No és cap secret que els vikings van ser els primers europeus a arribar a Amèrica i amb segles d’avantatge a Cristòfor Colom. Tanmateix, fins aquest any no hem tingut evidències científiques per datar exactament la seva aventura americana. Un cop més, l’arqueologia i les ciències naturals han unit forces per aportar certeses a la història de la humanitat. Endinsem-nos en aquesta fascinant història iniciada per assassinats i desterraments i seguida d’exploració, arbres i raigs còsmics.
Els vikings
Llibres, sèries, pel·lícules i dibuixos animats han reviscut els vikings incomptables vegades, cada vegada més amb més rigor històric. La veritat, però, és que aquests pobles nòrdics dels segles VIII a l’XI, a més de saquejadors, eren principalment comerciants, colonitzadors i mercenaris. Provinents dels territoris de les actuals Noruega, Dinamarca i Suècia, van viatjar arreu d’Europa per via marítima i fluvial a bord dels drakars, les emblemàtiques embarcacions vikingues. Gràcies a la seva destresa en la navegació, els vikings noruecs van emprendre la colonització d’illes del mar del Nord com les Fèroe i també d’Islàndia.
Precisament a Islàndia va ser on segles després de l’era vikinga es van escriure moltes de les sagues nòrdiques més destacades, les anomenades sagues islandeses. Aquestes sagues són unes narracions provinents de la tradició oral que relaten amb considerable realisme l’exploració i colonització d’Islàndia i els conflictes entre famílies islandeses.
Oest enllà
En dues d’aquestes sagues es relaten uns fets sorprenents sobre la important figura històrica d’Èric el Roig. Nascut el segle X a Noruega, Èric el Roig va viure un doble exili: primerament va ser desterrat de Noruega arran d’un assassinat comès pel seu pare i després es va haver d’exiliar d’Islàndia per haver assassinat un veí seu. Davant de la impossibilitat de tornar a Noruega, Èric el Roig es va llançar a la mar a la recerca d’una misteriosa terra a l’oest d’Islàndia: l’actual Groenlàndia. Malgrat que no en va ser el descobridor, va ser la persona que va explorar l’illa i va promoure’n la colonització.
Les sagues que descriuen aquestes proeses són la saga de Groenlàndia i la saga d’Èric el Roig, on també es parla de les aventures del seu fill, Leif Ericsson. Seguint les passes del seu pare, va emprendre l’exploració d’una terra fèrtil albirada per uns colonitzadors que van perdre el rumb anant cap a Groenlàndia. El territori que va descobrir Leif Ericsson, encara més a l’oest que Groenlàndia, va ser anomenat Vinland.
Segles i segles van passar fins que el 1960, el matrimoni Ingstad, exploradors i arqueòlegs noruecs, van descobrir a l’illa de Terranova (Canadà) un assentament viking. En aquest jaciment arqueològic anomenat Anse aux Meadows es confirmaven les històries de les sagues: la mítica Vinland era real i era a Amèrica!
Són certes les cronologies de les sagues?
Avui dia sabem amb certesa que els vikings van explorar Amèrica, que van establir-s’hi breument i que van comerciar amb els indígenes americans. Ara bé, són certes les cronologies de les sagues? Exactament quins anys va haver-hi activitat vikinga a Amèrica?
Aquestes han estat les preguntes que ha resolt una col·laboració canadenco-neerlandesa a partir d’una enginyosa estratègia de datació per carboni-14 que segur que et fascinarà!
El carboni i els raigs còsmics
Tot plegat rau en els diferents tipus d’àtom de carboni, els isòtops del carboni. El 98,9% dels àtoms de carboni de la Terra són de carboni-12 (6 protons i 6 neutrons) mentre que els àtoms de carboni-14 (6 protons i 8 neutrons) representen un 0.0000000001% del total. Aquest isòtop (el carboni-14 o radiocarboni) es forma a les capes superiors de l’atmosfera a partir d’una reacció nuclear desencadenada pels raigs còsmics. Encara que amb un origen desconegut —algunes hipòtesis apunten a supernoves —, els raigs còsmics són unes partícules subatòmiques que viatgen a altíssimes velocitats i provenen majoritàriament de fora del sistema solar.
Un cop el radiocarboni s’ha format per acció dels raigs còsmics, comença a desintegrar-se perquè és un àtom inestable, és a dir, radioactiu. Aquesta particularitat permet que encara que el trobem en quantitats ínfimes, siguem capaços de detectar-lo i quantificar-lo gràcies a la radiació que emet.
La fotosíntesi i la datació per carboni-14
Per altra banda, el radiocarboni i el carboni-12 són indistingibles per les plantes —i la resta d’organismes autòtrofs. Per això, durant la fotosíntesi, les plantes incorporen a la seva estructura, per exemple en forma de cel·lulosa, un percentatge de radiocarboni igual que el de l’atmosfera . Des de les plantes, el radiocarboni va saltant per la xarxa tròfica fins a arribar a tots els organismes vius.
He destacat vius, perquè un cop morts, aquests organismes deixen d’incorporar radiocarboni i tot el que tenen va perdent-se a través de desintegracions radioactives. Així, després de 5.730 anys només queda la meitat del radiocarboni inicial.
A partir de la proporció de radiocarboni (carboni-14) en les restes d’un ésser viu, que poden ser tant ossos humans com trossos de fusta, es pot fer un càlcul aproximat del temps que porta mort.
La tècnica, però, té molts problemes i és que hi ha diferents factors capaços d’afectar greument a la precisió de la mesura i portar marges d’error de més de cent anys. Un d’ells és les fluctuacions en la formació de radiocarboni a l’atmosfera a conseqüència de canvis en la intensitat dels raigs còsmics.
Totes aquestes qüestions tècniques, juntament amb consideracions arqueològiques com l’edat incorporada d’un objecte (diferència de temps entre la mort de l’ésser viu i el context on s’ha trobat,) van fer que a les radiodatacions fetes als anys setanta al jaciment viking del Canadà fossin insuficientment bones. De fet, els resultats que es van obtenir situaven el jaciment nòrdic en un rang d’anys més ampli que tota l’era vikinga (segles VIII-XI).
Els arbres també expliquen històries
La nova estratègia per datar el jaciment ha aprofitat totes les millores fetes en les darreres dècades en la radiodatació per carboni-14. Però encara més important, ha aprofitat la dendrocronologia, és a dir, la datació a partir de l’anàlisi del creixement dels anells dels arbres, on cada anell és un any. Com que cada anell s’ha format en diferents condicions ambientals, són tots diferents entre sí. Per exemple, un any de sequera, l’anell de creixement serà molt petit, però un any molt favorable l’anell serà més gruixut. Així, es poden anar comparant els anells de creixement de diferents arbres per establir una cronologia extremadament precisa de fins a 10.000 anys d’antiguitat.
Gràcies a la dendrocronologia i la quantitat de radiocarboni en cada anell sabem que els anys 775 i 993 la fluctuació en la producció de radiocarboni es va disparar. Mentre que la variació normal en la producció de radiocarboni és inferior al 2‰, aquests anys va haver-hi un augment d’un 12‰. Amb altres paraules, aquests anys tan específics hi va haver una gran arribada de raigs còsmics provinents de tempestes solars que van fer augmentar notablement els nivells de radiocarboni.
Arribem a la gran jugada
Jugant amb aquesta informació i amb les interpretacions de les sagues que abans comentava, els científics van trobar una gran oportunitat: el 993 està molt proper als possibles anys de colonització vikinga de Vinland. Amb restes d’un arbre talat pels vikings podrien resoldre el “misteri”. Afortunadament, en tenien gràcies a l’arqueòloga Birgitta Wallace, que conservava restes de tala d’arbres en congeladors des dels anys seixanta i setanta esperant el progrés de la tècnica.
D’entre totes les mostres se’n van acabar utilitzant tres diferents. Les tres conservaven l’escorça, de la qual se’n va analitzar la composició de radiocarboni. Gràcies a diferents correccions, es va estimar que els arbres van ser tallats entre el 1019 i el 1024. Per tant, si els arbres eren suficientment vells i ja estaven creixent durant l’any 993, tindrien un anell amb l’anomalia de radiocarboni extraordinàriament alta.
Les sagues “la van clavar”
Només calia analitzar cada anell i identificar el del 993. El van trobar en totes tres peces, de manera que comptant els anells cap enfora van determinar l’any exacte: el 1021. Tots tres arbres van ser tallats l’any 1021 i no va ser alhora, ja que les escorces han permès identificar, fins i tot, l’estació de l’any en la qual van deixar de créixer! Per tant, responent la pregunta plantejada, les sagues es van ajustar molt fidelment a la realitat, ja que situaven aquests esdeveniments entorn de l’any 1000.
471 anys abans que Colom arribés a Amèrica, els vikings ja s’hi havien establert.
Els autors de l’estudi descriuen poèticament aquest descobriment com: “l’any més antic en què les migracions de l’ésser humà van encerclar la Terra”, o amb les meves paraules: la volta al món com a espècie.
Probablement no haurà estat la combinació més esbojarrada de la història, però qui ho diria, que els raigs còsmics ens acabarien parlant dels vikings.
Ja per acabar…
Els antics nòrdics han estat molt estereotipats: des dels imaginaris cascos amb banyes fins a tenir el cabell ros —emmarcat en una malintencionada puresa genètica. La veritat és que les mostres de DNA de vikings de diferents jaciments demostren que eren un poble molt més divers genèticament del que ens podríem imaginar, tal com sospitaven els historiadors. Gràcies a aquestes troballes, s’ha pogut identificar un sorprenent grau d’herència sami (nadius de Lapònia), però també de pobles més llunyans, del sud i de l’est d’Europa. I encara més, fins i tot s’han trobat enterraments vikings d’individus pràcticament mancats d’herència escandinava.
En definitiva, un cop més, les ciències es fonen per desmentir falses creences i donar-nos una fascinant perspectiva del món.
Per saber-ne més
Science – First Viking settlement in North America
Viquipèdia – Dendrocronologia
National Geographic – ¿Cómo se sabe que los vikingos llegaron a América 500 años antes que Colón?
Agraïments
Moltes gràcies a l’Albert Abril Vicario, historiador i membre del podcast de divulgació històrica A les Portes de Troia per fer la revisió històrica d’aquest text.
1.La Cacera infernal: Asgårdsreien (1872) de Peter Nicolai Arbo
2. Obtinguda de Saga Thing
3. Feta per Finn Bjørklid amb Llicència Creative Commons 2.5
4. Obtinguda de Blink Activity
5. Fet per Esteve Hernàndez
6. Obtingut de Kuitems, M. et al (2021)
7. Obtingut de Piqsels
8. Obtingut de Kuitems, M. et al (2021)
9. Fet per Petter Ulleland amb Llicència Creative Commons 4.0