De la Ilíada a Pasteur: la generació espontània11 min de lectura

Si parem atenció al nostre voltant, podem arribar a suggerir (o pensar) que certs organismes sorgeixen del no-res: els bolets apareixen de sobte, l’estany tranquil i quiet de cop es cobreix de llim verd i els cucs i les mosques apareixen de la matèria en descomposició.

I és que, fins al segle XIX, va perdurar a Europa la creença que hi havia éssers vius que podien sorgir del no-res. Estem parlant de la generació espontània, una teoria sòlidament establerta en moltes societats al llarg de la història. Ben cert és que avui en dia podem explicar aquests fenòmens fàcilment a través d’espores, ous i microorganismes que no podem veure a ull nu. Però abans del microscopi –i, com veurem en ocasions, encara després– això era matèria d’especulació i la ciència va haver d’obrir-se pas a través d’experiments. Avui, t’explico la seva història.

Una teoria de moltes teories

Primer de tot, hem de matisar. La generació espontània realment inclou, a grans trets, dues assumpcions o hipòtesis: d’una banda, l’abiogènesi, que defensava la producció de matèria viva a partir de matèria que no està viva o que mai no ho ha estat i, de l’altre, l’heterogènesi, la generació de vida a partir de matèria que havia estat viva però que havia mort, com ara els cadàvers.

Un recorregut llarg

L’origen del corrent principal de la generació espontània l’hem d’anar a buscar a Aristòtil, a l’antiga Grècia del segle IV a.C. Així, durant l’antiguitat i més tard a l’època medieval, era un coneixement establert que animals i plantes “inferiors” podien generar-se espontàniament. Sí que és veritat, però, que hi havia dubtes en referència als vertebrats.

Aquesta teoria encaixava perfectament amb les visions medievals. Els organismes “superiors” eren una progressió (i no, aquí encara no podem ni entreveure res semblant a l’evolució) de les formes “inferiors” per l’adquisició d’una ànima racional, com és el cas únic dels humans. Les formes més simples de vida es formaven directament a partir de matèria inerta, com defensava el filòsof medieval Tomàs d’Aquino (segle XIII).Encara que la generació espontània no era una teoria uniforme i va patir modificacions més o menys complexes al llarg del temps, la seva essència va perdurar fins al segle XVII.

El segle XVII: el principi de la fi

Al segle XVII s’acceptava la generació espontània en tres grups d’éssers vius: insectes, particularment mosques; paràsits intestinals i microorganismes, visibles gràcies al microscopi d’Anton van Leeuwenhoek. Un destacat científic holandès, van Helmont, creia que els mol·luscs, granotes i ratolins també es generaven espontàniament, arribant a escriure receptes per fer aparèixer els últims.

Va ser precisament durant el segle XVII que alguns detractors de la teoria van alçar la veu. Sir Thomas Browne, polifacètic escriptor anglès, qüestionava la generació espontània en ratolins en alguns dels seus treballs. També, l’any 1651, un treball científic de William Harvey –figura clau de la història de la medicina pels seus estudis del sistema circulatori– va donar força a un aforisme que posaria en dubte la teoria:

Omnia vivum ex ovo

(Tots els éssers vius provenen d’un ou)

Tot i no ser-ne el creador, va extendre’n l’ús per contradir la generació espontània. Tant Browne com Harvey foren durament criticats pels seus contemporanis, defensors acèrrims de “l’evident” generació espontània. Fins i tot Harvey encara creia en la generació espontània d’alguns paràsits. Com es pot intuir, la visió aristotèlica estava molt arrelada, però l’evidència experimental no trigaria a arribar.

Francesco Redi i la inflexió experimental

La primera evidència experimental sòlida contra la generació espontània va venir de la mà de Francesco Redi. Nascut l’any 1626, va estudiar medicina i va acabar sent declarat fisiòleg personal i director de l’apotecari ducal pel duc de Mèdici, a Florència. A més, va ser una figura destacada dels inicis de la toxicologia, on va demostrar la seva capacitat d’observació.

Redi, coneixedor dels treballs de Harvey, publicà l’any 1668 la seva obra Esperienze intorno alla generazione degli insetti, en què va consolidar el cop contra la generació espontània. En aquest tractat presentava els resultats d’uns experiments molt simples i ben dissenyats que aportaven les primeres proves. Però, com va arribar fins aquí?

La Ilíada i les mosques

A més de científic, Redi va compondre obres literàries i era aficionat a la literatura clàssica. Segons ell, un passatge del cant XIX de la Ilíada va fer-lo dubtar sobre l’origen dels cucs en els cadàvers, cosa que va inspirar els seus experiments. En l’escena, Tetis, nimfa deessa i mare de l’heroi Aquil·les, prometia resguardar el cos del seu estimat Pàtrocle dels cucs que devoraven els cossos dels guerrers morts.

“Fill meu, respon la deesa dels peus de plata, que la teva ánima allunye aquest temor; jo mateixa m’esforsaré pera fer fugir los aixams destructors que devoran als guerrers morts en los combats. Encara que Patroclo estigui aquí jacent un any enter, lo seu cos quedará intacte y las tacas li desapareixerán. (…)”

Cant XIX de La Ilíada (traducció de Conrat Roure, 1879)

Llavors, els cucs sorgien de la carn morta en descomposició o venien de les mosques? Aquesta pregunta inspiraria els experiments posteriors. Durant 2500 anys, la Ilíada va guardar el secret que ajudaria a destronar la generació espontània.

Els experiments de Redi

Els experiments de Redi consistien a posar matèria orgànica (carn, trossos de serp morta, peix, vegetals…) en tres matrassos diferents. Un matràs es tapava amb paper, el segon amb mussolina (teixit a prova de mosques) i el tercer es deixava obert. Els resultats eren clars: els cucs només apareixien al matràs obert, on es podien veure, a més, les mosques entrar i sortir. És més, els cucs eren de la mateixa espècie que les mosques que entraven, independentment de la matèria a l’interior.

Redi va especular que tots els éssers vius eren descendència de plantes o animals existents, cosa que mantenia la integritat de les espècies. Trencador, va negar creences esteses de la generació espontània d’altres espècies (abelles sorgint de la víscera dels bous, granotes del fang…). A finals del segle XVII ja s’acceptava que insectes i paràsits externs es reproduïen a través d’ous: la generació espontània havia estat refutada experimentalment.

Però Redi, tot i seguir investigant, no va poder refutar tots els casos. Al segle XVIII la generació espontània seguia sent preferida per molts científics com a alternativa a una “creació divina” de les espècies. La teoria, ja tocada, va sobreviure.

Redi com a inspiració

Els treballs de Redi van inspirar estudis posteriors. Juntament amb el jove microscopi, invent de Leeuwenhoek, tot un camp de possibilitats seguia obert. D’on venien els microorganismes? L’holandès no acceptava la generació espontània, però va fallar en demostrar que els microorganismes (“animàculs”) no es generessin espontàniament. Dissenyant experiments similars als de Redi, seguien creixent.

Spallanzani contra Buffon: la generació espontània contra les cordes

El comte de Buffon, una figura científica molt influent al segle XVIII, defensava una versió més subtil de la generació espontània. D’acord amb l’esperit de l’època, buscava demostrar la teoria i la generació espontània dels microorganismes. Per fer això, va aliar-se amb un altre defensor: John Needham, sacerdot i biòleg, que tot i no estar totalment d’acord amb les teories de Buffon, va accedir a fer experiments.

Era l’any 1748, i en els seus experiments Needham va escalfar diversos medis en vials per després tapar-los amb suro. Els medis van permetre el creixement de vida microscòpica, cosa que provava, aparentment, la generació espontània.

En aquest punt entra un altre personatge important: Lazzaro Spallanzani. Nascut l’any 1729, va estudiar dret a la Universitat fins que la seva cosina, Laura Bassi, una científica de renom (primera dona en ser professora i catedràtica d’una universitat europea), el va encaminar en l’estudi de diverses ciències. Spallanzani va fer múltiples aportacions en diversos camps, estudiant des de la circulació i reproducció fins als volcans. Curiosament, era també aficionat als clàssics antics. Durant la dècada de 1760, va dedicar-se a replicar els treballs de Needham de forma meticulosa.

Els experiments d’Spallanzani no van acabar amb la generació espontània

Spallanzani havia criticat de Needham que el suro era porós i que no havia escalfat suficient el contingut dels vials. Com a resposta, ell bullia els vials (que contenien diferents brous de cultiu) en múltiples temps fins a les 2 hores per assegurar-se que qualsevol microorganisme present fos mort. Després, els tancava hermèticament. També va usar diversos materials pels vials, per descartar-ne qualsevol efecte. En la majoria dels casos, no hi havia creixement.

Davant les crítiques, va dissenyar variants dels mateixos experiments. Va demostrar que si després deixava els medis oberts, podien créixer microorganismes. També va fer que els vials tinguessin obertures en forma de capil·lar perquè la pressió fos l’atmosfèrica després d’escalfar. Inevitablement, en alguns vials sempre acabava creixent alguna cosa. L’explicació de Spallanzani fou que hi havia “llavors” molt resistents a la calor.

Tot i la precisió tècnica i enginy de Spallanzani, no va acabar de convèncer els seus contemporanis. Els resultats de Needham eren més fàcils d’obtenir, i l’autoritat de Buffon tenia molt pes. Spallanzani simplement havia demostrat que els microorganismes no sorgien com proposava Needham, però van passar-li per sobre. La generació espontània, com les llavors resistents a la calor, seguia dempeus. Per poc temps.

El segle XIX i la mort de la generació espontània

Al segle XIX es va recuperar el debat gràcies al menjar envasat. A França, casualment, s’acceptava un mètode en què el menjar era escalfat en un contenidor per després tancar-lo per assegurar-ne la higiene. Al cap i a la fi, no era més que una aplicació dels experiments d’Spallanzani.

La disminució de la influència de Buffon, juntament amb aportacions d’altres científics, van anar apagant la generació espontània. Un factor clau va ser el sorgiment de la teoria cel·lular: si tots els organismes vius estan fets d’una o més cèl·lules, i les cèl·lules només es formen a partir d’altres cèl·lules, la generació espontània quedava fora de joc. En aquest context, experiments que seguien l’estela d’Spallanzani van tenir una rebuda més positiva. Els experiments de Heinrich Schröder i Theodor von Dusch l’any 1854 van permetre refutar la generació espontània dels microorganismes.

No obstant, la teoria encara no es podia negar universalment, sempre seguia sent viable. La culminació d’aquesta història dependria del cèlebre i famós científic Louis Pasteur.

Pasteur, una figura excel·lent i polèmica

Pasteur, nascut l’any 1822, va descobrir l’estereoisomeria, va establir les bases biològiques de la fermentació, la teoria del germen per malalties infeccioses i va introduir la vacunació per prevenir la ràbia. La refutació experimental definitiva de la generació espontània és també una de les seves fites, i la més coneguda.

Encara a la segona meitat del segle XIX hi havia científics intentant defensar la generació espontània i reconciliar-la amb els avenços de l’època. La contaminació en aquests tipus d’experiments era molt comú i, per tant, la prova de generació espontània bé podia significar simple incompetència tècnica.

L’any 1861, Pasteur va tractar el tema en un treball presentat a un premi de l’Acadèmia. Així, va aportar un llistat d’experiments molt contundents i de molta qualitat. Havia demostrat que posant un tros de cotó connectat al pas de l’aire, es recollien milers d’organismes d’espècies diferents. A més, aquests microorganismes podien créixer en medis esterilitzats, presentant-se com a fonts de contaminació. Va demostrar que en algunes condicions, com en grans alçades a muntanyes, el creixement era menor. En aquest sentit, també va comprovar que els medis inorgànics podien contaminar-se, refutant la idea pròpia de la generació espontània que la matèria orgànica era necessària per a la generació de vida. En aquest treball també presentava els famosos experiments amb els matrassos de coll d’ànec i un mètode per esterilitzar la llet: la pasteurització.

Un cop definitiu

Després de guanyar el premi, encara van quedar algunes veus que defensaven l’antiga teoria, ja agonitzant. Però eren poques i van anar apagant-se.

S’ha de dir que Pasteur va sentir-se reticent amb els seus resultats, i es té registre que va intentar obtenir vida de forma espontània sense èxit, potser arrossegat per les seves posicions polítiques i religioses.

---

Ja per acabar…

La generació espontània és inconsistent amb els resultats experimentals, la continuïtat de la vida i la teoria de l’evolució. No hi ha mecanisme possible que l’expliqui i, per tot això, ha estat descartada. Com hem vist, però, dos llargs segles van separar els avenços inicials de la refutació definitiva, que es va donar gràcies a la contribució de moltes figures i, fins it tot, de la literatura! Durant aquest temps, la generació espontània romania sempre com una opció preestablerta: si no es podia demostrar el contrari, semblava viable.

Aquests avenços van propiciar noves preguntes. Si els éssers vius no es generaven espontàniament, d’on va sorgir la vida a la Terra? Moltes teories sorgiren: la panspèrmia d’Arrhenius, que va impulsar la moda de considerar un possible origen extraterrestre de la vida, o processos químics molt complexos, d’acord amb visions més dialèctiques dels científics socialistes com Orgel, Haldane i altres. Però això, és una altra història!

Per saber-ne més

Nature – Achilles and the maggots

Paul S. Agutter & Denys N. Wheatley – Thinking about life

Annalisa Ariatti & Paolo Mandrioli  – Lazzaro Spallanzani: a blow against spontaneous generation

---

Imatge de portada extreta de Wikimedia Commons.

1.  Extreta de Wikimedia Commons.

2.  Extreta de Wikimedia Commons.

3.  Modificada de l’original de Wikimedia Commons.

4.  Extretes de Wikimedia Common.

5.  Extreta de Gobierno de Canarias.

6.  Extreta de Wikimedia Commons.

7.  Modificada de l’original de Wikipedia.