Paradoxalment, hi ha alguns animals de llocs remots que coneixem a la perfecció i d’altres que habiten el nostre territori que són grans desconeguts. Avui us parlarem del trencalòs, de tot allò que el fa especial, dels motius que el situen en perill d’extinció i de què cal fer per conservar aquesta au emblemàtica que habita als Pirineus.
Coneixent el trencalòs
El trencalòs, trencaossos o cebalòs (Gypaetus barbatus), conegut en castellà com ‘quebrantahuesos’ és una espècie única pels seus hàbits alimentaris, claus en la xarxa tròfica. La seva situació s’ha tornat un cas interessant pel que fa a la conservació d’espècies i ens permet mantenir una mirada optimista sobre tot plegat.
Aquesta au es troba en perill d’extinció arreu d’Europa, i ha desaparegut de regions on abans tenia una presència important.
És un ocell gran i robust, amb una envergadura alar d’entre els 2.75 i els 3 m, que pot arribar a fer 114 cm d’alt i pesar 7 kg. Té les ales llargues i estretes i la cua en forma de sageta.
Té els ulls rodejats d’una anella rogenca que destaca quan l’animal es posa nerviós o agressiu. Des dels ulls s’estén un antifaç negre fins a la base del bec.
Plomatge
El plomatge depèn de l’edat de l’animal i varia segons si és un juvenil, un subadult o un adult. Els adults solen tenir el plomatge marronós o ataronjat, ja que tenen el costum de tenyir el plomatge amb fangs ferrosos. Aquesta coloració podria servir per indicar dominància envers els seus congèneres (d’aquesta manera els individus més dominants serien els més foscos). També podrien indicar la qualitat individual per a la selecció de parella o bé altres tipus d’estratègies reproductives. Aquesta última dona suport a la hipòtesi que la coloració indica l’habilitat per volar.
Tot i que aquesta línia de recerca fa anys que està oberta, encara cal continuar investigant per arribar a conclusions més fermes.
On viu?
Habita grans sistemes muntanyencs abruptes, preferentment en aquells on hi ha espais oberts i gran abundància de cingleres. També li agrada que hi hagi ramats (ovelles o cabres), ungulats salvatges com els isards (Rupicabra rupicabra) o bé cabres salvatges (Capra pyrenaica), ja que son la seva principal font d’aliment.
Què menja?
Aquesta au és coneguda per la seva dieta i forma d’alimentació, perquè dins de les aus carronyaires presenta una particularitat: menja les restes més dures dels cadàvers, els cartílags i, principalment, els ossos.
El seu nom és definit per la tècnica que empren per alimentar-se: llença els ossos més grans des d’altures importants sobre les tarteres per trencar-los i, així, poder-los engolir. Els ossos que engoleix poden arribar a fer 25 cm de llarg i 3,5 cm d’ample. Alguns estudis indiquen que aquest comportament seria congènit, és a dir, present des del naixement.
Reproducció
Aquesta fascinant espècie s’emparella a l’edat de set anys i realitzen el primer intent de posta entre els 8 i els 10 anys. Té un dilatat cicle reproductor, dividit en diverses etapes. Comença amb la preposta (entre el setembre i el novembre). Després ve la incubació (entre el desembre i el febrer, i que dura entre 55 i 58 dies). Aquesta segueix amb la criança (entre el març i l’agost) que acaba amb l’emancipació (cap al gener de l’any següent).
Les femelles ponen un o dos ous a principis d’any, però només un es desenvoluparà i tirarà endavant. Aquest cicle permet coincidir el final de la reproducció amb el període que proporciona un major èxit reproductor.
Distribució: on es troba?
A finals del segle XIX, aquesta espècie es trobava present a tota la península Ibèrica. Malauradament, al llarg del segle XX va patir una forta regressió que va comportar que la distribució canviés, quedant reduïda a la part més occidental de la serralada pirinenca. A Catalunya, a principis del segle XX es podia trobar als Pirineus i als Ports de Tortosa.
La distribució d’una espècie es troba estretament lligada a la població i al seu estat de conservació. D’aquesta manera, veiem com les poblacions segueixen la mateixa línia que la distribució: al segle XX van patir una gran davallada, fins a tal punt que, a finals dels anys 80, la població catalana era només d’unes 5 o 6 parelles.
Recuperació
Aleshores es va aprovar el Pla de Recuperació del Trencalòs a Catalunya, que, afortunadament, va donar els seus fruits i, gràcies als esforços per la seva conservació, es va iniciar un procés de recuperació. Aquest procés va fer que l’any 2018 la població fos de 97 adults distribuïts en 48 territoris al voltant de les comarques del Pirineu Occidental, la Noguera, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i Osona.
Aquell mateix any es va anunciar l’alliberament d’una parella a la Tinença de Benifassà, on va desaparèixer al segle XIX. L’any 2021 es van poder seguir els treballs de monitoratge i control d’aquesta espècie, posant en rellevància la població reproductora. Gràcies al seguiment es va veure que aquell any hi havia hagut 24 postes, de les quals 17 van fracassar i 7 van tirar endavant.
Si mirem les dades comparades amb els anys anteriors, veiem com cada cop hi ha més territoris ocupats i més parelles amb posta.
Actualment, la podem trobar tan sols als Pirineus, com podeu veure al mapa següent:
Conservació
La davallada de les poblacions que va posar en risc la seva conservació va ser causada per molts factors. Entre aquests factors destaquen l’ús de verins, la caça i l’espoli de nius. Actualment, trobem nous factors com la intoxicació per la ingesta de plom i verins, l’ús de diclofenaco com antiinflamatori en ramats domèstics. També trobem la col·lisió amb les línies de conducció elèctrica i la pressió antròpica.
Intoxicació
Sobre la intoxicació amb plom, en certs estudis s’ha vist com l’exposició en adults era més alta, segurament a causa dels diferents hàbits d’alimentació respecte dels individus joves. També es va detectar que els nivells de plom en els animals eren lleugerament més alts durant la temporada de caça. El plom representa una amenaça innecessària que es podria evitar prohibint la caça amb aquest element. Aquest tipus d’intoxicació s’hauria de tenir en compte per al diagnòstic dels trencalossos morts. També s’ha de considerar el risc potencial d’enverinament per plom per futurs programes de reintroducció.
De fet, un estudi realitzat a la Península Balcànica, apunta al fet que molts cops el trencalòs no és l’espècie objectiu de l’aplicació del verí, sinó un efecte colateral. Per això és important tenir aquest factor en menta l’hora de prendre mesures de conservació.
El trencalòs i la ramaderia extensiva
D’altra banda, cal tenir en compte que les noves normatives sanitàries que regulen l’abandonament de cadàvers d’animals domèstics, disminueixen la disponibilitat d’aliment de fàcil accés. Alguns investigadors han pogut observar un endarreriment en les postes. També una tendència regressiva en la mida de la posta, l’èxit reproductor i la supervivència després de l’aplicació d’aquests canvis de normativa. D’altra banda, es va veure que el manteniment d’estacions d’alimentació suplementàries específiques per al trencalòs en reduïa els efectes negatius.
Com veiem en el gràfic, quan disminueix la disponibilitat d’aliment, per la falta de ramats, la supervivència pateix una davallada.
El trencalòs i l’electricitat
L’electrocució i col·lisió amb línies elèctriques és una de les principals causes de mortalitat no natural per moltes espècies d’aus. Per mitigar aquest problema, en diferents punts del traçat s’han anat fent correccions, sobretot en aquells trams que hi havia més risc de col·lisió. De fet, hi ha una sèrie de normatives, tant en l’àmbit estatal com de Catalunya, que donen suport a aquests canvis. Les mesures, son, per exemple, la instal·lació de peces que asseguren l’aïllament elèctric o la revisió i renovació periòdica de la xarxa.
Les mesures de conservació
Les mesures de conservació que s’estan prenent són: el seguiment de les poblacions (sobretot de les reproductores), el control de l’ús del verí, la senyalització de les línies elèctriques, el manteniment dels punts d’alimentació i la regulació d’activitats que puguin afectar a la reproducció com, per exemple, les batudes.
Per poder assegurar-ne la conservació també s’ha dut a terme la cria en captivitat als Centres de Fauna de Torreferrussa i de Vallcalent. Actualment, s’està treballant per la reintroducció al parc natural dels Ports. A més a més, l’any 2002 es va dur a terme un projecte LIFE a Picos de Europa per tal de recuperar-ne l’hàbitat. D’aquesta manera s’aconseguirien unes condicions ambientals i socials que afavoririen la recolonització natural.
Espècie paraigües
Com hem vist, el trencalòs és una espècie emblemàtica amb una gran importància per la conservació. A més a més, en ser una espècie tan estimada i emblemàtica, permet que mitjançant la seva conservació es conservin hàbitats i altres espècies. Aquest fenomen es coneix com a espècie paraigües.
Ja per acabar…
Per tal de poder protegir aquesta espècie cal conèixer-la bé, així com el seu hàbitat. Per aquest motiu, moltes línies d’investigació integren diferents disciplines que poden anar des de la cartografia fins a la física passant per l’enginyeria. D’aquesta manera, es pot tenir una visió més global i abordar la problemàtica des de diferents punts de vista.
Per saber-ne més
Generalitat de Catalunya – Medi Ambient – Trencalòs
Emma Sánchez-Castilla, J.A. Gil, Luis A. Longares, Manuel Alcántara – Hábitat potencial para el quebrantahuesos en áreas de antigua distribución del Sistema Ibérico oriental (Aragón)
Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos (FCQ) – El quebrantahuesos
- Francesco Veronesi from Italy, CC BY-SA 2.0, via Wikimedia Commons
- Extret de Medi Ambient.
- Extret de Medi Ambient.
- Extret de Margalida, A. et al, 2014.
