Buscant teràpies contra el càncer a l’IBUB19 min de lectura

Jo penso que si se segueix pel camí actual i es fa un gran esforç a nivell científic s’ha de poder controlar en gran manera; no parlo d’erradicació, però sí de diagnòstics ràpids, d’identificació del subtipus i de tractaments personalitzats. Per fer-ho, necessitem gestionar molt millor la informació que tenim, compartir-la i ajudar a traslladar-la cap a la investigació clínica i cap als pacients.

Cal dir, però, que la “cura general del càncer” no existeix, no es pot generalitzar d’aquesta manera. Serà un procés gradual, en què cada subtipus de càncer s’haurà de tractar quasi com una malaltia diferent. Si s’avança per aquesta via, espero que en uns deu anys ja puguem afirmar que bastant menys gent morirà de càncer, que quasi no hi haurà morts sobtades i que els pacients tindran una esperança de vida considerable.

Crec que les humanitats ens haurien d’acompanyar sempre. De la mateixa manera que hi ha una falta de bagatge científic en les humanitats, en els graus científics s’haurien de tractar més temes històrics, filosòfics, ètics o inclús lingüístics. Un científic no només s’ha de dedicar a la ciència, sinó que ha de poder tenir altres aficions constructives, com la literatura, la música o les arts en general.

En el meu cas, la música i la ciència han estat bastant incombinables, sobretot per falta de temps. La música no deixa de ser una afició, però tot i així he seguit cantant i tocant el piano, i he apuntat alt: canto al Cor Bruckner Barcelona, un dels millors cors amateurs de Catalunya. El problema en la ciència experimental és que els experiments són tan difícils de dur a terme que necessites moltes hores… Només obtenir les dades, per exemple, ja t’ocupa la meitat del temps.

Jo he trigat cinc anys a completar-lo, tot i que he tingut altres projectes i experiments entre mans. Sobre els resultats, són sempre imprevisibles. La investigació pot ser molt frustrant: pots estar molt de temps fent experiments i intentant demostrar una hipòtesi, però si no aconsegueixes resultats satisfactoris… malament. Sempre et trobaràs contratemps, contradiccions, entrebancs o coses que no funcionen. En el nostre cas, els resultats són força interessants, tot i que s’haurà de seguir investigant per aquest camí.

Els contratemps suposen més de la meitat del nostre temps, m’atreviria a dir que fins a un 80%. Primer, com que la recerca no està ben finançada, necessites trobar els diners, després que el laboratori i totes les màquines estiguin en condicions, i per últim, que els experiments surtin i que surtin bé. La probabilitat que tot això passi i passi de pressa és realment baixa, i normalment els resultats són diferents dels que esperaves.

Però això, crec, no és un fracàs com a tal. Jo sempre reivindico, i crec que és importantíssim, publicar els resultats negatius: un article que simplement digui “això no funciona”, perquè si no, la resta dels científics que van darrere ho tornaran a provar, i perdran temps rellevant. Encara que sigui un “fracàs”, no es pot deixar a un calaix. Un article que està molt ben fet, però que no arriba a conclusions concretes hauria de tenir el mateix impacte que un que sí: el valor científic pot ser el mateix.

Ara mateix diria que sí, però sí que és cert que hi ha certs moments durant el doctorat que hagués contestat que no, perquè passes per moments molt baixos en els quals no et surt res, tens molta pressió i et preguntes per què estic fent això o si realment t’agrada la recerca. A vegades no trobes la manera de tirar endavant. Quan acabes, però, és quan ho pots veure amb perspectiva. L’important és sempre trobar l’equilibri, no hi ha res que sigui sempre genial i perfecte, però els moments bons han de compensar els moments dolents. Si no, malament.

Doncs sí, he de dir que he tingut la sort que en el nostre laboratori hi ha molt bon clima de treball, i sempre ens donem suport els uns als altres. El laboratori acaba sent la teva segona casa, i hi ha moments en què si ens miressin des de fora tindríem problemes (riures). Hem arribat a ballar dalt de les taules, a gravar videoclips imitant el Bruce Springsteen i a fer moltes bromes als companys, com per exemple anar tot un dia amb una màscara de la seva cara; estic convençut que els nostres regals de tesi són dels millors que es fan! Al cap i a la fi, també som persones.

Doncs us recomanaré dos llibres. El primer, Converses amb Pau Casals de Josep Maria Corredor, un llibre que tothom hauria de llegir, perquè desperta molt entusiasme per la música i per la vida en general. Tothom hauria de ser conscient de qui va ser Pau Casals i què va fer, va tenir una vida fascinant. Jo animo molt a llegir-lo, també perquè és un llibre que s’ha llegit més fora de Catalunya que aquí, i això no pot ser. L’altre llibre és la biografia de la neuròloga Rita Levi-Montalcini Elogi a la imperfecció, una obra molt interessant que em va animar a tirar endavant el doctorat. Montalcini era una dona valenta, que va treballar en condicions inimaginables per fer passos de gegant en el coneixement de la neurobiologia. És un exemple a seguir de coratge i perseverança.