“Això que nosaltres anomenem «amor» […] és una creació dels trobadors provençals.” Així és com ens ho explica Joan Fuster en el seu Diccionari per a ociosos (1964). Tot i que la psicologia actual ha identificat fins a 7 tipus d’amors diferents, Joan Fuster només n’agafa dos amb característiques molt diferents.
El primer és el més famós: l’amor romàntic. Quasi totes les cançons i obres literàries que parlen d’amor, ens remeten a aquest tipus. Ara bé, més enllà de les passions, existeix l’amor convencional, basat en les rutines de parella i forjat amb el pas del temps.
De l’amor romàntic al convencional
Quan comencem una relació sentimental, sentim un profund amor idealitzat. L’àrea tegmental ventral del cervell s’activa i inunda l’organisme de dopamina. Aquest neurotransmissor fa que l’organisme s’exciti i estigui més receptiu al que pugui passar. Per altra part, allunyar-nos de la persona que estimem ens causa ansietat i falta de concentració. Això és una conseqüència directa de la inhibició dels nuclis de Rafe, la zona del cervell encarregada de secretar serotonina, un altre neurotransmissor.
Amb el pas del temps, ens acostumem a la nostra parella. Ja no sentim l’emoció de la primera cita i entrem en l’amor convencional. Aquest és més difícil de conservar, ja que, evolutivament parlant, el cervell prioritza la guerra a l’amor. És una conseqüència inconscient que hem heretat dels nostres ancestres, i no beneficia en absolut l’amor convencional.
El cablejat del cervell està més enfocat a fer la guerra que l’amor.
Els promotors de la guerra
Com acabem de comentar, en el cervell predominen les parts dedicades a fer la guerra. El seu funcionament es podria resumir en el següent lema: “Primer actua, després pensa.” Davant d’un perill, es disparen i ens obliguen a actuar-hi de pressa. Això ens era molt útil fa milers d’anys, quan un gran carnívor s’acostava a tota velocitat per atacar-nos. Tanmateix, en el món actual, podem afirmar que ens porten molts més problemes que beneficis. Ens fan més nosa que servei.
I quins són aquests promotors de la guerra? Doncs són les zones del cervell que desencadenen els instints de supervivència, com ara l’hipotàlem, la glàndula pituïtària i, sobretot, les amígdales. Però, atenció! Aquí no parlem de les amígdales que tenim al coll, sinó de les del cervell. Són dues masses de teixit situades una a cada hemisferi, i tenen la funció de captar senyals exteriors perillosos. Estan contínuament escombrant el camp visual per cercar senyals de perill.
Les amígdales i l’experiment de Downer
La relació entre les amígdales i l’agressivitat es coneix des dels anys 50, en part gràcies als experiments de John Downer a la University College de Londres. Els seus resultats van posar de manifest que les amígdales són de vital importància a l’hora de processar el perill i, per tant, quan es desencadena un comportament agressiu.
En el seu experiment més famós, Downer va agafar un mico i li va extirpar una sola amígdala, de tal manera que la de l’altre hemisferi funcionava correctament. El que va observar és que, en funció de quin ull feia servir per captar l’estímul, responia d’una manera o d’una altra. Si només se li permetia utilitzar l’ull del costat amb l’amígdala intacta, responien amb un comportament agressiu davant la presència humana. En canvi, quan feia servir l’ull sense amígdala, estava molt més relaxat.
Les conclusions de l’experiment de Downer es poden aplicar a les relacions sentimentals i, sobretot, en l’amor convencional. Al més mínim estímul, les amígdales poden desencadenar discussions molt fàcilment. N’hi ha prou amb una expressió facial, un gest o un canvi de veu de la teva parella. Això ja activa les amígdales, les quals llencen un senyal d’alarma i ens inciten a iniciar la guerra.
Els promotors de l’amor convencional
Per sort, hi ha parts del cervell que defugen dels instints de guerra. El seu lema és l’invers de l’anterior: “Primer pensa, després actua.” Sense aquestes zones, no podríem pensar racionalment ni estimar. Ens permeten tenir relacions estables molt més enllà de l’impuls de procrear: són els promotors de l’amor convencional.
Aquests promotors són zones del cervell encarregades de pensar, planejar i prendre decisions. En destaquem l’hipocamp, el lòbul de l’ínsula i diferents zones de l’escorça. Però, com en el cas anterior, ens centrarem en una zona concreta: el còrtex orbitofrontal.
El còrtex orbitofrontal és el centre empàtic per excel·lència. La seva funció principal és l’avaluació de les opcions abans de fer qualsevol moviment. Per fer-ho, fa servir memòries i records emmagatzemats a l’hipocamp, i jutja si el que estem a punt de fer surt o no a compte. Per abandonar l’estat de guerra, el còrtex orbitofrontal s’encarrega de desactivar les amígdales i retornar a l’estat de pau.
Per tant, la tasca del còrtex orbitofrontal és imprescindible en les relacions de parella. Gràcies a ell, ens posem en la pell de la nostra parella i avaluem els seus sentiments. Prenem decisions lògiques i argumentades per mantenir l’estat d’amor convencional i allunyar-nos tant com sigui possible de l’estat de guerra.
Ja per acabar…
Com deia Joan Fuster, potser seria bo deixar de banda aquesta tradició tan ensucrada del «dolce stile nuovo». Tendim a centrar-nos més en l’amor romàntic que en el convencional, i això és un error que condueix a la inestabilitat de les parelles. Com que l’amor romàntic és relativament fàcil de fer, ens pensem que tot són flors i violes. Però, realment, l’amor convencional no és fàcil; requereix temps i més esforç que l’amor romàntic.
Per saber-ne més
Stan Tatkin – Wired for Love
Dale Purves – Neuroscience
Joan Fuster – Diccionari per a ociosos
Les imatges d’aquest reportatge s’han elaborat amb BioRender.
