Si t’agrada l’arròs a la cassola, et proposo el següent: tanca els ulls i visualitza el millor arròs que et puguis menjar. Fet en cassola de fang, al punt de cuit, una mica sucós, amb el seu tall ben tendre i quatre rossinyols per afegir aroma. I per postres un parell de talls de meló ben fresquet i dolç. Això és un àpat de reis i la boca ja se’t fa aigua. Passa ara a la següent pantalla i imagina que algú ha afegit el meló al sofregit de l’arròs. Ben segur que el resultat grinyolarà… i és que hi ha coses que millor no barrejar-les.
Conèixer l’entorn és clau
Tots els éssers vius interaccionen amb l’entorn captant i processant informació física i química per a, posteriorment, executar una resposta d’acord amb la informació obtinguda. Aquesta resposta és importantíssima per a la pròpia supervivència dels organismes i, en conseqüència, per a l’evolució de les poblacions.
Nosaltres lògicament també necessitem comprendre la realitat que ens envolta i donar resposta a les preguntes que aquesta ens planteja. És per aquest motiu que ens atansem a la realitat des de tres òptiques diferents: l’art, la ciència i l’espiritualitat. En unes altres paraules, hem inventat aquestes tres eines amb la intenció de comprendre la nostra existència, la dels éssers vius que ens acompanyen i la de l’Univers en el qual tot està immers.
Preguntes diferents per a respostes diferents
És habitual trobar a les xarxes i en diferents mitjans de comunicació tertúlies, notícies, opinions… on es contraposa ciència amb religió. Té algun sentit aquesta contraposició? Molt probablement no. El motiu és ben senzill: la ciència s’interessa pel com de les coses i la religió se centra en el perquè. Dit d’una altra manera, la ciència investiga com succeeixen els fets naturals i les seves afirmacions estan sotmeses al control experimental, mentre que la dimensió religiosa tracta d’aproximar-se a les causes últimes i les seves afirmacions no poden tenir verificació experimental.
El com i el perquè de les coses no és el mateix
Forma part de la ciència, per exemple, investigar l’origen de l’Univers i aquí els científics podem oferir explicacions. La dimensió religiosa, en canvi, es pregunta per què s’originà l’Univers i aquí la ciència no té res a oferir. La religió ofereix explicacions teleològiques; és a dir, explicacions que transmeten intencionalitat en els fets que succeeixen. És més, en el mateix perquè ja hi ha implícita la intencionalitat. Per la seva banda la ciència no ofereix aquesta possibilitat, ja que només estudia el fet natural.
En definitiva, el com i el perquè són àmbits diferents i la seva barreja porta cap a la confusió, que genera desinformació i l’aparició de postures reaccionàries. Confusió igual, com a mínim, de la que tindríem en menjar arròs amb meló.
Disseny? I també intel·ligent?
L’any 1968 la Cort Suprema dels Estats Units va establir que les lleis de l’estat d’Arkansas, que prohibien l’ensenyament de l’evolució, violaven la Constitució, ja que aquesta prohibició tenia un propòsit religiós. A partir de llavors els creacionistes van desenvolupar dues estratègies: ensenyar creacionisme com una alternativa científica i dotar al seu discurs de terminologia científica per maquillar les seves propostes. El resultat de tot plegat el van batejar amb el nom de disseny intel·ligent i és una de les línies ideològiques principals del pensament neoconservador dels Estats Units.
Aquesta teoria evolutiva també ha traspassat l’Atlàntic i ja en el 2006 va haver 59 escoles al Regne Unit que van usar el disseny intel·ligent com a recurs escolar útil. Sens dubte el tema és preocupant per la seva facilitat de propagació i no deixa de ser curiós que amb l’elevat nivell de coneixement científic sobre els éssers vius aquesta proposta creacionista comenci a tenir empenta a Europa.
El disseny intel·ligent defensa que és impossible que la selecció natural hagi pogut crear la complexitat dels éssers vius i que la complexitat de l’Univers hagi sorgit del no-res. En conseqüència, el darwinisme és fals i sota les lleis de la física hi ha una ment superior amb el propòsit creatiu. Tot està dissenyat per a una finalitat concreta.
Sens dubte, el disseny intel·ligent malinterpreta i manipula la idea de la selecció natural. L’evolució de la complexitat biològica és un efecte acumulatiu de la selecció positiva d’aquelles estructures, que en el moment de la seva aparició, van suposar un avantatge evolutiu. L’evolució aprofita de manera grollera el que la diversitat genera, tal com faria un drapaire que construeix nous objectes a partir de restes d’altres. Això, que el gran Darwin ja ho tenia molt clar, Fraçois Jacob ho va il·lustrar així: la selecció natural no opera com un enginyer, sinó com un que fa bricolatge, que no sap encara el que està produint però que recupera tot allò que li cau a les seves mans.
Fent bricolatge…
Existeixen molts exemples tant a nivell molecular com d’estructures anatòmiques que ens mostren el funcionament de l’evolució apuntat per Jacob. Per exemple, se sap que els peixos àrtics contenen una proteïna anticongelant que originàriament era un enzim digestiu. Un altre cas seria el de les plomes, que inicialment servien com a aïllant tèrmic però que després van usar-se per volar. Ambdós casos són exemples d’exaptacions: l’aparició d’una nova funció en una adaptació que inicialment tenia una altra funció. Això és un exemple que no hi ha cap mena d’intencionalitat en l’aparició de les adaptacions.
Els defensors del disseny intel·ligent proposen alguns exemples per defensar la seva tesi. Dos dels més clàssics són en la seva opinió el meravellós disseny de l’ull humà i la perfecció del motor del flagel bacterià. Però resulta que l’ull humà té en la retina un punt cec on no es forma imatge pel fet que està travessat pel nervi òptic. Això no és un bon disseny i no passaria un examen de primer d’enginyeria. I ves per on, els cefalòpodes -pops, calamars i sípies- no tenen aquest problema.
Respecte al flagel bacterià, deriva d’antics sistemes de secreció de proteïnes i tenim prou clar el seu mecanisme evolutiu. Amb aquests dos exemples és difícil d’imaginar com pot haver-hi al darrere una ment superior dissenyadora.
No hi ha punt de trobada i no cal…
El disseny intel·ligent es basa en creences i atribueix finalitat a tot el que hi ha a la natura. Per tant, si hi ha propòsit ha d’existir un dissenyador amb un pla de treball que exclou l’assaig i error. L’evolució biològica funciona d’una altra manera: proposa estructures i la selecció natural les destria. Hi ha moltes evidències de l’actuació de la selecció natural i voler contrarestar aquest discurs amb un d’altre basat en arguments erronis que les proves no recolzen és, com a mínim, un sense sentit. Aquestes diferències tan fonamentals fan impossible un punt de trobada entre ciència i creença.
Ja per acabar…
La selecció natural no és l’únic motor evolutiu (però si el principal) i la teoria darwiniana original s’ha anat enriquint d’altres observacions fruit de la recerca. I és que una teoria científica està viva mentre necessita la seva millora o ampliació…, però de tot això ja en parlarem un altre dia.
Per saber-ne més
Discovery Institute – What is Intelligent Design?
Antonio Fontdevila & Luis Serra – La Evolución Biológica: Una Reconstrucción Darwinista
The Journal of Clinical Investigation – Defending science education against intelligent design: a call to action
