El cervell obté informació de l’entorn gràcies als sentits. Per exemple, davant d’un quadre com l’anterior, tenim una entrada de diferents estímuls visuals que ens provoquen un seguit de percepcions, com ara el color. En aquest reportatge analitzarem la naturalesa d’aquestes percepcions i ens farem preguntes sobre els sentits.
Què són les percepcions?
A través dels òrgans dels sentits captem estímuls físics, els transformem en senyals elèctrics, i aquests viatgen cap al sistema nerviós central. Un cop allà, el cervell endreça la informació i la interpreta per produir percepcions, que ens donen informació sobre el nostre entorn. Per exemple, les percepcions gustatives i olfactives ens donen informació sobre la composició química del menjar i de l’aire, mentre que les visuals ens informen sobre les formes, els colors i el moviment dels objectes.
Si ens centrem més en com es formen aquestes percepcions, veiem que els òrgans dels sentits interpreten la realitat en comptes de mostrar-la tal com és. Posem per cas un tomàquet. Nosaltres diem que és de color vermell, però realment en el món no hi ha colors, com tampoc aromes ni sons. En el cas del color vermell, el que existeixen són ones de llum que impacten contra la retina de l’ull, on el senyal es transforma en una cadena d’impulsos nerviosos que s’envien cap al cervell. I és al cervell on es forma la percepció de vermellor.
És important destacar que aquestes percepcions són subjectives, és a dir, només un mateix hi té accés. Els investigadors no tenen cap manera objectiva de mesurar-les, ja que cadascú les sent d’una forma única i intransferible. Posem per cas un metge que vol mesurar la nocicepció –la percepció del dolor– del seu pacient. Per fer-ho, s’ha de basar en preguntes directes i confiar en les respostes del pacient, perquè el metge no té cap manera d’accedir dins el cap del pacient.
Com descriuries una percepció?
Les percepcions són difícils de descriure i, de fet, les percepcions complexes són més fàcils de descriure que les simples. Per exemple, un quadre es pot descriure a partir de les formes i els colors que hi apareixen, els personatges, les ombres, etc. En canvi, com podem descriure una percepció tan simple com el color vermell?
Imagina que vols descriure el color vermell a una persona cega de naixement. Una estratègia podria ser descriure’l de forma indirecta, comparant-lo amb altres experiències visuals. Per exemple, podem descriure el vermell com el color dels tomàquets o les maduixes. Tanmateix, això només seria eficaç si hagués tingut abans experiències visuals semblants, però no és el cas.
L’espectre invertit
El filòsof australià David Chalmers va fer una apreciació força interessant: les percepcions semblen ser arbitràries. Per què una longitud d’ona concreta que impacta al tomàquet i arriba a la retina em produeix la percepció de vermellor, i no de blavor? Fins i tot si comprenguessim al 100% tot el processament cerebral, cosa poc probable, la pregunta continuaria. Per què l’activació d’unes neurones concretes la percebo com a vermellor i no com a blavor?
Aquestes preguntes ens porten a la formulació de la hipòtesi de l’espectre invertit. Si la relació entre les percepcions i els respectius estímuls sembla ser arbitrària, podria ser que un mateix estímul no produís la mateixa percepció a tothom? Quan jo miro un tomàquet i percebo vermellor, pot ser que, en canvi, una altra persona percebés el que jo anomenaria blavor?
Com hem comentat abans, les percepcions són subjectives i no tenim forma objectiva de mesurar-les, així que aquesta hipòtesi no sembla que es pugui descartar. És més, tampoc podem esbrinar-ho a través de preguntes directes. Tu i jo hem après que el color vermell correspon a l’experiència visual de mirar un tomàquet, per molt que la percepció sigui diferent. Per tant, si jo et pregunto si veus el tomàquet vermell, el més normal és que em responguis que sí.
La sinestèsia: percepcions creuades
Un pas més enllà de la teoria de l’espectre invertit són les sinestèsies: percepcions que involucren diferents sentits. Per exemple, diem que algú presenta una sinestèsia quan percep un estímul visual com si fos una olor, un so com un gust o qualsevol altra combinació de percepcions.
Al llarg de la història hi ha hagut força persones que han tingut sinestèsies, sobretot en el món de l’art. Potser el cas més famós és el del pintor rus Vassili Kandinski, que tenia un tipus de sinestèsia en la qual percebia els colors com a sons. El quadre que apareix al principi d’aquest reportatge és precisament d’aquest autor. Ens hem d’imaginar que, on nosaltres veiem un quadre amb línies i colors, ell hi escoltava sons i melodies com si es tractés d’una orquestra.
“Els violins, els profunds tons dels contrabaixos, i molt especialment els instruments de vent […]. Vaig veure tots els colors en la meva ment, estaven davant els meus ulls. Línies salvatges, gairebé embogides, es van dibuixar enfront meu.”
Vassili Kandinski
L’explicació d’aquest fenomen rau en un encreuament de cables al cervell. En un principi, les vies que processen la informació visual haurien d’estar aïllades de les que processen informació auditiva. Tanmateix, en els casos de sinestèsia, algunes neurones fan contactes erronis amb altres circuits. Reprenent l’exemple de Kandinski, en el seu cervell, les neurones visuals contactaven amb neurones auditives, de tal manera que s’activaven quan no tocaria.
Ja per acabar…
De la mateixa manera que una persona cega de naixement no es pot arribar a imaginar què són els colors, existeixen percepcions que els humans no podem experimentar. El món està farcit d’estímuls que no podem detectar, però això no vol dir que altres animals tampoc puguin fer-ho. Per exemple, els ratpenats s’orienten a través d’ultrasons, els ocells volen seguint les línies del camp magnètic terrestre, i alguns insectes poden veure-hi en la franja de l’ultraviolat.
Les noves tecnologies podrien modificar o ampliar la nostra gamma de percepcions? És molt probable que sí i, de fet, ja està passant. Només a tall d’exemple, Neil Harbisson, una persona sense la capacitat de veure-hi en color, porta incorporat un dispositiu que li permet escoltar els colors. Vindria a ser un cas idèntic al de Kandinski, però creat de forma artificial.
Per saber-ne més
Jon Turney – La biblia de la neurociencia
Marco Magrini – Cervell. Manual de l’usuari
Eric Kandel – Principles of Neural Science
