“La filosofia està morta”. O almenys així ho va afirmar un dels científics més reconeguts dels nostres temps: Stephen Hawking. I, per què? Hawking argumentava que avui en dia són els científics, no els filòsofs, aquells qui porten la torxa del coneixement, i que la filosofia no ha pogut seguir-li el pas als avenços científics, tot fallant en resoldre problemes de rellevància científica.
Irònicament, Hawking va escriure això per a un llibre, The Grand Design (amb Leonard Mlodinow), que podríem dir que conté discussions filosòfiques –si més no, posicions que tenen un rerefons filosòfic– sobre temes profunds de la física. Davant d’aquesta postura alguns van titllar-lo de “cientista”. Què implica això? La ciència és la millor eina que tenim per obtenir coneixement? La ciència és l’única manera d’aconseguir-ho?
Una postura polèmica: el cientisme
La ciència, sense cap mena de dubte, és un dels motors més potents que han desenvolupat els humans per entendre el món natural. I això no es pot negar: des dels avenços en física a la comprensió de l’evolució i la biologia molecular –entre altres innumerables aportacions en l’enteniment de la realitat. I moltes vegades aquestes millores en el nostre saber venen acompanyades de millores tecnològiques: ordinadors, fàrmacs, sistemes de comunicació, i un llarg etcètera.
Negar tot això pot portar-nos directament a postures pseudocientífiques, un perill social molt a l’alça avui dia. Tanmateix, podem pecar justament del contrari: “sobrevalorar” la capacitat de la ciència, una postura anomenada cientisme. Encara que no ho sembli, això no és només perillós tant que menysprea qualsevol altra disciplina –especialment quan la nostra societat té cada cop menys i menys present la importància de les humanitats–, sinó que també pot afectar negativament a la credibilitat de les ciències.
Cientisme, de veritat?
Segons la definició que dona el Gran Diccionari de la llengua catalana el cientisme és:
Terme utilitzat, sovint en forma polèmica, per a designar la doctrina o la tendència derivada del positivisme segons la qual la ciència és capaç de resoldre totes les qüestions que la intel·ligència humana es pot plantejar, àdhuc les considerades tradicionalment com a metafísiques.
És a dir, que la ciència és, ella sola, suficient per donar resposta a tots els interrogants de l’existència. O com a mínim que altres preguntes no científiques són irrellevants. És una tendència que podem observar en alguns divulgadors famosos, com ara Neil deGrasse Tyson (Cosmos) i Bill Nye (The Science Guy) quan menyspreen la importància de la filosofia en la ciència, o Richard Dawkins quan afirma que es pot desmentir l’existència de Déu només amb ciència fent servir arguments que no són científics.
Aquesta postura es defensa moltes vegades des de cercles més aviat científics (quina sorpresa!). Argumenten que el terme està descontextualitzat i s’empra en contextos pseudocientífics per devaluar tot allò que els critica (“No creus que les vacunes causen autisme? Això és perquè creus tot el que diuen els mitjans controlats pel lobby científic, ets un cientista”, “Que Déu no existeix? Això és cientista…”). Però això no implica que aquesta tendència a sobrevalorar la ciència sigui una postura inexistent.
Cientisme en acció
Llavors, com sabem si estem caient en tendències cientistes? Susan Haack, filòsofa de la ciència, ens presenta sis punts a tenir en compte del pensament cientista.
- L’ús de la paraula “ciència” i “científic” de forma indiscriminada per validar alguna cosa. 9 de cada 10 dentistes recomanen aquest dentífric pel seu estàndard científic.
- L’aplicació de terminologia i formes científiques en contextos on no aplica.
- Equiparar la ciència al pensament racional i fer que tot allò que no hi entri sigui pseudociència.
- Idolatrar El mètode científic com a criteri per a tot. No existeix un únic mètode científic miraculós, sinó una sèrie d’eines i mètodes que evolucionen i varien entre disciplines.
- Pensar que no hi ha preguntes que van més enllà de la ciència, o que no són importants, quan en realitat hi ha molts temes on el coneixement científic que tenim és nul (i no cal).
- La denigració d’activitats no científiques, com ara les humanitats, la filosofia, etc. i titllar-les “d’inútils”. De fet, és contradictori: per defensar això necessites arguments i posicions que van més enllà de les dades científiques (perquè no n’hi ha).
La ciència és un conjunt de pràctiques epistemològiques i socials amb entramats acadèmics i sistemes de revisió que, encara que de forma millorable, la fan funcionar avui en dia. No sempre ha sigut igual, i com a activitat humana ha evolucionat al llarg de la història. Quan els cientistes pretenen que tot sigui “ciència”, fan que tota la resta de coses del món siguin ignorades o banals.
Coneixement més enllà de la ciència
Si ens hi parem a pensar, arribarem a la conclusió que el coneixement científic no és l’única forma de coneixement que tenim. Els matemàtics també produeixen coneixement independent de qualsevol descobriment empíric del món material. Per exemple, els triangles són entitats matemàtiques més enllà dels triangles que puguem dibuixar (fins i tot si els dibuixes malament), i el teorema de Pitàgores és veritat sense importar aquests mateixos triangles (encara que no recordis el teorema de Pitàgores).
Com les matemàtiques, tenim la lògica, amb teoremes que poden demostrar-se certs sense coneixement empíric científic (si A és fals, negar A és veritat). I això sense esmentar coneixements en humanitats: sabem coses sobre períodes històrics, literatura, art… i encara que en aquestes coses pot contribuir-hi la ciència, no és coneixement científic per se. També sabem coses relacionades amb la intuïció i hàbits sense ciència pel mig (la forma més ràpida de fer un transbord a Plaça Catalunya, el comportament d’un amic davant alguna situació, com conduir un cotxe…).
I la ciència no és superior?
És, però, el millor tipus de coneixement el coneixement científic? Aquesta qüestió és… complicada. Millor segons qui? Millor segons què? Com definim millor i com definim coneixement? Ho tenim en compte segons l’impacte en la societat? Segons el nombre de publicacions o diners invertits? Com ho comparem a altres aportacions no científiques, com ara les arts o els drets laborals? Sigui com sigui, caurem en un biaix quan intentem defensar la superioritat de les ciències respecte a altres tipus de coneixement.
El coneixement científic ens serveix per aproximar-nos a la realitat del món material. I en això és valuós, és l’eina que tenim i l’eina que ens proporciona coneixement (sempre millorable, és clar). Cada tipus de coneixement és el millor al qual podem aspirar aplicat en el seu propi context.
Així doncs: no, sembla que no té sentit afirmar, així tal qual, que la ciència és l’única i la millor forma que tenim de conèixer. Si bé en aquest cas el cientisme, estrictament parlant, perd el sentit, això no és ni de lluny un argument que es pugui utilitzar en contra de les ciències ni del coneixement que ens donen. És a dir, això no tracta de justificar tot allò que s’autoqualifica “d’alternatiu” per equiparar-lo al coneixement científic, perquè d’entrada no té cap base sòlida.
Ja per acabar…
Podríem pensar que la ciència és ara el bully del coneixement: creient-se millor, volent acaparar tots els espais. Però no sempre ha sigut així. L’any 1959, un químic convertit en escriptor, Charles Percy Snow, va escriure un assaig titulat “Les dues cultures”. Allà, es queixava dels humanistes que menyspreaven a les ciències. Eren temps de canvi on els vents van virar de l’alta consideració de l’art i les lletres cap a les ciències (pel seu rèdit econòmic). I, així, avui és al revés.
La paraula ciència ve del llatí scientia: coneixement, saber. Al segle XIV va adquirir el sentit del coneixement humà col·lectiu adquirit amb observació, experimentació i raonament. No aplica això a moltes disciplines més enllà de les ciències naturals? Al capdavall, totes les disciplines, siguin ciències naturals, ciències socials o humanitats estan al mateix vaixell. Intentar enfonsar-ne una és estar abocat al fracàs.
Per saber-ne més
Blog of the APA – The Problem with Scientism (Massimo Pigliucci)
Massimo Pigliucci – Against Scientism
Hoover Institution – The Dangerous Rise of Scientism
El meu parer és que no cal destinar molla d’esforç en la tasca “d’enfonsar” cap mena de disciplina científica. Tan sols cal deixar que sigui cada una d’elles la que suri o s’enfonsi en funció de la seva utilitat funcional per a l’ésser humà.