Pensem que, sense un cervell, no podríem estar vius. Tanmateix, alguns animals, com ara les gallines, poden sobreviure durant un temps després d’haver-los tallat el cap. Com pot ser que aquests animals continuïn corrent i movent-se, tot i no tenir cervell?
La gran oblidada: la medul·la espinal
Quan pensem en sistema nerviós central, sovint imaginem un gran cervell com a centre processador de la informació. Suposem que les altres estructures del sistema nerviós no tenen cap altra mena d’utilitat, que només s’encarreguen de transportar la informació. Res més lluny de la realitat. La fama del cervell acostuma a eclipsar una altra estructura importantíssima: la medul·la espinal.
La medul·la espinal, situada dins la columna vertebral, és el principal conductor de la informació. Rep informació dels nervis perifèrics i la puja amunt cap al cervell, però també rep les respostes del cervell i les envia de tornada cap als nervis. D’aquesta manera, actua com una centraleta telefònica entre el cervell i la resta del cos.
Ara bé, el que molta gent desconeix és que la medul·la espinal també pot processar informació i elaborar respostes, com si es tractés del cervell. Aquest tipus de processament acostuma a estar limitat a situacions en què cal donar una resposta ràpida, com ara la reacció d’apartar la mà quan ens cremem. D’aquests casos on només intervé la medul·la espinal, sense necessitat del cervell, en diem arcs reflexos.
Què és un arc reflex?
Com hem comentat abans, un bon exemple d’arc reflex és la resposta al dolor intens. Quan acostem la mà a una flama, el cos reacciona apartant-la al moment, sense necessitat de perdre el temps a pensar-ho. La sensació de calor extrema es transmet de la mà a la medul·la espinal, i d’allà, sense passar pel cervell, es retorna una resposta al múscul del braç per apartar la mà del foc.
Amb els arcs reflexos podem explicar l’estrany comportament de les gallines. Aquests animals tenen alguns arcs reflexos addicionals, entre els quals hi ha una xarxa de neurones de la medul·la espinal que controla el moviment de les potes. Per tant, com que el moviment depèn de la medul·la, es poden seguir movent fins i tot sense cervell.
Però aquest cas no és exclusiu de les gallines. Les tortugues, per posar un altre exemple, també tenen neurones a la medul·la que controlen alguns moviments freqüents. Si tallem el cap a una tortuga, de la mateixa forma que la gallina segueix corrent, la tortuga continua nedant.
La diferència entre aquest animals i els humans és que els seus moviments no necessiten d’una precisió tan exquisida com la nostra. Pensem per un moment en tota l’àmplia gamma de moviments que podem fer només amb els dits de la mà, i comparem-los amb el moviment de la pota d’una gallina o l’aleta d’una tortuga. Com que el seu moviment pot ser més mecànic inconscient, no necessiten el cervell per dur-lo a terme.
Què passa quan tallem el cap d’una gallina?
El més evident és la desconnexió del cervell de la resta del cos. En aquesta situació, la gallina no sobreviu més que des d’uns quants segons fins a pocs minuts. Arriba un moment que s’acaba l’oxigen a la resta del cos i llavors ni tan sols el moviment de la potes pot continuar.
Quan la gallina perd el cap, els circuits de la medul·la s’activen per mirar de fugir del depredador que li ha arrencat el cap. Una mica similar a quan nosaltres apartem la mà del foc. Són circuits enfocats a automatitzar processos i a maximitzar la supervivència.
L’estrany cas de la gallina Mike
Tanmateix, hi ha alguns casos excepcionals de gallines que han sobreviscut durant bastant de temps sense cap. La més famosa és la història de la gallina Mike, un animal d’Estats Units que va resistir durant un any i mig decapitat. Li donaven aigua i menjar líquid directament dins de l’esòfag i li netejaven el moc de la gola perquè pogués respirar. De fet, no va morir per la manca de cap, sinó ofegada, perquè un dia els seus cuidadors es van oblidar de netejar-li el moc.
Aquest cas té dos factors clau que el van fer exitós. D’un banda, la zona on es va fer el tall. El més probable és que no s’hagués tallat tot l’encèfal sencer, sinó que Mike conservés alguna part del bulb raquidi, encarregat de diferents funcions autònomes vitals, com ara el batec del cor i la respiració. En segon lloc, és important que, tot i no tenir cap, li continuessin arribant oxigen i nutrients a la resta de teixits. Mentre els músculs i les neurones tinguin prou “benzina” per seguir funcionant, sembla ser que les gallines poden viure sense cap problema.
Ara bé, un dels factors que va influir en la història d’en Mike també és la sort. Els seus propietaris van ser afortunats que no moris dessagnat al moment de tallar-li el coll, ni tampoc que s’infectés la ferida. Un cop superats aquests dos obstacles, si la gallina rep suficient oxigen i aliment, se li pot allargar prou la vida.
Ja per acabar…
Pel que hem vist aquí, les gallines i altres animals no tenen tanta dependència del cervell com els humans. Mentre que el nostre cervell du a terme nombroses funcions imprescindibles i, per tant, no sobreviuríem ni un minut sense ell, les gallines sí que poden fer-ho.
Per saber-ne més
BBC – Mike, el pollo que vivió un año y medio sin cabeza
El confidencial – La ciencia explica cómo un pollo puede vivir sin cabeza durante más de un año
Crónica Global – Una gallina lleva más de una semana viva sin cabeza
1-2. Sota llicència Creative Commons.
