El món és un lloc perillós. Canvia constantment i, si no t’hi adaptes, acabes morint. Això ho sabem nosaltres i tots els animals que habiten sobre el planeta, des dels humans fins als peixos i insectes. Per això, l’evolució ens ha brindat una eina molt poderosa que ens permet aprendre del passat per adaptar la nostra forma d’actuar. Aquest meravellós mecanisme permet que, si un dia quasi t’atropella un patinet elèctric, la pròxima vegada creuis el carrer parant-hi més atenció. O, si un dia menges una llauna de tonyina i la vomites, li agafis fàstic i no tornis a menjar-ne mai més. De què estem parlant? Molt fàcil, de dos fenòmens diferents i semblants alhora: l’aprenentatge i la memòria. Però, quina és la diferència entre tots dos?
Què és l’aprenentatge?
D’acord amb el psicòleg americà Michael Domjan, l’aprenentatge és “un canvi persistent en els mecanismes de conducta que implica estímuls i respostes que resulten de l’experiència prèvia amb aquests estímuls i respostes”. Quina definició més encertada! Mirem-la amb una mica més d’atenció.
En primer lloc, l’aprenentatge sorgeix a partir de la interacció amb un estímul concret, i implica un canvi en la nostra forma d’actuar amb aquest mateix estímul. Si vas tenir una mala experiència amb aquella llauna de tonyina, aquesta indueix un aprenentatge que canviarà la forma d’actuar envers futures llaunes de tonyina. El mateix passa amb un gos que tasta per primer cop el pernil, aprèn que allò li agrada i el seu comportament canviarà cap a buscar-ne més.
Però a l’hora de definir què és l’aprenentatge, no ens podem quedar aquí. En la seva definició, Domjan no ens parla d’un canvi en la conducta, sinó en els mecanismes de conducta. Quina diferència hi ha? Doncs molt fàcil: la conducta és un fenomen complex que depèn de molts factors, no només de l’aprenentatge. El gos que busca pernil, no exhibirà la mateixa resposta quan té la panxa plena que quan la té buida, o quan està dormint que quan es lleva al matí. La forma d’actuar depèn de les circumstàncies del moment, per això no podem considerar que qualsevol canvi en la forma de comportar-se sigui conseqüència de l’aprenentatge.
I què passa amb la memòria?
Mentre que parlem d’aprenentatge quan ens volem focalitzar en l’adquisició del coneixement sobre el món, fem servir una altra paraula per referir-nos a la retenció i recuperació d’aquest coneixement: memòria. Fins i tot en el llenguatge del dia a dia fem aquesta distinció. Dius que el teu amic “no aprèn dels errors” quan torna a ensopegar amb la mateixa pedra: estàs insinuant que no ha adquirit bé el coneixement. Però, en canvi, li dius que “té mala memòria” quan no es recorda del teu número de mòbil, ja sigui perquè no ha retingut bé aquest coneixement o bé no sap recuperar-lo.
A vegades es té una impressió equivocada de la memòria i se sol pensar que depèn de la consciència, és a dir, que els records s’evoquen sempre de manera conscient. Però la veritat és que són dues entitats diferents i, de fet, completament independents. Existeixen memòries conscients, com ara la d’un número de telèfon, que requereixen la consciència per poder-hi accedir. Ara bé, hi ha altres memòries que són inconscients i sorgeixen com per art de màgia quan arriba el moment oportú.
Potser l’exemple més famós de memòria inconscient és la “magdalena de Marcel Proust”, descrita en el llibre “A la recerca del temps perdut” d’aquest mateix autor. En aquest passatge, el protagonista descriu com el sabor d’una magdalena desencadena un record quasi oblidat; és a dir, el contacte amb un estímul sobre el qual hi va haver un aprenentatge el condueix a la reminiscència. El mateix ens podria passar si olorem una crema solar de quan érem petits i ens venen al cap les imatges de la platja. O fins i tot unes croquetes de pernil casolanes i et venen imatges d’una tarda de diumenge a ca l’àvia.
A la recerca del temps perdut, Marcel Proust
Aquest tipus d’aprenentatge inconscient rep el nom de “condicionament”, i és potser més evolutivament important que les formes de memòria conscients. Al capdavall, la utilitat de l’aprenentatge no és recordar escenes a ca l’àvia ni moments feliços a la platja (que també!), sinó allargar la nostra esperança de vida. Cada vegada que aprenem, apliquem el coneixement acumulat per canviar la nostra conducta futura i, per tant, respondre més correctament als estímuls. Parant atenció en travessar el carrer i no menjant tonyina podem evitar morir atropellats o intoxicats, i el gos que busca pernil evita inconscientment morir de fam.
L’origen evolutiu de tot plegat
Si ens endinsem en l’arbre evolutiu, podem observar com els cucs i altres animals sense cervell són capaços d’aprendre de manera inconscient. Per tant, l’aprenentatge i la memòria no depenen d’un cervell ben estructurat. Només cal que hi hagi un sistema nerviós, encara que sigui molt rudimentari, amb neurones que captin estímuls i altres que elaborin respostes. Un exemple clar d’això és l’espècie Drosophila melanogaster, una mosca amb un sistema nerviós de només 100.000 neurones, comparat amb les 86.000 milions de neurones del cervell humà. Malgrat la seva simplicitat, aquest organisme és capaç d’associar estímuls aversius a altres de neutres, com ara una descàrrega elèctrica a una llum característica, i modificar els seus mecanismes de conducta per respondre-hi eficientment.
Ja per acabar…
Si una mosca ja és capaç de dur a terme comportaments tan complexos, què és tot el que podem fer els éssers humans, amb un cervell amb més de 80 mil milions de neurones? En les pròximes dècades, segurament s’aniran resolent diferents misteris presents al llarg de la història de la neurociència. Els avenços en aquest camp ens permetran comprendre millor els mecanismes de l’aprenentatge i la memòria, tant en organismes simples com en els humans, i desenvolupar nous tractaments per diferents malalties que afecten la memòria, com ara l’Alzheimer. Definitivament, el segle XXI ens obre les portes a la comprensió de la complexitat del cervell humà i dels potencials que encara no hem descobert.
Per saber-ne més
La Vanguardia – Descubren que también las sencillas anémonas de mar son capaces de aprender asociativamente
La Vanguardia – Por qué es tan importante el refuerzo en psicología para mejorar los comportamientos
Molt interessant I molt ben explicat !
Gràcies per aproparcls ciència als que no venim d’aquest camp però que ens agrada.