Escrit per Cèlia Ventura
Narrat per Núria Marzo (La 4a Llei) | Il·lustrat per Pol Vilà
De sobte, pels altaveus va sonar l’alarma: quelcom aliè i potencialment perillós havia aconseguit entrar.
La Brunilda va començar a escalfar, notant un fort pessigolleig de nervis des del nucli a la membrana. El seu entorn estava ple de partícules, fragments, microbis… Intruses per tot arreu! Al seu voltant sentia a les golafres Mafaldes engolir tot el que trobaven, sense aturador. Ja ho feien sovint això d’endrapar-ho tot, i després ensenyaven trossets del que havien ingerit. No era la responsabilitat més bonica, però era la seva feina [1]. En canvi ella, la Brunilda… encara no havia pogut col·laborar mai.
La Brunilda formava part d’un grup de cèl·lules amb una tasca essencial; eren membres dels cavallers que diuen SI. Els cavallers protegien de l’enemic la Criatura, una nena de dotze anys energètica, riallera i aventurera [2]. La Criatura, però, no era conscient de tots els possibles perills dels quals les seves cèl·lules la protegien constantment. L’enemic podia ser pràcticament qualsevol cosa i podia venir de dins o de fora! La Brunilda jugaria un rol indispensable en aquesta defensa, ja que ella i les seves companyes havien d’identificar i marcar l’enemic [3].
[1] Què són les Mafaldes?
Les alarmes han sonat indicant que acaba d’entrar un invasor. Les Mafaldes ràpidament es poden a fer la seva feina, ja que són cèl·lules defensives anomenades macròfags. Es dediquen a fagocitar, és a dir engolir, tot allò que troben. Després exposen tot allò que han ingerit perquè la resta del sistema immunitari ho pugui reconèixer, per això s’anomenen cèl·lules presentadores d’antígens.
[2] Què són els cavallers que diuen SI?
Els cavallers que diuen SI són el nostre Sistema Immunitari (SI) que ens protegeix dels perills. Són tan essencials i famosos que són personatges recurrents en els contes. Ja els hem vist quan parlàvem de la il·luminació de la Silvana i també seguint l’aventura de la Virgínia.
[3] Quan actuen les Mafaldes i les Brunildes?
Abans vèiem com les Mafaldes comencen a treballar des del primer moment, això és perquè formen part de la resposta inespecífica. Les Brunildes són cèl·lules B i, per tant, formen part de la resposta específica. És per això que no lluiten directament sempre, sinó que són activades en condicions concretes.
A la superfície de la Brunilda s’agafaven ben fort unes peces de trencaclosques anomenades Afrodites. Les Afrodites eren somiatruites amb la ment sempre perduda als núvols. Anhelaven el moment de l’encaix perfecte amb la seva mitja taronja. Aquelles qui les complementarien s’anomenaven Antonietes, que també eren peces de trencaclosques buscant una connexió especial. Però la seva història no era senzilla, i és que un motiu tràgic les feia diferents. Les Antonietes formaven part de l’enemic, eren del bàndol oposat [4]. Era un amor prohibit. Però les Afrodites seguien esperant i sospirant ancorades a la superfície de la Brunilda, ignorant que el seu amor succeiria en temps de guerra.
La Brunilda tenia les seves Afrodites personalitzades. Totes les seves Afrodites eren iguals entre elles, però sempre diferien de les de les altres companyes; aspiraven a un amor lleugerament diferent [5]. Tot d’una, es va sentir un clic. La Brunilda va mirar al seu voltant i sorpresa! Les seves Afrodites havien aconseguit encaixar amb un grup d’Antonietes. Havien detectat l’enemic. Els següents passos van anar molt de pressa… Altres cèl·lules van venir a felicitar la Brunilda per la troballa, a estudiar l’enemic capturat i a ajudar-la a continuar endavant. Mentrestant, les Afrodites, sense saber què estava passant, seguien en el seu món paral·lel de somnis, dolços i purpurina.
[4] Què són les Antonietes?
Les Antonietes són els famosos antígens: molècules que tenen els patògens i a les quals els anticossos, les Afrodites, poden reconèixer i unir-s’hi.
[5] Què vol dir que són diferents?
Cada cèl·lula B té anticossos únics, que difereixen dels anticossos de les altres cèl·lules B. D’aquesta manera cada una està especialitzada a reconèixer quelcom diferent.
La Brunilda estava emocionada: per fi podia ajudar en la guerra! Amb un somriure d’orella a orella, va començar a dividir-se, creant clons per tot arreu. De fet, no eren pas idèntics. Cada nova Brunilda s’arriscava i canviava una miqueta les seves Afrodites, amollant-les al seu gust, fent petits acabats diferents en la seva forma i estructura. Això ho feien per aconseguir que les noves Afrodites poguessin encaixar encara millor amb l’Antonieta que ho havia començat tot. D’aquesta manera el seu amor a primera vista podria ser encara més fort [6]. Algunes Brunildes van decidir no embolicar més la troca i es van esperar a un racó, a un segon pla. Si la mateixa intrusa o una de ben similar intentava tornar a entrar, elles ja estarien a punt per despertar, amb les Afrodites recordant perfectament com era la seva amant [7].
Mentrestant, altres Brunildes, amb ganes d’acció, van desenganxar les seves Afrodites de la superfície i les van alliberar. De seguida hi havia Afrodites campant amunt i avall, amb els braços oberts, buscant la seva Antonieta. Però no totes les històries d’amor tenen un final feliç. I és que el que no sabien les Afrodites és que la seva unió també suposaria la fi de la seva estimada. Un cop havien encaixat, altres cavallers apareixien del no-res i derrotaven l’enemic, sense compassió i, amb ell, morien les Antonietes.
Les Afrodites havien estat dissenyades per la Brunilda amb l’objectiu de trobar les intruses. La connexió entre les dues enamorades era la manera de marcar l’enemic. No era una història d’amor enmig de la guerra, sinó que elles eren les armes utilitzades per protegir la Criatura. Les Afrodites desconeixien tot això, però encara que ho haguessin sabut segurament no els hauria llevat la son. Elles havien fet realitat el seu somni. Havien tingut el seu moment de felicitat absoluta tot gaudint d’aquell màgic encaix. Poques molècules podien dir que havien viscut una història d’amor tan bonica, tan intensa, tan emocionant, i tan tràgica com elles.
[6] Què vol dir que l'amor sigui més fort?
Un cop la cèl·lula B és activada (amb la unió anticòs-antigen), aquesta comença un procés de clonació i també hipermutació somàtica. Això el que vol dir és que cada nova cèl·lula muta els seus anticossos perquè siguin lleugerament diferents, els canvia una mica. Potser alguns seran menys específics, però n’hi haurà d’altres que ho seran més, i presentaran més afinitat per l’antigen i reconeixeran més de pressa el patogen.
[7] Com s'anomena aquesta resposta?
En el conte hem vist la resposta primària; el primer encontre amb aquesta intrusa desconeguda. Ara la Criatura tindrà cèl·lules B de memòria (les Brunildes que estan esperant) amb anticossos específics preparats així que, si hi ha una segona infecció, la resposta serà molt més ràpida.
Glossari dels personatges
- Mafalda: macròfag, cèl·lula encarregada d’ingerir tot el que es va trobant per després ensenyar-ho a altres cèl·lules.
- Brunilda: cèl·lula B encarregada d’identificar l’enemic per facilitar la lluita. Per fer-ho utilitza als anticossos.
- Afrodites: anticossos, enamorades que busquen a la seva mitja taronja, els antígens.
- Antonietes: antígens, molècules a la superfície dels patògens que són reconegudes pels anticossos.
Gràcies per aquest relat de ciència.