Soc intolerant a la lactosa6 min de lectura

Tenim tan assumit el consum de llet i derivats làctics que no li donem importància fins que alguna cosa trenca la nostra quotidianitat, com ara descobrir que som intolerants a la lactosa. Aquesta petita diferència, la de poder beure llet o no, amaga un secret cabdal en el nostre passat evolutiu que ens diferencia de tots els altres mamífers. Com digerim la lactosa? Per què no a tothom se li posa bé si de petits tots n’hem pres?

Una de les característiques dels mamífers és que alimenten les seves cries, inicialment, amb la llet materna. Aquesta llet conté fonamentalment greixos, sals minerals (com el calci) i lactosa, que les cries –o els nadons pels humans– digereixen i utilitzen per desenvolupar-se i créixer.

La lactosa, però, no pot ser absorbida per l’intestí directament, sinó que s’ha de trencar en les dues parts que la formen –una molècula de glucosa i una molècula d’un altre sucre anomenat galactosa–, que sí que podem absorbir. L’encarregada d’aquest trencament és una proteïna que es troba cap a la meitat de l’intestí prim anomenada lactasa.

Ara arriba el problema

Quan s’acaba l’alletament i els animals es van fent adults, la producció de lactasa s’atura –excepte en algunes persones. La lògica és que no cal continuar invertint recursos a produir una eina, la lactasa, que no necessitarem mai més. Per tant,  tots els mamífers adults són intolerants a la lactosa, no poden consumir llet i fer-ho els farà mal, encara que sembli que els agradi prendre’n.

Preparant el mal de panxa

I per què als mamífers intolerants a la lactosa –on m’incloc– se’ns posa malament la llet amb lactosa? En primer lloc, la presència de lactosa a l’intestí dificulta l’absorció de l’aigua. A més, la lactosa és fermentada pels microorganismes intestinals per produir àcids grassos i gasos com el metà i l’hidrogen –que fins i tot es poden detectar en l’alè. Tot plegat, acaba provocant des de gasos, sorolls intestinals, inflor i dolor abdominal fins a diarrea i vòmits, en els pitjor casos.

Tanmateix, no tothom té aquesta mala sort…

… i és que si ens fixem en un mapa del món, veurem una distribució molt curiosa de la intolerància a la lactosa entre la població actual de cada territori. Dedica uns segons a mirar la imatge de sota on com més fosc és el blau, més alt és el percentatge de població intolerant a la lactosa:

A Sud-amèrica, a l’Àfrica, a l’Orient Mitjà i al sud i est d’Àsia, la immensa majoria de la població és intolerant a la lactosa. En canvi, si ens fixem en l’Àsia central i Europa –i efectivament els territoris habitats per individus d’ascendència majoritàriament europea com Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda– veiem que la intolerància a la lactosa va del 0 al 30% –exceptuant el sud d’Europa. Veiem una separació geogràfica claríssima. Què està passant?

Una qüestió genètica

Les persones amb ascendència d’aquestes regions tirant a blau turquesa segueixen disposant de lactasa al seu intestí després del deslletament gràcies a algunes variants genètiques que impedeixen l’aturada de la seva producció. Però d’on venen aquestes variants?

Pràcticament, totes les teves variants genètiques provenen dels teus pares biològics i ells les van heretar dels seus, i així successivament durant centenars de generacions. Tanmateix, cada persona té un petit grup de variants noves que no han estat heretades. Aquestes noves variants són realment mutacions que gairebé sempre són innòcues, però a vegades poden ser perjudicials i encara més rarament poden ser beneficioses.

Aquest darrer cas, la d’una mutació beneficiosa, va ser l’origen de la nostra capacitat per digerir la lactosa. Més concretament, fa aproximadament uns 9.000 anys que a Europa van aparèixer algunes d’aquestes mutacions. Aquesta datació no és casual, sinó que coincideix amb l’adopció de l’agricultura i la ramaderia i, per tant, amb l’accés a llet animal.

Els individus amb la mutació podrien beure la llet, fet que va suposar una nova font de calories, un augment de l’absorció de l’aigua de la llet i una major assimilació de calci. Aquest darrer canvi és crucial, ja que el calci és molt important per estructures com els ossos i dents i participa en funcions fonamentals com la contracció muscular i la coagulació de la sang. En definitiva, tenir aquesta nova variant genètica va significar un avantatge per a tothom que la tenia i disposava d’accés a la llet.

Un cas paradigmàtic de selecció natural en humans

Resulta que aquesta habilitat va ser tan avantatjosa que per evolució s’ha seleccionat, és a dir, s’ha anat expandint ràpidament en les poblacions on va aparèixer i s’ha anat fent més freqüent. Amb altres paraules, poder beure i digerir bé la llet va ajudar, d’alguna manera que encara no entenem al 100%, a procrear més. I això ho sabem perquè aquest procés ha deixat una empremta en el nostre ADN que encara podem veure clarament.

Com deia, no està clar com és possible que poder beure llet hagi resultat tan avantatjós. I encara més tenint en compte que el consum de llet estava estès a l’Europa del Neolític, malgrat que tota la població encara era intolerant a la lactosa. –Recordem que la intolerància a la lactosa pot ser molt lleu per a moltes persones i pot no anar més enllà de cert malestar intestinal–. Per això, estudis recents plantegen circumstàncies on la tolerància a la lactosa pot marcar la diferència en la supervivència o l’èxit reproductiu. 

Dues possibles explicacions

La primera hipòtesi per intentar explicar com les poblacions europees van esdevenir tolerants a la lactosa s’anomena el “mecanisme de crisi”. Aquesta planteja que en temps de fam, la diarrea induïda per la intolerància a la lactosa podria ser letal per individus malnodrits que tendirien a basar la seva dieta en llet, un cop s’han esgotat la majoria d’aliments. Per tant, parlem d’episodis de crisi específics on sobtadament, poder digerir adequadament la lactosa augmenta les possibilitats de supervivència. 

La segona hipòtesi té a veure amb els canvis que l’agricultura i la ramaderia van tenir en la forma de vida dels humans, fent referència bàsicament a l’augment de la densitat de la població, de la seva mobilitat i de conviure amb animals. Tot plegat va incrementar l’exposició a malalties que combinades amb una intolerància a la lactosa poden conduir a un especial empitjorament de la salut per deshidratació severa. Aquest escenari té el nom de “mecanisme crònic”, que a diferència de l’anterior, implica un lleu però continuat efecte negatiu derivat de no poder digerir la lactosa.

Aquests dos plantejaments poden ser complementaris entre ells i amb d’altres que encara no s’han pogut demostrar. Tenim clar, però que el misteri de la tolerància a la lactosa és més complicat del que podia semblar inicialment, i les noves proves continuent embolicant la troca.

Ja per acabar…

Com passa amb moltes adaptacions evolutives, la persistència de la lactasa, és a dir, la tolerància de la llet en adults, ha sorgit en diferents moments de la història en diferents poblacions humanes. Malgrat que ens hem fixat en europeus, unes altres mutacions genètiques van aparèixer a diferents zones d’Àfrica fa entre 3.000 i 7.000 anys, també per conferir l’habilitat de digerir la llet. Tanmateix, per diferents motius com les diferents pràctiques culturals i els moviments de població, aquestes variants no s’han estès tant en poblacions africanes com en poblacions europees.

En conclusió, la genètica ha marcat la nostra història i perfila la nostra realitat dia rere dia amb coses tan banals com permetre’ns beure un batut de te matxa un dissabte a la tarda.

Per saber-ne més

Lluís Quintana-Murci – Humanos

Nature – Dairying, diseases and the evolution of lactase persistence in Europe

Nutrients – Lactose Intolerance in Adults: Biological Mechanism and Dietary Management

Gencat – Intolerància a la lactosa

Portada i 1 generades amb DALL·E2

2. Modificat de NmiPortal amb llicència  Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 Unported

3. Obtingut de Shwangtianyuan amb llicència Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 International

4. Obtingut de Mark Stebnicki via Pexels