L’homeopatia és avui dia una de les teràpies alternatives a la medicina més comunes. L’ús de productes homeopàtics va des de perfils de perillós escepticisme en contra de la medicina actual fins a pacients que els tractaments convencionals no els han estat eficaços, o simplement gent que vol complementar les teràpies mèdiques que ja estan seguint.
En qualsevol cas, és evident que existeix un debat sobre la verdadera eficàcia dels tractaments homeopàtics. Per això cal exposar-ne els fonaments i discutir-los racionalment, segons els procediments del mètode científic que utilitzem actualment.
L’homeopatia té més de dos-cents anys
El 1796 el metge alemany Samuel Hahnemann va inventar i proposar l’homeopatia com a un tractament alternatiu a les teràpies que s’utilitzaven en medicina en aquella època, com ara la fitoteràpia, les purgues, les amputacions, les sagnies, l’èmesi o vòmits i la sudoració. Els riscos d’aquestes pràctiques van facilitar la popularització i difusió de l’homeopatia. Aparentment, com a mínim complia amb un dels principis de la medicina hipocràtica: l’ús de tractaments que no empitjorin la condició dels pacients.
Però, què és l’homeopatia?
L’homeopatia és la teràpia que consisteix a tractar una malaltia mitjançant l’ús de la substància que la provoca però a una concentració molt baixa. Dit així, pot semblar contradictori, podríem curar un enverinament per cianur administrant cianur extremadament diluït? De moment, encara no respondrem a la pregunta. Comencem fixant-nos en els tres pilars establerts per Hahnemann el 1796 que encara avui s’utilitzen com a fonament per a preparar els productes homeopàtics.
Primer principi: la llei de la cura pels similars
Ja l’hem introduït abans amb la mateixa definició de l’homeopatia. Aquest principi “similia similibus curantur” (el similar es cura amb el similar) ens ve a dir que una malaltia es pot curar amb allò que provocaria la malaltia en individus sans. Un exemple és la Coffea cruda, que suposadament serveix per tractar l’insomni. Com ja pots imaginar, el principal ingredient d’aquest producte homeopàtic és el gra de cafè, el qual conté cafeïna i teofil·lina, dues molècules estimuladores. Altres substàncies anomenades “actives” (a les quals s’atribueix suposadament les propietats curatives) utilitzades són minerals, pólvora, placenta, animals i fins i tot radiacions.
Curant els refredats amb cebes
Un altre cas que ens pot ajudar a entendre el raonament d’aquest primer principi és el tractament Allium cepa (el nom científic de la ceba). Se suposa que podem curar el refredat amb la ceba, partint de la lògica que ens fa plorar i, similarment, quan estem refredats tenim una mucositat nasal molt líquida.
Com pots veure amb aquests exemples, excepte en casos molt aïllats i particulars, aquest concepte és arbitrari i basat en una aparent simetria superficial.
Passem al segon principi: la llei dels infinitesimals
Per contradir l’exemple anterior podríem argumentar que l’homeopatia podria funcionar perquè la ceba conté components bioactius. Aquestes són substàncies capaces de tenir efectes beneficiosos en diferents aspectes que sí que s’han provat. I així és. Tot i això, hem de tenir en compte el segon fonament de l’homeopatia conegut com la llei dels infinitesimals, amb el qual desmuntem el contrargument anterior.
Bàsicament ens dediquem a diluir moltíssim
A grans trets el segon principi diu que per poder aconseguir efectes beneficiosos mitjançant l’ús d’un similar per curar un similar (per exemple cafè per tractar l’insomni) cal dissoldre’l en aigua o alcohol i anar fent dilucions 1/100 successivament.
Exemplifiquem-ho d’una forma casolana: agafem un got d’aigua i hi dissolem una cullerada de cafè. Aquest got d’aigua amb cafè el barregem en una olla amb 99 gots més d’aigua. Després, omplim un altre got amb la barreja de l’olla i en una olla nova, el tornem a barrejar amb 99 gots d’aigua més. Imagina’t repetir aquest procés unes trenta vegades. Al final hem obtingut una dilució que els homeòpates anomenen “30c”. Gràcies a aquest procediment, suposadament s’aconsegueix “potenciar” els efectes de la substància que consideren “activa“.
En conclusió, si féssim els càlculs podríem dir que és molt improbable i gairebé impossible que en una dosi del remei hi hagi ni una sola molècula de la substància “activa”. De fet, hem fet una dilució 10-60. Per tant, per aconseguir trobar una sola partícula del remei hauríem de consumir unes quantitats del remei superiors a la massa de tot el Sol!
A més, aquí trobem una altra discrepància.
Del coneixement mèdic i bioquímic sabem que la intensitat de les respostes a una molècula bioactiva com pot ser la insulina, depenen de la seva concentració entre d’altres mecanismes de regulació. Com major sigui la dosi o quantitat de molècula, major serà la seva resposta. En el cas de la insulina seria una major captació de la glucosa de la sang. Per això, quan una persona amb diabetis ha fet un àpat molt abundant o ric en sucres ha d’administrar-se una dosi més alta d’insulina.
Amb tot això, veiem que la segona llei, contradiu algunes bases de la bioquímica, la fisiologia o l’endocrinologia, segons les quals a major dosi, majors efectes.
El tercer i darrer principi o llei del sacseig
Després d’un trajecte transportant alguns dels seus productes homeopàtics, Hahnemann va associar el sacseig produït pel viatge en cavall amb una aparent potenciació dels efectes dels seus productes. Per això, va considerar un pas imprescindible sacsejar vigorosament cada dilució abans de procedir a fer la següent. Així podia mantenir o incrementar els suposats efectes curatius.
Per justificar-ho s’al·lega un hipotètic alliberament de “forces vitals” o “forces o energies dinàmiques” capaces de ser retingudes per les molècules d’aigua i posteriorment, capaces “d’equilibrar unes energies no especificades” en els cossos dels pacients. Aquests pensaments també provenen dels ensenyaments d’Hipòcrates, que creia que la medicina havia “d’equilibrar els quatre humors que ens formen“.
Així i tot, l’existència d’aquestes forces i energies no han estat provades, ja que no s’han pogut detectar de cap forma, malgrat tot el coneixement i aparells de mesura dels quals disposem tant en els camps de la física com la química. És a dir, no disposem de cap evidència de la seva existència.
L’homeopatia és incompatible amb el coneixement científic actual
Durant els més de dos-cents anys transcorreguts des de la invenció de l’homeopatia, la ciència ha experimentat un progrés inimaginable que ha deixat obsolet o incomplet gran part del coneixement previ. Aquest és el motiu pel qual tècniques com les sagnies o les purgues o sudoracions han estat eliminats o bé restringits a casos molt particulars. En canvi, l’homeopatia s’ha mantingut eminentment immutable i aliena al desenvolupament de la ciència, i s’ha conservat fidel als principis establerts per Hahnemann, una persona amb un molt escàs coneixement de fisiopatologia en particular i biologia en general.
El Materia medica
A més, molts dels raonaments o remeis que va integrar en els seus productes homeopàtics provenien del Materia medica, un tractat de farmacologia de Discòrides un metge grec de l’antiga Grècia (segle I d.C). Aquest llibre fonamentalment recollia tractaments amb plantes medicinals, però va caure en desús cap al segle XVII. La medicina actual sap que alguns d’aquests tractaments sí que funcionen perquè contenen molècules bioactives capaces de tenir efectes positius en certes patologies, però la majoria de remeis plantejats han resultat no ser realment eficaços.
Conseqüentment, podríem dir que l’homeopatia va néixer en un moment de desconeixement i inspirant-se en coneixement encara molt més antic més proper al misticisme que a la ciència: els principis d’Hipòcrates i el Materia medica, que ja hem anat comentant.
Per tots els motius exposats, avui dia no existeix un mecanisme plausible des d’un punt de vista científic per explicar o justificar els raonaments i procediments utilitzats per a la producció i el funcionament de l’homeopatia.
Llavors al final què hi ha en un producte homeopàtic?
Un remei homeopàtic està format bàsicament per aigua o alcohol, sucre en alguns casos i impureses de diferents tipus. Com hauràs vist, no s’esmenta cap component específic i això està relacionat amb la seva sortida al mercat. Aquesta està pràcticament mancada de regulacions o són extremadament laxes, ja que s’assumeix una manca de components amb una activitat específica i també s’assumeix una nul·la toxicitat.
Tot això, indica una altra vegada, la manca d’un principi actiu, és a dir, l’absència d’una molècula amb conseqüències fisiològiques que pugui tenir efectes positius sobre una malaltia. Si el contingués, hauria de passar tota una sèrie d’estrictes regulacions per assegurar l’efectivitat i la seguretat del fàrmac en un conjunt d’assajos dividits en fases, com els que superen tots els medicaments. En definitiva, un remei homeopàtic està mancat d’allò que precisament fa que un fàrmac funcional sigui actiu.
Científicament no hi ha evidències que justifiquin el seu funcionament, però l’homeopatia és efectiva?
Malgrat una clara absència de mecanismes en l’àmbit biològic, químic i físic que expliquin un possible funcionament descrit pels homeòpates, cal trobar evidències que demostrin si l’homeopatia és efectiva o si no ho és. Per això, l’única forma de comprovar-ho és construint un estudi sòlid amb tots els paràmetres necessaris per normalitzar i comparar totes les dades obtingudes. És precisament en aquest punt on fallen tots els estudis que al·leguen haver comprovat que l’homeopatia funciona, ja que un mal disseny experimental pot portar a resultats falsos, erronis.
Aquesta és la conclusió que s’obté en diverses metanàlisis d’un gran nombre d’estudis. Els mètodes científics utilitzats acostumen a ser poc rigorosos, massa complicats metodològicament o fets per científics amb dubtable credibilitat a causa de conflictes d’interessos o a la seva creença en l’homeopatia. Això també és notable amb el fet que hi ha més publicacions amb resultats que afirmen l’efectivitat de l’homeopatia en revistes favorables a les teràpies alternatives que no pas en editorials estrictament científiques.
Per altra banda, molts dels estudis que defensen resultats positius, és a dir que diguin que l’homeopatia funciona, acostumen a estar mancats d’estudis independents que els validin mitjançant la replicació. Ningú aliè a l’estudi els ha repetit per confirmar que els resultats són correctes.
Té efectes residuals o nuls
Així i tot, els estudis més rigorosos demostren que l’homeopatia no té efectes, o té uns efectes beneficiosos residuals i pràcticament insignificants provocats per l’efecte placebo i el biaix de l’observador (els mateixos errors comesos pels científics). Aquest efecte placebo consisteix fonamentalment en un canvi en la percepció del pacient. Algú pren un producte homeopàtic creient que això li millorarà els símptomes i realment es produeix un canvi psicològic, un canvi en la percepció de l’individu de la seva pròpia condició. Emocionalment tindrà la sensació que es troba millor. Tot i això, la fisiologia i els processos patològics del pacient no han canviat, l’estat de la seva malaltia està com abans del tractament.
Amb relació a totes les dades exposades, cal afegir un factor molt important que és causa d’atribució de propietats curatives a l’homeopatia. Quan una persona està malalta canvia molts hàbits com podrien ser l’alimentació o l’activitat física. Aquesta persona alhora que pren homeopatia, també experimenta uns canvis en la seva vida quotidiana juntament amb la contínua acció del seu sistema immunitari que poden portar-lo a una eventual curació.
Falsa relació causa-efecte
Atribuir aquesta recuperació a l’homeopatia seria una fal·làcia post hoc, ja que realment no existeix una causalitat, l’homeopatia no ha curat al pacient, sinó que ho han fet altres factors que s’han ignorat o desconeixem. És només la percepció de l’individu que fa establir una falsa relació causa-efecte entre prendre el remei homeopàtic i curar-se. Que et curis havent pres homeopatia no implica que l’homeopatia t’hagi curat, de la mateixa forma que la instal·lació del sistema 5G no ha causat l’aparició del coronavirus. Simplement són coincidències.
Ja per acabar…
En conclusió, s’han trobat nombroses evidències que demostren que l’homeopatia en humans no té efectes, més enllà d’un molt petit efecte placebo i una millora de la percepció emocional del pacient. L’homeopatia és una pseudociència des de tots els aspectes discutits. Per tant, no es pot defensar l’ús de l’homeopatia des d’un àmbit mèdic, i mai en cap cas es pot substituir un tractament mèdic convencional per un tractament homeopàtic. Tot i això, els remeis homeopàtics han d’estar mancats de toxicitat, és a dir que són innocus i per tant no han de suposar cap problema per a la salut sempre que s’utilitzin exclusivament com a un complement.
Per saber-ne més
NCBI – Comparison of Veterinary Drugs and Veterinary Homeopathy: Part 1
NCBI – Comparison of Veterinary Drugs and Veterinary Homeopathy: Part 2
Molt ben argumentat. Potser l’homeopatia, en ser una pseudosciència, té la capacitat de connectar les persones amb la medicació d’una manera emocional amb més efectivitat que la medicina. Crec que és un dels temes que la medicina hauria de plantejar-se, tenim la tècnica, tenim els estudis, però la gent en desconfia perquè moltes vegades causen dolor i no hi ha un suport emocional al tractament. I en la curació la part emocional hi té a veure molt. La gent no vol saber perquè és cura, sino tenir fe que allò el curarà. I si no el cura, almenys haurà estat feliç de pensar-ho.
Penso que la la pràctica mèdica hauria de tenir aquesta vessant més humana, més emocional, més orgànica una mica copiant-se allò bo que tenen les pseudomedicines, aquesta confiança que hi diposita la gent, que al final pot ajudar en la curació, com molt bé has dit.
Totalment d’acord Joana. De fet és un aspecte que també vaig trobar en alguna revisió, però que no he sabut recuperar. És precisament aquest contacte i aquesta atenció personalitzada que té l’homeòpata amb el pacient, juntament a tot l’àmbient que es genera a l’entorn de l’administració de l’homeopatia, un dels factors claus per entendre la predisposició psicològica cap a la curació, i per tant, una aparent millora del benestar del pacient, encara que sigui només psicològica.
És una llàstima que els futurs bioquímics de Catalunya caiguin en la trampa de les farmacèutiques. Dels metges ja ni cal parlar-ne… L’homeopatia funciona, i no pas per l’efecte placebo. Clar que això de que la ciència anomeni pseudociència o màgia a allò que no entén no és res de nou. L’homeopatia funciona, així ho afirmava el guanyador del premi Nobel Montagnier. I un consell, si algú té pensat en utilitzar un fàrmac en concret, busqueu informació sobre si la família real anglesa el pren. Aquests són més llestos que la fam; i sí!, utilitzen homeopatia.
Molts dels dogmes actuals relacionats amb la salut són falsos. Per desgràcia les farmacèutiques menteixen a tort i a dret per poder-se embutxacar un bon pessic.
Com no podria ser de cap altra manera, la ciència ha de ser oberta, per aquest mateix motiu apel·lo al jovent apassionat de la ciència que busqui i remeni, que s’ho qüestioni tot, i que d’una vegada per totes faci avançar el coneixement cap al bé comú i no cap al bé de les butxaques d’algú.
Tot i així, molt bon article!
Bon dia Marc, em complau molt haver rebut el teu comentari, això em permetrà complementar l’article. Estructuraré la meva resposta basant-me en el mateix ordre que has plantejat les teves apreciacions.
No acabo d’entendre ben bé a què et refereixes amb “caure a les trampes de les farmacèutiques” però assumeixo que et refereixes a dir que l’homeopatia no té efectes fisiològics sinó exclusivament psicològics com a un interès per les farmacèutiques. Abans de res he de plantejar una anomalia purament lèxica, ja que la majoria de les grans empreses fabricants de productes homeopàtics s’autoanomenen farmacèutiques, com pots veure en la mateixa web oficial de Boiron. Resulta paradoxal que això, sumat al preu dels productes homeopàtics que volten, a la baixa, els 15€ comparat als medicaments com l’ibuprofè que no arriba als 2€ (estem comparant caixes de 50 comprimits homeopàtics amb 40 ibuprofens) sigui un argument per defensar la homeopatia. M’explico: no és vàlid recórrer a l’argument de “a les farmacèutiques no els interessa que utilitzem homeopatia” per dos motius. El primer és que les productores d’homeopatia es consideren a si mateixes laboratoris farmacèutics i segona i més important és que el mercat de l’homeopatia mobilitza molts diners, vegis Schwabe que segons ells mateixos mobilitzen en vendes uns 900 milions d’euros l’any, en canvi Esteve, una de les farmacèutiques catalanes més importants mobilitza prop de la meitat en vendes, uns 472 milions d’euros. Això serien els ingressos d’una forma molt aproximada i barroera, també caldria comparar la inversió en el desenvolupament dels futurs productes comercialitzables, que de ben segur és extremadament més baix per a un producte homeopàtic, ja que no existeixen regulacions específiques per a ells, a diferència de pels medicaments que són extremadament restrictives.
Per tant, la inversió prèvia a la comercialització d’un medicament comporta molts més anys i diners d’investigació. Durant aquesta investigació s’estudien la toxicitat del medicament, l’efectivitat i aspectes més concrets com la dosi més adient. En definitiva, els interessos de les empreses d’homeopatia són igual d’ambiciosos o més que els de moltes empreses que produeixen medicaments, i a més assoleixen els objectius a un cost més baix i amb menys restriccions. Si s’hagués pogut demostrar satisfactòriament que l’homeopatia funciona, no farien un canvi de rumb totes les farmacèutiques per passar a fer productes homeopàtics que els suposarien una reducció de costos i mal de caps impressionant?
Pel que fa a l’apel·lació als metges tampoc no entenc a què et refereixes. Certament hi ha tot tipus de metges des del moment que són persones, i n’hi ha persones de tot tipus. En qualsevol cas, si veus convenient desenvolupar el tema deixa un altre comentari.
Passem al següent aspecte. Em sembla precipitat dir “això de que la ciència anomeni pseudociència o màgia a allò que no entén no és res de nou” per diversos motius. Primer de tot, quan la ciència no entèn un fenomen, l’intenta explicar de la millor forma possible dins dels marges del coneixement de cada moment. A més, la ciència precisament es dedica a descobrir què passa i com succeixen aquells fenòmens que no s’entenen mitjançant tota una sèrie de parametritzacions de tot tipus depenent del camp de la ciència on ens movem. Per exemple, ara mateix sabem que es poden produir infeccions en forma de biofilm causades per diferents espècies bacterianes simultàniament (contrasten amb les típiques infecciones bacterianes agudes provocades per un sol bacteri i molt estudiades). Sabem que es produeixen però no tenim bons mètodes per analitzar-les, ni reproduir-les in vitro, ni sabem ben bé com passen (en quines condicions). I malgrat que no ho entenguem encara, no és màgia. Ara bé, en el cas de l’homeopatia, que recordo que es va inventar en un moment que la medicina era a la deriva, no és així. Amb l’homeopatia s’han fet moltíssims estudis de farmacologia, és una ciència que ara sí entenem i sabem tractar. Tot i així, mai s’han aconseguit resultats positius sòlids i reproduïbles que recolzin l’homeopatia. Per aquest motiu, els menys arriscats només diuen que no hi ha evidències que l’homeopatia funcioni. Però a més a més, pel desenvolupament d’un medicament tradicional a vegades s’usa un producte homeopàtic com a placebo per a observar si el medicament és realment eficaç. Per a que ho sigui, cal que el medicament en estudi sigui significativament més efectiu que el placebo el qual en la majoria de casos casi no es diferencia del grup no tractat.
D’altra banda, pel que fa a Montagnier i la família reial anglesa, són fal·làcies d’autoritat. Que un científic o una persona molt influent facin una afirmació, això no les fa certes. Especialment parlant de Montagnier, que va rebre el premi Nobel en Fisiologia o Medicina per la seva recerca en torn al VIH, ha quedat molt desprestigiat per les seves afirmacions relacionades amb l’homeopatia i el coronavirus, pel simple fet que contradiuen les evidències científiques. La seva paraula contra l’evidència científica sòlida, revisada i comprovada, no pot fer res. A més, Motagnier se l’ha relacionat amb l’homeopatia per un article on es dóna a entendre alguna cosa relacionada amb altes dilucions i la memòria de l’aigua, però en cap moment parla d’homeopatia i encara més important, els seus resultats mai s’han pogut replicar. El mateix passa amb un altre cas que et recomano que consultis: The controversy over “The memory of water” by George Vithoulkas al Medical Science Hypotheses. També insisteixo que la família reial en prengui (no ho he comprovat) no vol dir que l’homeopatia funcioni, de la mateixa manera que el rei emèrit d’Espanya cacés elefants, no fa que caçar elefants estigui bé.
Seguim. És cert que molts dogmes relacionats amb la salut són falsos, com per exemple que menjar fruita després d’un àpat sigui perjudicial o que prendre una copa de vi sigui beneficiós. Ambdues coses són clarament falses.
No sé en què et bases per dir que les farmacèutiques menteixen. Si estàs desenvolupant un medicament i veus que no funciona, o el descartes o el modifiques per observar si funciona. No tindria sentit fer la inversió en el seu desenvolupament complet i en tot l’escalat industrial per a la seva producció massiva si quan surt al mercat és ràpidament desestimat. Calen anys per recuperar la inversió. No hi ha mentida possible, els medicaments han de ser beneficiosos comparant els efectes positius respecte els negatius i han de ser efectius, si no no són medicaments i no es produeixen, a diferència de amb l’homeopatia (les quals recordem que també s’embutxaquen enormes quantitats de diners.
FInalment, crec que ara més que mai, els membres de Ciència Oberta estem optant per la prudència i estem sent crítics amb totes les notícies falses o manipulades que estan circulant, i per això cal dubtar i qüestionar-se molts titulars abans de creure-se’ls. I això es comença fent dubtant de la font. Si la font és un diari ideològicament de dreta conservadora intentarà tergiversar la notícia per fer-la més atractiva, en canvi, una publicació a Nature molt segurament serà verídica (tot i que no és condició suficient com per dir que una informació és certa).
Moltes gràcies per llegir el meu article i escriure’m. Espero que la meva resposta t’ajudi a qüestionar allò que has après o creus.
Article molt interessant i resposta al comentari molt completa i ben argumentada.
Penso que, en general, fora de l’àmbit científic hi ha molta confusió en relació a què és ciència i el que no ho és, Precisament, el que mou la ciència és l’esperit de saber i explicar com i per què funcionen les coses i a mesura que en sabem més, poder trobar aplicacions pràctiques, però per descartar errors d’interpretació i falses conclusions cal aplicar el mètode científic si volem estar segurs de que alguna cosa funciona.
Els motius pel que un remei funciona o no, no es pot basar en si a algú en particular li va “funcionar” (és complicat saber què es el que realment va funcionar) i tampoc l’experiència d’una sola persona es pot extrapolar directament a la resta de població. Precisament per evitat aquest errors d’interpretació tenim la ciència, però molta gent no ho entén i prefereix creure en teràpies “alternatives” sense cap fonament ni garantia, en les que, per cert, es mouen ingents quantitats de diners i beneficis econòmics, com molt bé has explicat!
Enhorabona per l’article!
No ho podria haver expressat millor, Isabel. El teu comentari també és magnífic per completar l’article, ja que comentes alguns punts fonamentals com el rebuig a generalitzar a partir d’una experiència en particular. Moltes gràcies pel teu comentari i per llegir-nos, les valoracions ens ajuden moltíssim per seguir esforçant-nos cada dia més!