“Sí, un dia no molt llunyà el seu rostre s’arrugaria i es pansiria, els seus ulls perdrien color i brillantor, l’harmonia de llur figura es trencaria (…)”. Davant del seu retrat, Dorian Gray va ser conscient que la joventut no era sinó passatgera: “Si jo em conservés sempre jove i el retrat envellís! Donaria… donaria qualsevol cosa! Donaria l’ànima!”. I així fou.
L’eterna joventut és un somni que l’ésser humà ha cercat i plasmat en la cultura. La ciència, amb els seus avenços, ha contribuït no només a allargar la nostra vida, sinó a millorar-ne la qualitat. Al final, irremeiablement, arriben els anys i el temps guanya. Però quina explicació té l’envelliment?
Què és l’envelliment?
L’envelliment, normalment, es defineix com la pèrdua progressiva de funcions que implica – a mesura que avança l’edat – la disminució de la fertilitat i l’increment de la mortalitat. És un fenomen natural que coneixem bé, però difícil d’acceptar.
L’envelliment és un problema demogràfic i de salut
En l’últim segle la humanitat ha experimentat un envelliment demogràfic sense precedents. Durant el segle XX, l’esperança de vida va augmentar en 20 anys, arribant als 66 anys. Això, sumat a certes condicions socioeconòmiques, menor natalitat… ha provocat que la població envelleixi a un ritme més ràpid en l’actualitat. De fet, es calcula que entre el 2015 i el 2050 es dupliqui la població per sobre dels 60 anys del 12% al 22%, superant al percentatge d’infants menors de 5 anys. Es viu més temps, és una realitat, però en Nil ja ens va parlar de la immortalitat.
Aquestes dades de l’Organització Mundial de la Salut fan adonar-nos que l’envelliment és una qüestió d’interès per a tothom, no només per les implicacions socials i econòmiques, sinó per la salut i la qualitat de vida de les persones. I quin és el fonament biològic?
Envellir és acumular danys
Les cèl·lules del nostre cos són com fàbriques que treballen contínuament a tota màquina per portar a terme les nostres funcions i mantenir-nos vius. Però igual que una fàbrica, amb els anys, comença a acumular danys estructurals i de maquinària pel seu funcionament, les nostres cèl·lules també.
Vivim en un planeta amb oxigen a l’atmosfera. I part de la vida ha evolucionat aprofitant aquest fet i consumint oxigen per viure. Així, les nostres cèl·lules fan servir l’oxigen com una mena de brossa. És a dir, actua com un acceptor final. En algunes de les reaccions químiques que tenen lloc en les cèl·lules, es treuen electrons als compostos per oxidar-los. Aquestes reaccions alliberen energia i aquesta, en alguns contextos, pot ser aprofitada per la cèl·lula. L’oxigen és qui es queda aquests electrons al final d’aquests processos.
Tanmateix, és una moneda de doble cara. Per error, l’oxigen pot acceptar electrons en el moment i la quantitat equivocats. La brossa no s’omple bé i no ens desfem d’ella correctament. Això provoca que es puguin formar una sèrie de compostos químics anomenats espècies reactives de l’oxigen (ROS). Les ROS es generen a conseqüència de molts processos i fins a cert punt són necessàries, però la seva acumulació té conseqüències negatives.
És en aquest context on estan implicades en l’envelliment. L’acumulació de ROS provoca danys a diversos components cel·lulars (proteïnes, lípids… fins i tot DNA!) i activa certs mecanismes. I així, a poc a poc, els teixits s’erosionen i apareixen els símptomes de l’envelliment.
És clar, tenim mecanismes tant per eliminar les ROS com per reparar els danys causats, però no són perfectes i tenen un cost.
Hem evolucionat per envellir?
És difícil trobar una explicació evolutiva a l’envelliment. Quin sentit té, si perjudica la nostra supervivència i a més, podem contrarestar els seus efectes?
Al contrari del que podríem pensar, hi ha espècies que no mostren un increment de la mortalitat amb l’edat. Com l’envelliment no és universal, podríem descartar que sigui el simple resultat biològic de l’inevitable pas del temps.
No envellim per estalviar recursos
Una explicació prou evident seria pensar que l’envelliment sorgiria per controlar la mida de les poblacions i afavorir les noves generacions. Però de què moren normalment els éssers vius? El món salvatge és ple de perills: predadors, infeccions, fred, manca d’aliments… no es viu prou per envellir. Llevat de poblacions protegides o aïllades i els humans, en gran part de les espècies l’envelliment no contribueix gaire a la mortalitat.
Trobem principalment tres teories evolutives que expliquen per què envellim. Vegem-les!
Teoria de l’acumulació de mutacions
Quan un nen es comporta malament li cridem l’atenció perquè deixi aquest comportament. Però… i si no el veiem? El nen seguiria comportant-se malament perquè ningú li diria res. Això és el que tracta de justificar aquesta teoria. Com en la natura gran part dels individus no arriben a envellir, la selecció natural no actua directament sobre l’envelliment. Això implica que es poden anar acumulant mutacions perjudicials amb efectes tardans. En definitiva, l’individu que arribi a certa edat patiria les conseqüències d’errors acumulats que acabarien donant lloc al procés d’envelliment.
Teoria de la pleiotropia antagonista
De vegades escollim beneficis immediats encara que suposin efectes perjudicials a llarg termini: tothom s’ha excedit bevent alguna nit sabent els evidents efectes de l’endemà. Aquesta teoria afirma que l’evolució actua de manera similar afavorint gens que tenen efectes beneficiosos al principi, però que poden causar problemes a edats avançades. Llavors, a canvi de seguretat en la supervivència durant una etapa jove, s’acumulen errors més fàcilment durant etapes tardanes que resulten en envelliment.
Teoria del soma d’un sol ús
Sovint, el cost que comporta arreglar quelcom fa que començar de zero sigui més rendible. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que els mecanismes per evitar l’envelliment requereixen recursos. Recursos que poden ser escassos i necessaris per sobreviure i reproduir-se. D’aquesta manera, la teoria afirma que una espècie es beneficia més d’invertir els recursos en la supervivència i reproducció que en evitar l’envelliment. És clar, també cal tenir en compte que el manteniment del cos en bon estat és necessari per a la supervivència, si la probabilitat d’aquesta és raonable. D’aquí que actuïn els mecanismes que contraresten l’envelliment fins a certes etapes.
La idea és similar a la teoria anterior, però aquesta es fixa particularment en el paper dels mecanismes reparadors.
Ja per acabar…
Una espècie en què els individus estiguin exposats a molts perills externs i no envelleixi, no haurà pogut desenvolupar mecanismes eficients per contrarestar els efectes de l’envelliment. Per això, encara que es protegeixi, la seva esperança de vida seria relativament curta. D’altra banda, aquelles espècies amb característiques que redueixen la mortalitat extrínseca – ales per fugir, closques per protegir-se, intel·ligència… – tenen una esperança de vida més llarga.
Certament, l’envelliment és un procés tan fascinant que ha aconseguit estimular la ciència i l’art en una cerca incansable per trobar-li sentit, explicació i… solució.
Per saber-ne més
Nature – Oxidants, oxidative stress and the biology of ageing
Nature – Why do we age?
Organización Mundial de la Salud – Envejecimiento y salud
