La història de la humanitat ha estat marcada per grans desastres. Tanmateix, molts d’ells han servit d’excusa als científics per estudiar aspectes desconeguts fins aquell llavors. Un bon exemple d’això és el cas del Hongerwinter neerlandès i l’epigenètica.
Què és l’epigenètica?
La primera persona a utilitzar la paraula epigenètica va ser Conrad Waddington, més o menys cap a la dècada dels anys 50. El dilema que va plantejar aquest científic era molt senzill. Si totes les cèl·lules del nostre organisme tenen el mateix genoma, com pot ser que, per exemple, algunes acabin com a neurones i d’altres com a cèl·lules de la pell?
Segons Waddington, la resposta estava per sobre del genoma (d’aquí la paraula epigenètica). La identitat de la cèl·lula està marcada sobre del DNA, com si es tractés de marques que en faciliten la lectura.
Per entendre-ho millor, et pots imaginar que el genoma és un llibre. Les marques epigenètiques serien com qui escriu amb llapis al marge. Aquestes notes es poden posar i treure, augmentar o disminuir, etc. Però mai modifiquen el que hi ha escrit amb tinta.
Sense aquestes marques, la cèl·lula viuria aclaparada d’informació. En canvi, la presència de pautes de lectura permet silenciar els gens que no volem escoltar. D’aquesta manera la cèl·lula es pot especialitzar en algunes funcions concretes.
El Hongerwinter neerlandès
L’any 1944, a finals de la 2a Guerra Mundial, els Països Baixos estaven sota domini alemany. Els Aliats van tallar les comunicacions amb la zona ocupada per accelerar la rendició de les potències de l’Eix. Els aliments i el combustible van deixar d’arribar a la zona d’Amsterdam, alhora que l’hivern s’acostava.
Aquest terrible episodi va durar fins al maig de 1945, quan es va alliberar el territori. No obstant això, durant aquell hivern van morir més de 18 mil persones. A la ciutat d’Amsterdam no va quedar ni un sol arbre, la gent es va veure obligada a menjar-se les mascotes, les rates, els ocells i qualsevol mena de planta (incloses les famoses tulipes).
A més a més, es van donar alguns casos de canibalisme.
Aquests són els resultats obtinguts
Uns anys més tard, en plena Guerra Freda, els científics van analitzar les persones que havien patit el Hongerwinter. Es van comparar els germans nascuts abans de 1944 (grup control) amb els que van néixer després. Els resultats van ser sorprenents.
Els nens de pares que havien patit aquell hivern tenien més tendència a l’obesitat, més concentració de glucosa en sang i un IMC més elevat que els individus del grup control.
L’explicació és senzilla: s’havien alterat les marques epigenètiques del seu genoma. Es va modificar el patró de lectura dels seus gens per orientar-los cap a l’eficiència i conservació energètiques.
Més específicament, el que es va veure alterat va ser el patró de metilació. Els grups metil són una marca que desactiva un gen concret sense tocar la seva seqüència.
Generació rere generació?
Abans d’aquest estudi, es pensava que les marques epigenètiques es restablien en cada nova generació. Però aquest no semblava el cas; hi havia algunes marques que havien passat de pares a fills. Per tant, aquest estudi va demostrar que algunes marques epigenètiques podien perdurar durant generacions senceres.
Però, atenció amb les falses impressions. Aquest tipus d’herència no és lamarckiana. La informació adquirida no passa al genoma, sinó que es queda per sobre. A més a més, les marques epigenètiques han sobreviscut una generació, però això no vol dir que s’hi quedin eternament. Recorda que, tal com s’han posat, també es poden treure.
Per saber-ne més
Nature – Epigenetics: Tales of adversity
Tendencias21 – El hambre de la madre durante el embarazo deja una huella genética en el feto
BBC – Las inesperadas enseñanzas que nos dejó la hambruna causada por los nazis en Holanda
