Escrit per Cèlia Ventura
Narrat per Marta Josa (L’Ovella Verda) | Il·lustrat per Mireia Espuñes
El foc crepitava i les amistats parlaven engrescades,
tot posant-se al dia de detalls intranscendents i evitant els grans temes de conversa que ja ocupaven tots els diaris; aquell era un dia per relaxar-se. La Criatura reia quan li tocava i seguia la conversa, però tots els seus pensaments anaven dirigits a un futur pròxim, al moment quan, finalment, s’asseguessin tots a taula. Li arribava intensament la flaire del menjar coent-se damunt les brases i va notar que, tot i no estar gaire afamada, començava a salivar [1].
[1] Què li està passant a la Criatura?
La digestió comença abans que la Criatura ingereixi el menjar: l’olor, o la visió, fan que el nostre cos es comenci a preparar, per exemple, salivant.
La Peronella no era la més popular; ni tan sols tenia un grup estret d’amigues. Però és que clar, ella no era una cèl·lula qualsevol, era l’oposat de bàsica. Tampoc és que visqués en l’entorn més estable i tranquil del món, vivia en una cavitat anomenada estómac. Era un ambient una mica destructiu, era complicat establir-hi relacions. En aquell espai, aproximadament cada 5 hores, unes comportes s’obrien a la part de dalt i deixaven caure tot de menjar. Pair-lo era la seva feina i la de moltes altres companyes de les quals no recordava el nom. Era un procés violent. Allà el bol— com anomenaven a aquells aliments— era digerit; esquinçat, esmicolat, esquarterat, descompost i dissolt.
La Peronella, en canvi, no tenia aquesta visió tan ferotge del procés. Ella, des de primera línia, ho vivia d’una altra manera; estava enamorada d’aquell acte.
Finalment, havia arribat l’hora i va notar com els budells ho reclamaven [2]. Cada any li semblava divertit veure a tots aquells adults amb els seus pitets, a punt per començar el festí. I així va ser. La Criatura no va esperar ni un moment i, tan bon punt els calçots van arribar a taula, en va agafar un i el va endrapar com si s’hagués d’acabar el món. Feia mesos que esperava banyar-los en romesco i cruspir-se’ls; l’espera havia valgut la pena. No va tenir quasi ni temps de mastegar que ja s’estava cruspint el següent.
[2] El nostre cos ens parla?
Tot i que ens agrada molt menjar amb els ulls, el nostre cos també ens avisa quan tenim gana. Segur que alguna vegada has sentit als teus budells murmurar, aquest procés s’anomena borborigme. A més a més hi ha tot un sistema d’hormones que ens avisen del nostre nivell de nutrients, així que quan notis que el teu cos et comença a parlar, escolta’l!
Des de la davantera, la Peronella va començar a sentir murmuris. No és que fos bruixa ni que tingués superpoders, però les veus començaven a avisar que s’apropava l’hora de fer feina [3]. El bol va ser alliberat a la cavitat i va observar que arribava en un estat prou bo, massa bo, és a dir, massa intacte; caldria fer una bona feina. Era hora de començar a escalfar els motors: ara venia la màgia.
Com ja hem dit, la Peronella no era una cèl·lula qualsevol. Des de ben petita, és a dir, feia uns trenta dies, sabia que tenia una feina especial. Metòdicament, però amb goig i passió, va començar a preparar els ingredients i a barrejar-los, un pessic d’això, un grapat d’allò altre… Sentia que no es tractava d’un petit pica-pica, sinó que la Criatura estava entestada a ficar-se les botes; caldria fer una bona quantitat del famós beuratge.
[3] Com sap la Peronella que el menjar està arribant?
Hi ha diverses formes per avisar a les cèl·lules de l’estómac de la necessitat d’encentre els motors. Quan l’estómac està ple hi ha una distensió que fa que certes cèl·lules secretin hormones, avisant així que ha arribat la teca.
La taula era un quadre, pilons de restes de calçots amuntegats, salsa esquitxada per tot arreu… I de cap de taula, la Criatura llepant-se els dits. Va deixar anar un sospir i va pensar que havia fet bé en triar els pantalons còmodes, ja que notava la seva panxa a punt d’explotar. Se sentia plena i satisfeta, amb ganes de fer una becaina [4].
Finalment, l’elixir estava a punt. La Peronella va tastar-ne una gota, i es va estremir; era molt àcid. Però aquell era l’objectiu, de fet. La seva feina, el motiu pel qual havia estat creada, era produir àcid [5].
[4] Què està experimentant la Criatura?
La Criatura està experimentant sacietat, la sensació de satisfacció, de sentir-se ple. Aquest procés depèn de la quantitat de menjar, però també de què mengem. Igual que el nostre cos ens avisa quan té gana, també ho fa quan està satisfet a través d’hormones: que l’escoltem o no ja és un altre tema.
[5] Qui o què és la Peronella?
La Peronella és una cèl·lula parietal, encarregada de produir àcid clorhídric i factor intrínsec, també necessari per a la digestió. Abans s’ha comentat que està a primera línia i això és perquè és una cèl·lula epitelial; en paraules senzilles, la Peronella forma part de la pell de dins de l’estómac.
Àcid és una paraula que pot fer una mica de respecte. Sí, les llimones són àcides, però potser la ment agafa aquest terme i li agrada viatjar, anar més enllà. Potser en sentir aquest mot t’imagines un pot ple d’àcid que cau a terra i fa un forat gegant que no s’atura davant de res i s’ho menja tot en el seu camí. La Peronella creava àcid, però no volia fer pas cap forat en la Criatura. Aquell àcid seria la clau per digerir el bol.
Marmites senceres d’àcid eren abocades a la cavitat, i com un encanteri, desvelaven què s’amagava darrere d’aquell mos. En aquest cas, el calçot havia arribat amb un tros de pa amb tomàquet, i un cop a les seves mans, s’havia trencat en nutrients de tota mena; hi havia carbohidrats, fibra, minerals… tot un banquet! El que havia arribat en forma de bol marxava com una massa pastosa anomenada quim, un nom d’allò més bonic per una pasta rica i deliciosa. La Peronella veia aquell procés de desvelar l’amagat, de convertir un àpat en un festí, com quelcom màgic, com un petit tresor.
Segurament et preguntaràs com és possible que la Peronella pogués viure en aquell entorn tan corrosiu. De fet, era tan tòxic que les cèl·lules del seu voltant morien al cap de tres o quatre dies. Però noves cèl·lules arribaven, no era pas cap drama: és la frenètica vida a la qual ja estaven acostumades. La Peronella estava embolcallada per un moc espès que la protegia de la seva pròpia obra i que evitava que es desfés en aquella poció màgica. Entre la curta esperança de vida, la barrera mucosa, i el respecte que li tenien, ja podeu entendre que era complicat fer amigues. Però ella vivia feliç en la seva bombolla. Perquè cada dia podia presenciar el miracle que la tenia fascinada. Cada dia creava la seva recepta perillosa però essencial i permetia que la Criatura pugués seguir endavant, gaudint de banquets tan meravellosos com el que acabem de contemplar.
