Objectiu: el cervell5 min de lectura

El cervell humà és un òrgan curiós, de més o menys un quilo i mig, però amb una gran complexitat. En paraules de la divulgadora científica Rita Carter, el cervell humà “té la forma d’una nou, la mida d’un coco, la consistència de la mantega freda i el color d’un fetge cru”. I continua, “la seva superfície és greixosa, avorrida, lletja i fràgil, però al mateix temps perdurable, creativa, bonica i sempre activa i canviant.”

Després d’aquesta descripció, podem veure que el cervell és un òrgan ple de contradiccions. En aquest reportatge farem algunes pinzellades sobre la història d’aquest òrgan i donarem a conèixer algunes de les seves parts.

Primers contactes amb el cervell

Els primers neurocientífics de la història no van ser gent amb bata blanca, sinó habitants de les cavernes. Els éssers humans de la prehistòria ja van descobrir que dins del cap hi passen coses importants. Podien clavar un tros de fusta a la cama d’un enemic, i aquest segurament continuava vivint. Però, si n’enfonsaven el crani, aquest segur que no es tornava a aixecar.

Tot i això, els antics grecs no van saber apreciar del tot la importància del cervell. Per Plató, era la seu de l’ànima racional, però, per Aristòtil, aquest òrgan no tenia cap funció principal més enllà de refredar la sang. En canvi, Hipòcrates i Galè, els pares de la medicina clàssica, van sentir una certa atracció pel cervell i van definir que era allà on hi ha la seu de l’intel·lecte humà. Tots dos van descriure’n les parts visibles a partir de disseccions d’animals i cadàvers, i, tot i que eren força rudimentàries, va ser la primera gran aproximació anatòmica.

Thomas Willis es capbussa dins del cervell

Durant l’edat mitjana no hi va haver grans avenços en l’exploració del cervell. Potser caldria destacar les aportacions d’Andreas Vesalius, un dels grans anatomistes del Renaixement. Però, per trobar la primera gran descripció detallada d’aquest òrgan, hem de desplaçar-nos fins a l’any 1664, quan Thomas Willis publica Cerebri Anatome.

Cerebri Anatome és el primer llibre de la història en el qual es fa un estudi rigorós del cervell. Les descripcions i els dibuixos que hi apareixen, elaborats per Christopher Wren, van suposar un abans i un després en la història de la neurobiologia. A més a més, a part de comparar les estructures del cervell humà amb les d’altres animals, va donar nom a moltes de les seves parts.

Tot i el rigor de la seva obra, Thomas Willis no es va poder estar d’incloure-hi teories espirituals. Dins del cervell hi ha un seguit d’espais buits, anomenats ventricles, que estan plens del líquid cefalorraquidi. Avui en dia sabem que s’encarreguen d’esmorteir els cops i transportar nutrients a totes les parts del sistema nerviós. Tanmateix, Willis, va donar una funció més destacada a aquestes piscines cerebrals: segons ell, en aquests espais buits és on havia de residir l’ànima.

De dretes i d’esquerres

El cervell està format per dos hemisferis: un a la dreta i un a l’esquerra. Existeix el mite que les persones tenim preferència per un dels dos hemisferis, és a dir, que un domina sobre l’altre. Res més lluny de la realitat. Aquesta visió és massa simplista i, de fet, hi ha molt poques habilitats aïllades en un sol hemisferi. Les dues meitats es comuniquen constantment per elaborar respostes complexes als problemes del dia a dia.

Per entendre millor la relació entre els dos hemisferis, podem posar el cas de Cameron Mott, una nena que patia d’epilèpsies molt greus a l’hemisferi dret. Davant d’aquest problema, l’equip mèdic va decidir extirpar-li per complet tot aquest costat del cervell per aturar les crisis epilèptiques. Tot i això, la Cameron porta una vida normal, ja que l’hemisferi esquerre ha recollit totes les funcions que abans estaven al dret. La clau d’aquest cas és que l’extirpació es va fer abans dels tres anys de vida, quan el cervell encara té una capacitat de reorganització molt alta.

El cervell: un calaix de sastre?

L’exemple de Cameron Mott ens fa pensar que els dos hemisferis han de ser aproximadament iguals. De fet, són aproximadament imatges especulars, és a dir, les regions que hi ha en un també apareixen en l’altre. Moltes d’aquestes regions van ser identificades per anatomistes clàssics –com ara Thomas Willis– i per això encara porten els noms en llatí. És curiós parar-se a mirar el nom de les parts i preguntar-se com van arribar a la conclusió que aquella part s’havia d’anomenar així. Anem a veure’n alguns exemples. 

Fent un passeig pel cervell hi trobem un hipocamp (un cavallet de mar), un vermis (un cuc), un septum (una paret), un col·licle (una muntanyeta) i un pons (un pont). I, si et canses de passejar, sempre pots descansar en un tàlem (un llit de matrimoni), en un locus coeruleus (un lloc blau) o en un pulvinar (un coixí).

Si us heu quedat amb ganes de saber-ne més sobre l’etimologia de les parts del cervell, us recomano que visiteu aquesta pàgina web de la Universitat de Washington.

Ja per acabar…

El cas de Cameron Mott ens ensenya que de petits tenim molta plasticitat cerebral. Ara bé, què passaria si un adult perdés alguna de les parts del cervell? Bé, això depèn de quina part quedés afectada. Al llarg de la història s’han donat casos de persones que, després d’una greu lesió cerebral, continuen vivint.

El més cèlebre és el de Phineas Gage, un treballador que el 1848 va acabar amb una barra d’acer travessant-li el crani. Tot i que va aconseguir sobreviure, el seu comportament va canviar. Va passar de ser educat a malparlat, i de tranquil a impulsiu. Segurament, les parts del cervell afectades regulaven aspectes relacionats amb la conducta, així que, quan les va perdre, algunes funcions cerebrals van quedar tocades.

Aquests tipus d’accidents són font d’evidències rellevants per entendre el funcionament del cervell humà. Pacients com Phineas Gage són persones que, sense tenir cap formació científica, han facilitat l’estudi del seu cas per avançar en el coneixement.

Per saber-ne més

Jon Turney – La biblia de la neurociencia

José Viosca – El cerebro

The human brain – Brain Atlas