La diabetis és una malaltia que presenta nombroses variants. Tot i que es coneix des de fa milers d’anys, t’has parat a pensar com es detectava en l’antiguitat? Potser el títol d’aquest reportatge et dona alguna idea…
Una malaltia, molts tipus
De diabetis, n’existeixen dos grans grups: la diabetis dolça, també anomenada diabetismellitus, i la diabetis insípida. Tenint en compte el títol d’aquest reportatge, crec que ja pots intuir quin dels dos treballarem avui.
Però, atenció! Ja deus saber que hi ha dos tipus de diabetis dolça:
- El tipus I és una malaltia genètica. Es dona quan el pàncrees redueix la producció d’insulina, o bé ja no en produeix més.
- El tipus II es deu a una resistència a l’efecte de la insulina. Normalment té lloc en persones obeses amb estil de vida sedentari, o en dones en període de gestació.
Descobriment de la diabetis
La paraula diabetis prové del grec clàssic, i vol dir literalment “passar a través”. A finals del segle I dC, alguns metges van observar un fenomen molt curiós. Hi havia gent que tenia orina amb excés, però no sabien com interpretar-ho. Es creia que els malalts tenien algun problema a l’hora d’absorbir l’aigua, així que passava a través sense ser incorporada.
A part d’aquest símptoma, els metges en veien molts d’altres: set, cansament, pèrdua de pes i… una orina molt dolça. De fet, els egipcis ja havien observat que les formigues i les mosques tendien a anar a l’orina de certes persones.
Un nou mètode de diagnosi
Com ja hem vist, el descobriment de l’orina dolça va ser fa molts segles. Tanmateix, no va ser fins a finals del segle XVII que es va recuperar aquesta idea. El metge britànic Thomas Willis va establir que un mètode eficaç per diagnosticar la diabetis era tastar l’orina (sí, ho has llegit bé).
En veritat, aquest metge va ser el que va anomenar-la diabetis mellitus. Aquesta paraula prové del llatí i vol dir “mel”. Precisament això ens dona una idea de la sensació que es tenia en tastar l’orina.
Serviria actualment?
Doncs la veritat és que no. I no és perquè sigui poc higiènic (que no ho és), sinó per altres motius. En primer lloc, com hem dit abans, només la diabetis dolça presenta excés de glucosa a l’orina. És més, en el tipus II només hi ha orina dolça en fases molt tardanes.
En segon lloc, la majoria d’aliments que prenem avui en dia tenen edulcorants. I això, què hi té a veure? Doncs molt fàcil: els edulcorants s’eliminen a través de l’orina. Per tant, podríem detectar que és més dolça de l’habitual sense ser diabètics.
Així doncs, com la detectem? Disposem de molts altres mecanismes, entre els quals cal destacar una simple anàlisi de sang. Només amb una gota es pot saber si tens hiperglucèmia (un nivell superior) o hipoglucèmia (un nivell inferior).
Una crida al públic
Estimat lector, arribats a aquest punt et vull demanar un favor. La diabetis de tipus I és genètica, però la de tipus II depèn de tu. Així doncs, convé fer tot el possible per evitar-la: porta un estil de vida saludable, practica esport, menja equilibradament i fes-te anàlisis ocasionals.
Una concentració elevada de glucosa en sang pot comportar molts problemes. Si la cosa empitjora, pot arribar a causar ceguesa, problemes de ronyó i gangrenes (les quals acabem amb amputació). Davant de tot, consciència.
Per saber-ne més
Fundación Española del Corazón – Diabetes y riesgo cardiovascular
El País – Cuando catar la orina te confirmaba una diabetes…
MedTemplus – El diagnóstico de la diabetes
