El càncer és la segona causa de mort a escala mundial, després de les malalties cardiovasculars. En dones, el càncer més diagnosticat és el de mama i és el segon que causa més defuncions. Tot i això, hi ha motius per ser optimistes: la supervivència de la malaltia ha millorat molt i els esforços científics que s’hi estan dedicant són colossals. Com han evolucionat alguns dels tractaments contra el càncer de mama al llarg de la història?
Un vell conegut
El càncer de mama es coneix des de l’antiguitat. Un dels primers documents que ho constaten és el Papir Edwin Smith, datat entre el 3000 i 2500 a.C. a l’antic Egipte. De l’antiguitat també ens n’han arribat referències i informació d’Hipòcrates, considerat el pare de la medicina occidental, i d’altres grans personalitats com Galè.
No va ser fins a finals del segle XIX, però, que es van començar a aplicar les primeres pràctiques modernes per combatre el càncer de mama. El primer gran pas va ser descobrir que el càncer era una malignitat localitzada en un lloc concret i que era provocat per cèl·lules; no pas una malaltia sistèmica originada per un desequilibri generalitzat a tot l’organisme, tal com s’havia acceptat durant segles.
L’ascens del bisturí
La primera teràpia contra el càncer va ser la cirurgia d’extracció de pit (i el seu tumor); el que anomenem mastectomia. Malgrat que es creu que ja s’aplicaven a l’imperi bizantí durant l’edat mitjana, la primera mastectomia moderna la realitzà el 1882 el metge estatunidenc William Halsted.
La tècnica iniciada per Halsted es va anomenar mastectomia radical, no per la seva brutalitat, sinó per la intenció d’arrencar d’arrel la malaltia. Es pensava que extraient el màxim de teixit les probabilitats de recuperació serien majors, per això s’extirpava el pit sencer, el pectoral i els nodes limfàtics que arriben fins a l’aixella. Com és evident, parlem d’una intervenció molt agressiva i, fins i tot, desfigurant. Tot i això, la mastectomia radical de Halsted va guanyar una gran popularitat.
Malauradament, ara sabem que l’èxit d’aquestes intervencions radicava principalment en l’estadi de la malaltia i no en l’abast de l’operació. Si el tumor continuava confinat al pit, la pacient es podria curar; si hi havia hagut metàstasi, és a dir, que ja hi havia cèl·lules tumorals que s’havien estès a altres teixits llunyans, el càncer ja havia escapat del bisturí. Les proves que ho demostren van arribar als anys seixanta, quan es va constatar que una mastectomia total, d’abast molt més reduït, era igual d’efectiva que la radical de Halsted.
El poder dels àtoms
Durant aquests primers anys de tractament quirúrgic del càncer de mama, va augmentar la preocupació per optimitzar les intervencions i fer-les menys invasives i es van desenvolupar noves estratègies de reconstrucció de pit. A més, es va descobrir la radioactivitat i les seves primeres aplicacions. Una d’aquestes va ser la de teràpia contra el càncer, la radioteràpia. Aquesta consisteix a matar les cèl·lules tumorals amb la radiació alliberada per algun material radioactiu com el radi i, com la cirurgia, té una acció localitzada contra el tumor.
La combinació de radioteràpia i cirurgia també s’ha anat estudiant fins avui dia. Ara sabem, per exemple, que utilitzar radioteràpia i l’extracció exclusivament del tumor (tumorectomia) pot ser tan efectiu com la mastectomia. O que seguir la mastectomia per radioteràpia pot arribar a reduir fins a un 17% les recaigudes.
Comença un atac total: les hormones
Fins ara només hem vist dos tractaments locals, però un dels grans èxits contra el càncer ha estat la teràpia sistèmica, és a dir, combatre les cèl·lules canceroses a la totalitat del cos. Després de fer uns experiments amb conills, el cirurgià escocès George Beatson, va descobrir, al 1895, que extirpant els ovaris a pacients de càncer de mama els tumors remetien, és a dir, s’encongien. Els càncers que responien a aquesta operació eren dependents d’una hormona secretada pels ovaris, els estrògens.
L’extracció dels ovaris va ser un primer pas; amb el temps, es van descobrir molècules que bloquejaven els estrògens, els antiestrògens, amb els quals es van produir fàrmacs que feien que ja no fos necessari extirpar els ovaris. Aquest abordatge de teràpia hormonal va ser molt rellevant; tanmateix, no funcionava en totes les pacients. Per què?
Als anys cinquanta es va descobrir el motiu de tot plegat: els tumors sensibles al tractament hormonal tenien un receptor d’estrogen que, en detectar-ne, promovia el creixement del tumor i, a més, el feia depenent, ja que sense els estrògens el tumor retrocedia. Així, no només es va identificar el funcionament del tractament, sinó que es va veure que hi havia diferents càncers de mama, existien subtipus de la malaltia. I això és fonamental, és la base de molta de la recerca que es fa avui dia, perquè ens permet especialitzar tractaments concrets per un perfil de tumor concret.
D’armes químiques a cures
La teràpia hormonal va ser el primer tractament sistèmic i va anar seguit de la quimioteràpia. La quimioteràpia consisteix en l’ús terapèutic de substàncies químiques tòxiques, en podríem dir verins, que resulten més nocius per les cèl·lules canceroses que per les sanes. Expressat d’aquesta manera, no et sorprendrà que el seu origen estigui, en part, en la recerca sobre armes químiques, com els gasos mostassa.
La transcendència de la quimioteràpia no es pot expressar amb paraules. El 1942 es va observar, per primera vegada en la història de la humanitat, una remissió produïda per un agent quimioterapèutic. D’aquest episodi i del naixement de la quimioteràpia en vaig parlar a aquest article. D’aquest primer esdeveniment se’n van anar derivant molts nous tractaments. Ara mateix, hi ha més de 17 agents quimioterapèutics aprovats contra el càncer de mama.
Una llarga evolució
A partir d’aquí, la cirurgia, la radioteràpia, la teràpia hormonal i la quimioteràpia han anat evolucionant, refinant-se i especialitzant-se per poder atacar subtipus de tumor concrets. A més, en els darrers trenta anys hem anat afegint noves armes al nostre arsenal contra el càncer de mama, una de les quals és l’ús d’anticossos. Utilitzant enginyeria genètica i grans bioreactors amb cèl·lules modificades genèticament podem generar anticossos, com els que crea el sistema immunitari, però fets per atacar les cèl·lules canceroses. Aquests anticossos també es poden emprar com a transportadors de fàrmacs, per potenciar-ne l’acció i reduir-ne els efectes secundaris.
Altres estratègies que s’han anat descobrint són les teràpies dirigides a punts febles específics del càncer. Aquests tractaments es basen en fàrmacs que pràcticament no tenen efectes secundaris, en comparació amb la quimioteràpia, i amb actuació sistèmica a tot el cos. Això permet lluitar contra potencials cèl·lules metastàtiques. Un exemple de teràpia dirigida són els inhibidors de PARP; aquests fàrmacs s’administren en forma de píndoles i fan que els tumors siguin incapaços d’arreglar les mutacions que van patint i s’acabin autodestruint.
Ara mateix, juntament amb les teràpies dirigides, l’altra gran estrella és la immunoteràpia. Les cèl·lules canceroses són “estranyes”, però, tot i això, el sistema immunitari no les destrueix perquè han desenvolupat mecanismes de camuflatge. Amb la immunoteràpia el que es fa és treure aquest camuflatge, exposar les cèl·lules tumorals al sistema immunitari i deixar que aquest les elimini. Una vegada més, per fer-ho hem de bloquejar o inhibir l’acció d’alguna proteïna, en aquest cas els punts de controls immunitaris, que enganyen al sistema immune dient que són cèl·lules sanes.
L’èxit en l’increment de la supervivència no ve donat només pels tractaments; la detecció precoç ha estat una de les claus per combatre aquest càncer. Amb tècniques com mamografies es pot detectar un tumor molt abans que apareguin símptomes de la malaltia, i sobretot, abans que s’estengui pel cos.
Ja per acabar…
Com pots veure, la ciència ha recorregut un llarg camí. La mortalitat del càncer de mama a Catalunya s’està reduint des de l’any 1994, que es va arribar a un màxim de 30 defuncions cada 100.000 habitants, mentre que el 2016 se situava a 12. Vist d’una altra manera, la supervivència del càncer de mama és cada vegada més alta, gràcies als nous tractaments i a la detecció precoç.
Com deia al començament, els esforços que s’estan dedicant a entendre, prevenir i curar el càncer són titànics, de fet, diversos membres de Ciència Oberta ja hem participat en grups de recerca dedicats a càncers com el de mama, el colorectal o el de pell, en la nostra curta trajectòria científica. I aquesta dedicació no deixa d’augmentar: l’any 2021 es van publicar més de 282 mil articles científics relacionats amb càncer, una xifra que s’ha quasi quadruplicat en els darrers 20 anys. I que seguirà augmentant, alhora que els nous descobriments es vagin implementant en la pràctica clínica.
Per saber-ne més
Genes – The History of Early Breast Cancer Treatment
SQUMJ – A Brief History of Breast Cancer
JML – Evolution of radical mastectomy for breast cancer
- Wikimedia Commons amb Llicència Creative Commons Attribution 4.0 International
