L’altre dia vaig quedar a prendre un cafè amb els amics de tota la vida. Som un grup variat, alguns de nosaltres hem fet carreres de ciència o tecnologia. Entre conversa i conversa, jo, que soc un fervorós defensor del pensament científic sempre a la contra de les variades pseudociències i conspiracions, vaig comentar que havia vist a Twitter un enginyer defensant el disseny intel·ligent, buscant una mica de complicitat amb l’Adri i l’Àlex, que són també enginyers. I, com de casualitats vivim, vaig afegir que al mateix Twitter havia trobat un debat entre psicòlegs sobre la psicoanàlisi, i que no podia creure que una part del gremi encara acceptés tesis sense suport científic.
Quina sorpresa la meva quan, en acabar de dir la meva, l’Adri va respondre: “bé, és que si ens hi parem a pensar, no som molt complexos com per haver sorgit per atzar en l’evolució?”. Això va anar seguit d’una mirada del Juan, físic de formació, que em va explicar que ell, ja fa anys, havia fet l’assignatura de psicologia a batxillerat i la psicoanàlisi li semblava molt coherent. La meva primera reacció va ser un riure incòmode, però per sort va arribar en Pablo amb una de les seves històries i el tema va quedar diluït en el cafè. Ja tornant a casa, i pensant en el que acabava de sentir, vaig veure un rètol a una farmàcia anunciant homeopatia. Allò em va recordar inevitablement aquell cop en què, any i mig enrere, un conegut m’havia enviat un vídeo d’una metgessa dient que les vacunes contra la COVID-19 ens matarien a tots.
Aquella tarda havia fet un ple i el meu cervell topava amb els límits que podia tolerar. La pregunta per què la gent creu coses falses? va derivar en una altra qüestió, encara més inquietant i dolorosa, si cal: per què hi ha gent amb formació científica que va en contra de la ciència? L’atzar va provocar que trobés un llibre de filosofia de la pseudociència (Philosophy of Pseudoscience: Reconsidering the Demarcation Problem) amb un capítol que tracta aquesta mateixa qüestió. En aquest, titulat The Salem Region: Two mindsets about science, el professor John S. Wilkins –actualment filòsof de la ciència a la Universitat de Melbourne– parteix del fet que, aparentment, hi ha algunes disciplines científiques –com l’enginyeria o la medicina– en què hi ha més tendència a prendre alguna postura anticientífica.
Així doncs, explorem amb propietat aquesta possibilitat tot mirant d’entendre com es formen les nostres creences científiques (o no científiques).
La història inicial es basa en amics existents i en ocurrències inexistents –amb tints de fets reals. Cap persona dels camps de l’enginyeria o la medicina ha estat ferida durant la confecció d’aquest article (i en cap moment es pretén afirmar que aquests camps o altres impliquin o promoguin tesis anticientífiques)
Alternatives a la ciència?
És cert que les ciències no són l’única font del nostre coneixement. Podem arribar a conèixer fets a través d’altres eines i processos. La filosofia i àmbits governats per la lògica o fins i tot la moral i la intuïció també ens permeten formar-nos una idea d’aspectes del món i la societat. Tanmateix, les ciències són la millor eina que tenim per entendre la nostra realitat i el seu funcionament. Sent conscients que és la millor carta que tenim a la baralla, per què hauríem de voler-hi una cosa oposada o buscar-ne “visions alternatives”?
Un ventall d’anticiències i pseudociències
Segur que pots pensar, sense molt esforç, en alguna teoria de la conspiració relacionada amb la ciència. Aquí hem de fer una distinció entre dos conceptes. Per una banda, tenim l’anticiència, que podríem definir com totes aquelles visions que neguen o oposen els coneixements científics actuals. Negar l’evolució, el funcionament de les vacunes, l’esfericitat de la Terra o que el canvi climàtic sigui causat per humans en són exemples coneguts. Aquestes visions evolucionen a mesura que la ciència avança. Per exemple, va haver-hi una finestra de temps, als anys 60 i 70, en què argumentar en contra del canvi climàtic era part del debat científic; però actualment negar-ho és sens dubte anticientífic.
D’altra banda trobem la pseudociència, que són aquelles visions que, tot i no tenir al darrere evidència o metodologia científica que els donin suport, es presenten amb una retòrica i terminologia aparentment científica. Aquestes teories sempre tindran bibliografia o fins i tot entitats “oficials” que vetllaran per aportar evidència. És aquest el domini de les arxiconegudes astrologia, homeopatia, disseny intel·ligent o psicoanàlisi. El terme pseudociència també s’ha arribat a usar com a insult per deslegitimar noves propostes dins la comunitat científica.
Bé, però si tan clar i obvi és que totes aquestes coses no funcionen, per què continua havent-hi gent que les creu i justifica?
Culpem la irracionalitat?
És molt comú pensar que la gent que defensa teories així és irracional. Però, podem afirmar això? És possible que, si mai has debatut amb una persona a favor de pseudociències, t’hagis trobat que tenen arguments per defensar les seves postures i criticar les científiques. Tot i que des de fora es puguin demostrar com a falsos, segueixen una lògica i consistència interna. És a dir, en general, la gent que accepta una pseudociència o postura anticientífica ho fa des de certa racionalitat. I assumir el contrari ens suposa dos problemes principals.
El primer és que tendim a pensar que, en trobar-nos amb un cas així, tots seran iguals. Tornant a la història inicial, podria donar-se que en jo pensar “quin tros de quòniam, l’Adri!”, ja estigués condicionat a assumir que totes les persones que em trobés amb aquesta opinió són ximples. Però, per molt greu que ens sàpiga, no podem assumir que tothom és imbècil! D’això se’n diu biaix de confirmació. El segon punt és que tot això ens pot portar a una demonització de la gent. No, les persones que creuen coses així no són dolentes simplement pel fet de creure-les. I culpabilitzar-les segurament no ens ajudarà a combatre opinions falses.
Raonem, però de forma limitada
Tenint en compte això, el que proposa l’autor John S. Wilkins és que les postures pseudocientífiques i anticientífiques són resultats subòptims de processos racionals. És a dir, certs estímuls, influències, vivències i informacions als quals ens veiem exposats ens poden fer arribar a conclusions que no són científiques sense que hàgim raonat malament. Si ens imaginem el raonament com pujar una muntanya, seria com arribar a un pic i pensar que és el el punt més alt. Però en realitat, el cim, que representaria les opinions científiques, està encara més a dalt.
Al final, es podria dir que estem limitats, tant per capacitat com per circumstàncies, a l’hora de raonar sobre el nostre món. Sempre ens envolta certa incertesa i tenim recursos i informació limitada. És cert que, en alguns aspectes, les pseudociències semblen donar resposta a problemes no resolts i tranquil·litat i certesa en temps de crisi. D’aquesta dimensió psicològica va parlar en Pau en aquest article.
Llavors, per què creiem coses falses?
L’explicació anterior és una visió més d’altres que s’han proposat des de diverses perspectives. Part d’aquest problema el podríem explicar per dos motius: manipulació de les opinions i un sistema educatiu fallit. Però tenint en compte que hi ha gent educada defensant coses falses, aquests factors no són suficients.
Des de la psicologia social es destaquen les creences derivades d’influències socials, amb situacions en què l’individu pretén millorar el propi estatus social adherint-se a una opinió majoritària (encara que sigui falsa). La persuasió i altres manipulacions també ens poden portar a biaixos. Altres explicacions afirmen, també, que estem subjectes a limitacions prèvies –que adquirim al llarg de la vida– que ens porten a inferències invàlides. Així, hi ha formes de raonar en una situació social o en un camp tecnològic que no tenen per què aplicar-se al raonament sobre el món: no podem assumir que la natura seguirà una lògica semblant a la ment humana. Finalment, podem parlar també d’il·lusions cognitives –amb camps com la neuroteologia, que busca explicar experiències místiques i religioses– o situacions més patològiques com delusions i confabulacions.
Un món on la gent de ciència va en contra de la ciència: la regió de Salem
Ara que entenem per què la gent pot arribar a creences anti o pseudocientífiques, podem anar més enllà. Per què hi ha gent amb formació científica que, depenent de la veracitat i fiabilitat de les ciències en el seu àmbit professional, arriba a acceptar tesis anticientífiques?
Aquesta idea té origen a fòrums d’Internet estatunidencs dedicats a la discussió del creacionisme i el disseny intel·ligent. Aparentment, eren abundants els enginyers que defensaven el disseny intel·ligent amb arguments com: “entenent de disseny i optimització, sembla molt difícil que éssers tan complexos com els humans sorgissin de l’atzar evolutiu”. Va ser llavors quan un usuari anomenat Bruce Salem va fer la següent proposta:
Una educació en enginyeria genera predisposició a adoptar aquests punts de vista.
Així, va néixer la hipòtesi de Salem. Però aquesta formulació inicial semblava massa forta i poc fonamentada, i va anar evolucionant a una versió menys absoluta:
En un debat Evolució vs. Creacionisme, les persones que defensen una “visió científica” del creacionisme probablement venen del camp de l’enginyeria.
Aquesta versió més dèbil ha acabat generalitzant-se per aplicar-se a aquella classe de persones amb una postura contrària al que la seva formació científica li ha ensenyat. I sembla que és més abundant en camps aplicats de la ciència –com l’enginyeria o la medicina. Es podria formular així:
És probable que la defensa aparentment científica de tesis anticientífiques i pseudocientífiques provingui de gent de certs àmbits de la ciència i la tecnologia aplicades
La hipòtesi de Salem
És clar, això s’hauria de comprovar estadísticament. El tema del creacionisme és un problema més freqüent al món anglosaxó. Alguns estudis d’universitats australianes van comprovar que hi ha un percentatge notablement alt de creacionistes entre estudiants de medicina o biologia, però són estudis de fa més d’una dècada. Hauríem de tenir dades abundants per poder estimar la validesa d’aquestes hipòtesis. Tot i això, quina explicació proposa l’autor del capítol abans citat?
Una balança que determina la nostra forma de raonar
John S. Wilkins suggereix un eix a través del qual podem explicar com es formen els nostres pensaments i creences. Com en una balança, una sèrie d’aspectes farà que estem a una posició o una altra de l’eix, i farà que tendim a raonar d’una manera o altra sobre la ciència. Els extrems de l’eix constitueixen dos pols: la regió deductiva –batejada com a regió de Salem– i la regió inductiva.
Per una banda, la regió deductiva representa una mentalitat… deductiva. És a dir, els problemes són qüestions a resoldre a partir de teories o principis ja coneguts i definits. De dalt a baix. En extrem, això porta a un biaix deductiu –la ciència es fa només a partir del coneixement establert– i fins i tot d’autoritat –confiar en una figura sobre un tema inclús sent familiar amb el tema o coneixent informació contrària. A més, pot anar acompanyat d’essencialisme –una definició de referència s’usa per incloure o excloure els casos que es van trobant. En conjunt, aquests factors poden generar certa resistència a acceptar teories noves o trencadores –s’és més conservador.
Al contrari, la regió inductiva resol les qüestions per descobriment. De baix a dalt, com un detectiu. En extrem, les teories són resultats de l’activitat científica, però no són determinants. Aquesta mentalitat confia més en l’evidència i, per tant, menys en autoritats sobre un tema o en dogmes, i tendeix a exemplificar –prendre casos similars per relacionar-los. En conjunt, s’oposa menys resistència a acceptar innovacions –s’és més liberal.
Així doncs, una persona que es trobi a l’extrem del pol deductiu –la regió de Salem–, amb tot el que suposa, tendirà a confiar en coneixement previ i probablement va acceptar la ciència només en el moment que l’estudiava. Segur que alguna vegada has sentit “això no era així quan jo estudiava”. D’aquesta manera, dependrà de figures d’autoritat (dins i fora la ciència) i s’oposarà a aquelles innovacions que contradiguin les veritats ja acceptades –siguin socials, religioses, polítiques o científiques. Segons Wilkins, això explicaria per què persones amb formació científica i d’àmbits més aplicats tendirien a acceptar més teories anticientífiques: es tracta d’una mentalitat més deductiva amb predisposició a rebutjar coses que no estaven establertes en el moment d’aprendre-les.
Ja per acabar…
Les disposicions al llarg d’aquest eix poden anar variant en funció del nostre ambient, educació… Camps com algunes enginyeries tendeixen a ser més deductives, ja que s’usen coneixements ja establerts en física i química, per exemple, per crear i dissenyar tecnologies. En medicina, s’usa el coneixement establert en biologia per diagnosticar i tractar. En realitat, la gràcia és que variem al llarg d’aquest eix segons requereixi la situació. Les persones no estan encapçalades en un sol punt, és més aviat la mentalitat davant de diversos estímuls el que pot tendir cap a una banda o altra.
En ciències, són necessàries diverses formes de pensar i raonar. És a dir, ni la “regió deductiva” és dolenta, ni la “regió inductiva” és bona. Són mentalitats diferents que tenen papers adaptats a les eines que fem servir.
Lluitar contra les pseudociències és una tasca difícil. De fet, un dels reptes és separar-les per complet de les ciències per evitar que se n’aprofitin. Per què una teoria no és científica? Això constitueix l’anomenat problema de la demarcació, i és un àmbit molt important d’estudi en filosofia de la ciència, on filòsofs com Kuhn, Popper o Feyerabend van aportar les seves teories.
Per saber-ne més
John S. Wilkins – The Salem Region: Two Mindsets about Science
THUNK – Science, Pseudoscience and the Demarcation Problem
THUNK – The Problem of Induction
La imatge de portada ha estat feta a partir de la IA Midjourney.
Les dues imatges han estat fetes amb Canva.com.
