Andrea Duane: El foc forma part de l’ecosistema26 min de lectura

Abans de començar l’entrevista, l’Andrea ens explica que el que la va portar a les ciències ambientals és poder explicar el món des d’una perspectiva general i holística. En aquesta línia, camps com l’ecologia numèrica, l’ecologia del paisatge i la teledetecció —observar la Terra des de sensors remots, com ara satèl·lits— van ser els grans pilars de la seva formació. Amb tot, els incendis forestals se li van presentar com una àrea de gran interès científic i social per fer una tesi doctoral. I així ho va fer, començant l’any 2013 a Solsona amb el grup del Lluís Brotons. Fins l’any 2018 va estudiar com són els incendis a Catalunya, per després obrir-se a una perspectiva més global.

Darrerament, sobretot als estius, sentim molt a parlar d’incendis forestals. És realment un problema que s’ha agreujat en els últims anys?

És curiós, perquè al sud d’Europa, en concret a Espanya i al sud de França (i sense comptar Portugal, el país amb més incendis del continent), l’activitat dels incendis ha disminuït en els últims anys. Tenim, de fet, menys incendis i menys àrea cremada que a les dècades dels 80-90. Podríem dir, doncs, que estem millor ara que fa 20 anys. A escala global, l’àrea cremada també ha disminuït, sobretot perquè ho han fet els incendis a la sabana, l’ecosistema que més crema del món. En el món hi ha zones que cremen cada any i no és un desastre ecològic ni ambiental. El foc forma part de l’ecosistema i la mateixa vegetació ja està adaptada a aquesta activitat d’incendis. El que està passant és que, degut a la interacció de l’humà, la sabana està cremant menys, i això condiciona l’hàbitat de les espècies i comporta una substitució de vegetació que repercuteix en tot l’ecosistema. Al final tot, els canvis globals són perjudicials en tota direcció, tant quan augmenten com quan disminueixen els incendis.

Això ens permet anar més enllà d’un simple “el foc és dolent”, no?

En anglès diríem que és un wicked problem, és a dir, massa complex per tenir una única solució i una única resposta a tot (com molta gent a Twitter es creu). El foc no és sempre perjudicial i, parlant amb paraules senzilles, hi ha foc bo i moltes espècies i ecosistemes el necessiten per sobreviure. És per això que en el món dels incendis no ens preocupa gaire el per què comença un incendi (ignicions n’hi ha cada dia a tot el món), sinó més aviat el per què no s’apaga un incendi i per quins motius es fa tan gran. És cert que ara som capaços de controlar més incendis, però el problema és que els que se’ns escapen continuen tenint conseqüències molt negatives. Els últims anys ja no només parlem de grans incendis forestals, sinó també d’extreme wildfire events (incendis forestals extrems), que tenen un comportament i uns impactes ecosocials mai vistos.

Seria aquest el cas dels grans incendis d’Austràlia de fa uns dos anys?

Exacte, el que va passar a Austràlia el 2019 i 2020 va ser una cosa imaginable, i aquell estiu va cremar fins al 21% d’un sol bioma (un bioma és com un hàbitat, una bioregió caracteritzada per uns atributs comuns). A més, hi ha espècies animals que van veure afectades fins a un 90% de la seva àrea de distribució pels incendis. Aquesta simultaneïtat en un sol estiu és única en la història, no havíem vist mai una cosa així.

I en tenim altres exemples?

Una regió que també ens sorprèn molt és Califòrnia, una zona ja propensa als incendis de per sí, però cal remarcar que, dels 20 incendis més grans de la seva història, 8 han ocorregut entre els anys 2020 i 2021. Allà hem vist com comencen ignicions a diferents llocs i al final es produeix un megaincendi, realment impossible de frenar per cap mitjà humà. Per tant, estem en una situació una mica ambivalent, ja que si mires uns indicadors pots pensar que estem millor (disminució incendis a la conca mediterrànea), però si en mires d’altres és preocupant, sobretot pels mecanismes que hi ha darrere d’ells.

 “El foc no és sempre dolent i, parlant amb paraules senzilles, hi ha foc bo i moltes espècies i ecosistemes el necessiten per sobreviure.”

Quines causes tenen, doncs, aquests incendis forestals extrems? Com ho presenteu en el vostre article?

En aquesta publicació fem una revisió dels incendis forestals extrems que han ocorregut en els últims 5 anys arreu del món. No agafem absolutament tots els incendis, sinó els més rellevants pel seu impacte ecològic i social. Vam agafar documents que explicaven realment què va passar i vam poder veure dos tipus de mecanismes principals: el primer seria el climàtic i l’altre l’eco-social.

Aquests mecanismes climàtics tenen a veure amb el canvi climàtic?

Sí. Com que hi ha temperatures més altes, la vegetació evapora més aigua i està més seca; per tant, més combustible disponible per cremar. Alhora, un dels grans mecanismes l’anomenem “noves condicions climàtiques”. Es pot definir com una interacció entre sequedat, vent i temperatura que no s’havien vist mai. Aquests factors sempre havien afectat els incendis, però ara els vivim en valors extrems. Per exemple, el període 2019-2020 va ser el més sec i, alhora, el més càlid de la història d’Austràlia. L’octubre del 2017 teníem a Europa un huracà passant per la costa quan això mai havia passat, amb unes temperatures prou altes a la península. Ja no és només si la temperatura augmenta, sinó que ens trobem davant de connexions meteorològiques noves.

 Un altre exemple serien les atmosferes inestables i la piroconvecció. És a dir, els incendis ja no només es propaguen en la direcció del vent, sinó que es poden difondre en totes direccions per l’existència d’un núvol sobre el mateix incendi que provoca un comportament extrem i incert. Aquests pirocúmuls no són nous, en tenim registres des de fa dècades. Però ara n’hi ha molts més i es formen sense necessitat de tanta energia de combustible, segurament perquè el combustible està més disponible per cremar (pel canvi climàtic). És un fenomen complex d’explicar físicament i difícil d’estudiar i prevenir.

I els mecanismes ecosocials?

 Pel que fa als mecanismes ecosocials, venen influïts per un abandonament rural i forestal, cosa que provoca un augment del combustible (no passa a tot arreu, però sí a Europa). També influeixen els canvis dels usos del sòl pel que fa a plantacions, a regions com Xile. No podem trobar un responsable únic, però les grans extensions d’una sola espècie vegetal pot ser que creïn un model molt homogeni i adient per cremar i propagar el foc en certes condicions meteorològiques.

 Després tindríem la falta de foc. Als EUA es parla molt d’això, i a Austràlia se’n comença a parlar. Els aborígens a Austràlia o les comunitats natives als EUA feien servir el foc de manera molt regular: per obrir zones estancades, per ficar-hi pastures, per cremar restes agrícoles i per molts altres motius. Això generava un equilibri ecosistèmic amb aquest foc, que evitava que els grans incendis es descontrolessin en tenir un paisatge heterogeni resistent a aquests.

Llavors, és part del problema haver abandonat l’ús el foc?

 Va ser a partir de la Revolució Industrial, sobretot a finals de XIX i principis del XX, quan es va considerar que els incendis eren una amenaça i que s’havien d’apagar tots. Però clar, s’apaguen tots i què passa? Que comença a créixer moltíssim la vegetació. Califòrnia n’és un gran exemple. Així, en cas d’haver-hi una ignició sota unes  condicions meteorològiques adverses,  la continuitat de combustible fa que el territori cremi amb moltíssima més intensitat. És per això que s’està parlant d’intentar recuperar els usos tradicionals del foc en el paisatge.

A banda de les grans extensions de terreny homogeni i l’oblit de l’ús del foc, els humans hem influït d’alguna manera més?

 Sí, hi ha més factors ecosocials. Les espècies invasores (introduïdes per humans) ho són perquè canvien la tipologia de combustible. Aquí un exemple paradigmàtic és Sud-àfrica, amb pins i acàcies no autòctons que són més inflamables que la població nativa. I, per últim, els mateixos humans quan ens posem a viure dins del bosc i a les interfases forestals. Així, canviem el patró d’ignicions, creem més incendis dins del bosc i hi estem més exposats. A més, a molts llocs com als EUA les cases són combustibles (fetes de fusta per exemple), cosa que afegeix més intensitat al foc.

Llavors, què podem fer i com ho podem gestionar?

 En la línia del que hem dit, es proposa recuperar una estructura de paisatges més heterogenis en què hi hagi diferents usos: de silvopastures a camps de cultiu, de cereals a fruiters, incloent-hi boscos, matollars… Aquesta mateixa estructura heterogènia podria permetre resistir millor davant un gran incendi forestal. Als EUA, com dèiem, el discurs va més cap a intentar recuperar el foc de forma controlada com a eina de gestió de paisatge.

A l’article parleu de gestió territorial, anticipació, recuperació post incendi, reducció del risc… en quina línia d’actuació van aquestes propostes?

 Aconseguir disminuir els grans incendis forestals i, en cas que ocorrin, els seus possibles impactes al mínim, no només passa per la prevenció a nivell de gestió forestal, sinó també per ciutadans més preparats, cossos d’extinció més coordinats, comunicació amb la població més fluida, etc. Hem d’estar preparats en totes les fases del fenomen: abans, durant i fins i tot un cop ha passat l’incendi, amb mecanismes que permetin recuperar amb èxit i adaptar-se a situacions de futur. Quan pensem en la vegetació, per exemple, en lloc d’intentar recuperar el que teníem potser hem d’intentar pensar en quins boscos tindrem. I també hem de pensar en l’àmbit social, ja que els incendis extrems seran cada vegada més freqüents i hem de ser capaços de gestionar les pèrdues i estat d’ànim de la població.

“Ja no és només si la temperatura augmenta, sinó que ens trobem davant de situacions meteorològiques noves.”

Tot aquest coneixement científic implica algun canvi o actualització de la normativa actual pel que fa  als incendis?

 La normativa específica s’ha de canviar, s’ha de millorar i deixar més clar l’impacte dels grans incendis. Per exemple, ja se sap que les franges de protecció de les urbanitzacions de 25 metres són inefectives davant dels incendis extrems, perquè se les menja. Falta normativa però també cal mirar el fenomen des d’un punt de vista holístic que inclogui totes les fases. I això ho estem treballant molt amb el projecte FIRE-RES.

El coneixement del perill i augment d’aquests fenòmens extrems s’ha traduït alhora en un augment en l’interès (econòmic, social i polític) per estudiar-los, prevenir-los o solucionar-los?

 A Espanya, i en concret a Catalunya, la reducció de l’àrea cremada està principalment explicada per una millora tàctica de l’extinció i una millora de les campanyes de prevenció. Tenim una unitat tècnica, els GRAF, que han sigut capaços d’entendre no només l’incendi com a flama, sinó com a unitat, saber, cap a on vol anar, on és dèbil, on poder atacar… Gràcies a recursos, sí, però sobretot a una millora del coneixement en general. En aquest sentit, els recursos i la tecnologia no són solucions màgiques. Nosaltres pensem que pot haver-hi un marge de millora tecnològica però al final hi ha un límit físic, un moment en què ja no ens podem acostar al foc perquè la seva intensitat és molt alta i ja no hi ha manera d’aturar-lo. El que hem d’intentar fer és una bona gestió del paisatge que permeti reduir les càrregues de combustible perquè aquesta intensitat no arribi a descontrolar-se.

Ja ha quedat clar que un incendi és molt més que foc. En aquest sentit, creus que la societat és conscient de la complexitat d’aquests fenòmens?

 No. Sobretot es creu, generalment, que l’incendi és sempre molt dolent. Però si veiéssiu l’activitat de foc que hi ha hagut en l’última setmana a escala mundial al·lucinaríeu; mig planeta està en flames. S’ha d’entendre que el foc forma part dels ecosistemes terrestres, és un fenomen natural. Però clar, en el moment en què nosaltres tenim uns interessos particulars (gent vivint en el territori i una economia que hem de protegir) es converteix en una amenaça. Així doncs, la societat urbana, que viu més allunyada de les dinàmiques naturals, ho veu com un fenomen a eliminar. En aquest sentit, la gent no sap de la seva complexitat, ni crec que entengui que els focs no s’eliminaran mai. És per això que ens hem de centrar a reduir els impactes negatius del foc, tant en les vides humanes com en els ecosistemes, però el foc com a element de la natura hi continuarà estant present sempre.

“Els focs no s’eliminaran mai (…) Com a element de la natura continuarà estant sempre present.”

Sembla molt important, doncs, que s’incentivin bones pràctiques a l’hora de gestionar els nostres territoris de manera sostenible. Una de les propostes que esmenteu per a això té a veure amb la monetització dels serveis i productes forestals. És possible això a Catalunya? Com podem millorar-ne la gestió?

 Una cosa és que a nivell tècnic decidim quin paisatge volem (paisatge mosaic, amb diferents usos, etc.) i l’altra és que puguem crear i mantenir el paisatge; se sap que això exclusivament amb subsidis públics és impossible. Llavors, el que sí que s’està promovent és que sigui la mateixa economia rural la que mantingui aquests paisatges. La bioeconomia, la construcció amb fusta, la ramaderia extensiva… tots aquests sectors poden canviar els paisatges perquè no estiguin tan afectats pels grans incendis forestals. Només amb diners públics no ho aconseguirem, perquè hi ha massa superfície forestal i el repte és massa gran. Al final necessites un mecanisme que sigui sostenible temporalment i econòmica, i s’està apostant per maneres de fer-ho a través de l’economia circular.

Amb tot, quines perspectives de futur es tenen tenint en compte la crisi climàtica en què ja estem immersos?

 Depèn molt de l’ecosistema. Si estem pensant en un ecosistema com el nostre, a Catalunya, amb continuïtat forestal i quantitat de combustible, ens espera una època d’augment d’activitat d’incendis, segur. Vindrà propiciada pel canvi climàtic, tot i que tinguem mesures molt bones de gestió i la tecnologia necessària, en les pròximes dècades passarem pel que han passat Portugal o Austràlia. Ara bé, si ho penses bé, si el canvi climàtic vol dir menys disponibilitat d’aigua i més temperatura, la vegetació veurà limitada el seu creixement. Hi haurà zones amb menys vegetació i, per tant, el combustible no cremarà tant. Tot depèn de la combinació de la recurrència dels incendis i de tipologia de vegetació, però és cert que potser hi haurà un moment en què no tindrem tanta vegetació com la que tenim ara. I potser en aquell moment els incendis no seran tan virulents. Però entre l’actualitat i aquell moment és l’època en què hem d’estar més preparats.

Ja passant a un àmbit més personal, focalitzar la teva recerca en la cura pels nostres espais naturals ha canviat d’alguna forma els teus hàbits o percepcions?

 Jo sempre he dedicat el meu temps lliure al medi natural, de tota la vida soc una apassionada de l’excursionisme, l’alpinisme, l’escalada, l’esquí de muntanya, etc. Dedicar-me a això ha fet que encara entengui més el que estic veient quan vaig a la muntanya, o els canvis que estan passant… I pel que fa als espais naturals m’ha permès entendre coses que no percep el turista normal: veig processos o coses que a causa a la meva activitat puc entendre millor.

En aquest sentit, tu que ho vius i ho estudies de primera mà, quin consell donaries a la societat en general?

 Jo els intentaria fer veure que les pertorbacions no són un desastre natural. Que si un dia hi ha un bosc cremat, és possible fins i tot poder valorar-ho positivament. O encara que no positivament, no veure-ho com una pèrdua i una llàstima absolutes, ja que al final els boscos poden tornar a créixer. Durant l’època en què la vegetació està cremada es creen oportunitats per les espècies d’espais oberts; s’ha vist, per exemple, que hi ha moltes espècies d’ocells que se’n veuen beneficiades. A mi m’encantaria explicar això a la gent que visita el medi; hem parlat del foc, però fins i tot pertorbacions com una ventada o una riuada no són desastres, sinó que formen part de la mateixa dinàmica natural.

“Ens espera una època d’augment d’activitat d’incendis (…) en les pròximes dècades [a Catalunya] passarem pel que han passat Portugal o Austràlia”

I ja per acabar, un llibre, una pel·lícula i un lloc.

 Per mi no hi ha millor lloc al món que els Pirineus, el cim d’una muntanya fent un bivac, per exemple, seria un lloc genial on viure una experiència millor que a un hotel de 1000 estrelles. Respecte a les pel·lícules, soc molt fan de Forest Gump. Interpretativament, em sembla espectacular –i trobo que té una barreja entre imaginació i realisme de 10. Amb els llibres, llegeixo molt per evadir-me, ja que tinc una feina molt acadèmica, llavors m’agrada molt la novel·la fantàstica o històrica: potser us diria “El clan de l’ós cavernari”.

Les imatges ens han estat proporcionades per l’Andrea.