Escrit per Cèlia Ventura
Narrat per CientifiCAT | Il·lustrat per Mireia Espuñes
L’Octàvia va començar a moure’s, sent conscient que, fent-ho, aniria trencant les primeres capes de la superfície per on lliscava.
Havia rebut el missatge que havia de treballar i així ho estava fent. Estava programada per seguir ordres. Amb l’arribada del primer senyal, ella s’havia format, sent aquest un procés una mica especial: l’Octàvia realment era una cèl·lula fruit de la unió de diferents cèl·lules. Era per això que tenia diferents nuclis, còpies d’aquells manuals d’instruccions que explicaven què fer i com fer-ho. Després de la seva creació, era l’hora de fer feina. A escamar!
I què és el que estava fent malbé? Era l’Octàvia una d’aquelles cèl·lules valentes que lluitaven contra l’enemic? Estava trencant les defenses d’un patogen que intentava fer mal a la Criatura? Però per altra banda… Si no era això… Si estava dins de la Criatura trossejant quelcom i allò no era aliè… Què és el que realment estava destruint? El dubte l’havia vingut a visitar, i la possible resposta la feia tremolar de por. I si… estava trencant a la Criatura?
I així era, tal com ho sentiu. L’Octàvia, una de les cèl·lules que existia amb l’objectiu que la Criatura pogués viure, créixer i aprendre, estava escatant la Criatura des de dins. Concretament, estava excavant el fèmur de la Criatura. Si continuava fent-ho sense aturador, acabaria debilitant-li l’os. Una caiguda desafortunada o un cop accidentat i la Criatura corria el risc de passar els següents mesos amb la cama enguixada. L’Octàvia estava amb l’ai al cor. Aquell escenari, l’opció de fer mal a la Criatura, l’atemoria. I, tanmateix, no podia fer més que obeir. Perquè les ordres havien estat clares.
Però si les ordres havien estat clares, aleshores què havia passat? Com pot ser que el missatge fos el d’atacar a la Criatura? Hi havia un traïdor amagat en l’equip? L’Octàvia no sabia quina era la resposta. Mentre anava desglossant la seva raó de ser, aquell monòleg intern la corroïa per dins. Però ella actuava, perquè una ordre era una ordre. A contracor, anava alliberant àcid i partícules per destruir l’os.
Havia sentit a parlar de l’existència d’una cèl·lula anomenada Peronella. La Peronella també alliberava àcid, però la seva situació era completament diferent. Ella no feia mal a la Criatura, sinó que utilitzava els seus dots per digerir el menjar essencial perquè tot continués endavant [1]. L’Octàvia, per altra banda… Ella estava abocant tot aquell contingut directament en la Criatura.
[1] Qui és la Peronella?
La Peronella és una cèl·lula parietal, és tan màgica i especial que té un conte dedicat a ella soleta. Si voleu saber més sobre la seva història, el podeu llegir (i escoltar) aquí.
Per sort, darrere del desastre que l’Octàvia estava causant, l’Obdúlia la seguia a una distància prudencial. L’Obdúlia no deixava un rastre de substàncies nocives sinó que abocava tot de material que, amb el temps, acabaria formant nou os. Ella sí que era una heroïna, pensava l’Octàvia, ajudant a la Criatura, parant el mal que jo estic fent… Sense saber si estava al bàndol correcte, no entenent l’objectiu de la seva feina i feta un embolic, va continuar acatant les ordres enviades per aquell anònim al peu de la lletra [2].
L’Octàvia, estimats lectors, no tenia cap altre remei que obeir; estava dissenyada per fer-ho. Podia donar voltes i més voltes al que estava fent que sempre acabava fent el mateix: destrossant l’os. Però vosaltres, que sí que teniu lliure albir, segurament us estareu preguntant qui s’amagava darrere d’aquelles ordres tan tòxiques. Per descobrir-ho cal tenir els ulls ben oberts: el secret s’amagava, ni més ni menys, que en l’heroica Obdúlia. Aquella cèl·lula que estava reparant els danys causats per l’Octàvia era qui, inicialment, havia tramès l’ordre.
[2] Qui és l’Octàvia?
Per aquells qui voleu anar un pas més enllà, l’Octàvia és un osteoclast, una gran cèl·lula multinucleada i agressiva destrueix el teixit ossi. Per l’altra banda, l’Obdúlia és un osteoblast, un típus de cèl·lula encarregada de la síntesi del component orgànic que forma l’os.
Però per què ho havia fet? I ja m’imagino que les vostres ments curioses estan buscant explicacions en conspiracions rebuscades. Que potser havia maquinat tot aquell sarau per tal de quedar com una heroïna davant de les altres cèl·lules quan arreglés l’embolic creat per l’Octàvia? Hi havia una associació secreta que tramava un motí contra la Criatura? No, lògicament no era així. L’Obdúlia ordenava la tasca que calia ordenar. I és que necessitava la feina de l’Octàvia per tal de poder fer la seva. El treball de l’Octàvia era tan essencial com el de l’Obdúlia [3].
El fèmur és un os que ens dona estabilitat i mobilitat, però els ossos tenen una altra funció essencial i és la de fer de reservori. Minerals com el calci, que aconseguim en la nostra dieta, s’emmagatzemen a l’os. Més tard, com si es tractés d’una mina, necessitem excavar l’os per tal d’alliberar aquestes substàncies tan importants. I aquí és on entrava la feina de l’Octàvia. Amb la seva tasca d’excavadora extreia tot aquell material.
A més a més, la renovació és crítica per garantir un estat saludable de l’os. Igual que la façana d’un edifici que de tant en tant s’ha de netejar, reparar i repintar, els ossos estan en un estat de renovació continu. Per això era tan important que l’Octàvia anés minant la superfície, tot alliberant materials essencials. D’aquesta manera, el cos els podia reutilizar i, a la vegada, es donava peu a la reconstrucció per part de l’Obdúlia.
L’Octàvia, és clar, no ho sabia tot això. Ella seguia les clares ordres, plantejant-se si era la vilana de la història però incapaç de canviar les seves accions. Gràcies a ella, per això, l’Obdúlia podia fabricar noves capes sanes d’os. Lluny de crear el mal que l’Octàvia s’imaginava, amb la seva degradació, permetia a la Criatura poder seguir corrent amunt i avall, i tenir una vida sana. La feina de les dues, perfectament balancejada, era beneficiosa a parts iguals per la Criatura. A vegades, cal dir-ho, la destrucció és necessària per poder continuar construint.
[3] Com té lloc la comunicació entre els dos personatges?
Aquesta comunicació es fa a partir de proteïnes. Els osteoblasts, les Obdúlies del nostre cos, alliberen una proteïna anomenada lligant RANK per promoure l’activació dels osteoclasts, les Octàvies. Tanmateix, també tenen el poder de frenar aquest procés, poden crear una balança entre el procés de creació i destrucció.
