N’hi ha de totes mides, formes i colors. No ha de resultar cap sorpresa per a ningú el fet que existeix un problema considerable pel que fa als plàstics presents al medi ambient. La gestió d’aquests residus tan resistents a la degradació no supera la producció, i això es tradueix en una acumulació continuada, especialment en ecosistemes marins. Afirmar que els plàstics es troben “a tot arreu” no és una resposta llunyanament errònia de la veritat, però cal matisar.
Neu plàstica
Podem trobar plàstic a terra, en aigua i inclús en l’aire que respirem. Al medi marí, el 80% dels plàstics tenen un origen terrestre i hi arriben per mitjà de rius, ventades i tempestes (com ja hem comentat anteriorment en aquest reportatge). Els corrents superficials oceànics mobilitzen totes aquestes partícules i allà on conflueixen corrents es formen grans sopes o illes de deixalles plàstiques, on aquests residus s’estanquen i s’acumulen. L’illa més gran es coneix com a “Great Pacific Garbage Patch” i s’estima que ocupa uns 1.600.000 km2, una superfície equivalent a tres vegades França.
Les insistents campanyes per tallar embolcalls de llaunes o altres residus perquè no s’hi enredin tortugues o dofins emmascaren una realitat més perillosa: els plàstics es poden trencar de manera lenta i constant en partícules més petites que s’escampen per l’aigua. Com flocs de neu, n’hi ha que arriben al fons oceànic, mentre que altres són emportades pel vent cap a l’atmosfera.
Especialment preocupants són els microplàstics (partícules inferiors a 5 mm de diàmetre), que poden resultar inclús més perillosos que els plàstics macroscòpics. Els microplàstics passen desapercebuts per la seva mida i són fàcilment incorporats a la cadena alimentària, on ens acaben arribant a nosaltres un altre cop: actualment ja s’han trobat microplàstics en sang, femtes i fins i tot en placenta humana. Ja existeixen indicis que aquestes micropartícules poden causar danys en òrgans i causar diversos tipus de càncer.
Un ecosistema artificial
Si miréssim l’aspecte d’un plàstic a sota d’un microscopi, ens adonaríem ràpidament que la superfície és més irregular del que ens podria semblar a ull nu. La topografia o relleu s’assembla més a un sistema muntanyós que a una superfície llisa. Aquestes formes són perfectes perquè s’hi enganxin tota mena de partícules a sobre i, en un medi marí, moltes seran éssers vius.
Els plàstics són ràpidament colonitzats per tota mena de microorganismes en entrar en contacte amb l’aigua; un medi fluid facilita la mobilitat tant de microbis com de nutrients, que es poden trobar amb molta més facilitat que al medi terrestre. Els primers segons, es recobrirà d’una fina capa de matèria orgànica; quan passin uns minuts, ja hi hauran crescut bacteris a sobre; en unes poques setmanes, aquests formaran un tapís; i en qüestió mesos, s’hi haurà pogut enganxar vida macroscòpica. Aquesta comunitat tan diversa ha rebut el nom de “plastisfera”.
Biofilms
Perquè s’hi puguin adherir a sobre del plàstic, els bacteris excreten exopolisacàrids, uns polímers naturals que formen una matriu enganxosa, similar a un moc, que és aprofitada per altres microorganismes com a punt d’ancoratge. Aquesta colonització és seqüencial i acaba formant un agregat de cèl·lules dins d’una matriu tridimensional anomenat biofilm. En aquesta comunitat hi conviuen molts microorganismes diversos en molt poc espai, creant gradients verticals on les cèl·lules més antigues es multipliquen en profunditat i nous microorganismes s’hi adhereixen en superfície.
Plàstics, Patògens i Perills
Alguns plàstics —com el polipropilè i el polietilè— tenen la capacitat de flotar dins d’un medi aquàtic, i mobilitzen, aixi, el biofilm que transporten. La gran majoria d’organismes que creixen a sobre dels plàstics sónorganismes autòctons del mar importants pel bon funcionament de l’ecosistema marí, però també pot haver-hi organismes nocius; aquest seria el cas de proliferacions d’algues productores de toxines, patògens oportunistes o associats a contaminació d’origen fecal.
Els patògens també poden aprofitar-se dels microplàstics i viatjar allà on vagi la partícula (que funciona com a mecanisme de transport) escampant resistències a antibiòtics (com ja n’hem parlat anteriorment aquí i aquí). Per aquesta raó, les plantes depuradores d’aigua residual poden ser punts crítics en rius perquè plàstic i patògen entrin en contacte i, una vegada units, redueixin l’eficiència de l’eliminació dels microorganismes associats, que marxen riu avall on poden ser empassats per peixos o altres organismes i causar un greu problema per la salut pública global.
Ja per acabar…
La gestió dels plàstics és un camp de recerca obert on queda molt per explorar. Ja es coneixen comunitats de bacteris capaços de degradar plàstics, però amb una eficiència massa baixa per reduir eficientment aquests contaminants al medi ambient. Encara queda molt per controlar aquest problema de proporcions titàniques, i encara s’ha de veure quin paper hi jugaran els microorganismes.
Per saber-ne més
Smithsonian Natural History Museum – The “Plastisphere:” a new marine ecosystem
Nacions Unides – Turning off the Tap: How the world can end plastic pollution and create a circular economy
The Ocean Cleanup – The Great Pacific Garbage Patch
Sobre l’autor: Pablo Gómez Herrmann
Graduat en biologia i master en microbiologia avançada per la Universitat de Barcelona. Estic interessat en la biotecnologia i com podem aprofitar microorganismes en el nostre benefici. M’encanta escriure i m’encanta la ciència, per això vull posar el meu gra de sorra en fer divulgació d’aquells temes que em desperten curiositat i m’inquieten.
Referències
- Extreta de https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pacific-garbage-patch-map_2010_noaamdp.jpg
- Extreta de https://unsplash.com/es/fotos/piedra-verde-y-marron-sobre-arena-marron-jQuky0VINAI
- Font pròpia
- Font pròpia
Cita
Gómez Herrmann, Pablo (2024, 11/10). Plàstics a la Deriva: Com un Contaminant genera un nou Ecosistema. Ciència Oberta, Reportatge, Medi Ambient.
