Els canvis en la pigmentació de la pell durant l’embaràs es coneixen des de l’antiguitat. Tant és així que l’aparició de taques a la pell s’ha arribat a considerar un dels símptomes propis de l’embaràs. És un fenomen conegut –no exempt d’explicacions variades al llarg del temps– que podem entendre gràcies a les hormones sexuals. Tot i això, els mecanismes pels quals aquestes modulen el color de la pell han trigat a deixar-se entendre.
Aquesta situació tant comuna com peculiar, però, forma part d’una condició que va més enllà de la gestació i que pot tenir molts vessants: el melasma.
Els pintors de la nostra pell
Els melanòcits són les cèl·lules encarregades de la producció de melanina, una proteïna que dona color a la nostra pell: com més se n’acumula, més fosc és el color. És la mateixa melanina la que explica el color dels nostres ulls o la que permet a alguns fongs viure a Txernòbil.
El melasma, una condició polifacètica
El melasma es pot definir com una hiperpigmentació adquirida que es caracteritza per l’aparició de taques i màcules fosques a diverses zones del cos, particularment aquelles més exposades al sol, com ara la cara o els braços. Afecta més freqüentment a dones.
És conegut i acceptat que el melasma és causat per un augment en la producció de melanina per part dels melanòcits. Els factors que envolten aquesta sobreproducció de melanina, però, són molt variats: des de l’envelliment a factors genètics, passant per la paradigmàtica exposició al sol, factors hormonals (com l’embaràs), malalties de la pell, inflamació o l’acció de fàrmacs. Per posar alguns exemples, l’acne, èczemes i ferides traumàtiques, entre d’altres, estan associades a alteracions en la pigmentació.
De tot això se’n deriva la importància d’entendre els mecanismes que envolten les variacions en la pigmentació per poder trobar teràpies adients i, així, tractar aquestes afeccions.
El secret es troba en la senyalització cel·lular
Com saben els melanòcits que s’han de posar a produir melanina? Bé, la realitat és que cap cèl·lula decideix per si sola quines accions portar a terme i quines no, i aquí entra en joc un procés de vital importància: la senyalització cel·lular. Existeixen molècules, tant pròpies del cos com forànies, que s’encarreguen de donar instruccions a les cèl·lules per coordinar les activitats específiques i pròpies de cadascuna.
Com en el joc del telèfon, aquestes molècules arriben, interaccionen amb la cèl·lula i desencadenen un efecte dòmino a l’interior que acaba en l’acció que es volia. Un exemple ampli i conegut d’aquestes molècules serien les hormones. A tot això s’hi ha d’afegir un altre component: perquè la molècula “missatgera” pugui donar la instrucció, la cèl·lula l’ha de reconèixer. Aquí entren en joc els receptors cel·lulars, que actuen com un pany. Si el missatger té la clau adequada, podrà obrir aquest pany i lliurar el missatge.
La realitat és que cap cèl·lula decideix per si sola quines accions portar a terme i quines no, i aquí entra en joc un procés de vital importància: la senyalització cel·lular
La producció de melanina és induïda per l’hormona estimulant de melanòcits
Sovint, la síntesi de melanina s’explica a través de l’acció de l’hormona estimulant de melanòcits α (αMSH). A més de ser secretada per la glàndula pituïtària anterior del cervell, l’αMSH pot ser produïda pels queratinòcits –unes altres cèl·lules de la pell– en resposta al dany per la radiació ultraviolada. És a dir, el nostre propi cos indueix la producció de melanina davant l’exposició solar per protegir-nos d’aquesta.
Per fer aquesta tasca, l’αMSH és reconeguda específicament per un receptor anomenat receptor de melanocortina 1 (MC1R). En unir-se aquesta hormona al seu receptor, es dona una via de senyalització que propicia la síntesi de melanina.
És clar, hi ha altres molècules que poden induir aquesta síntesi a través de la mateixa via i que expliquen l’existència de mecanismes de producció de melanina independents d’αMSH.
L’estrogen i la progesterona són hormones implicades en la producció de melanina
L’estrogen i la progesterona són dues de les principals hormones sexuals associades a la regulació del cicle menstrual i l’embaràs, entre moltes altres funcions. Durant l’embaràs, es produeixen en grans quantitats i s’encarreguen d’evitar la maduració de més òvuls, incitar les contraccions, etc. Els nivells d’aquestes dues hormones es regulen al llarg del temps i, a grans trets, es podria dir que els efectes de l’estrogen i la progesterona són contraris.
Si volem trobar una explicació al melasma associat a l’embaràs, aquesta es troba en l’estrogen i la progesterona. Evidentment, actuen unint-se als seus respectius receptors, però a diferència del que podríem pensar, els melanòcits no presenten els receptors clàssics ni d’estrogen ni de progesterona. I, aleshores, com s’impliquen en la producció de melanina? Doncs a través de receptors, però d’uns altres: les seves claus obren més d’una porta. Els melanòcits presenten uns receptors diferents dels habituals que identifiquen l’estrogen i la progesterona, i en unir-s’hi desencadenen la via que ordena la producció de melanina. De fet, l’estrogen indueix la síntesi, igual que l’αMSH, mentre que la progesterona la inhibeix.
En resum, el fet que els estrògens activin la producció de melanina i la progesterona hi interfereixi, provoca un balanç que explicaria l’aparició de taques sobretot a zones on hi ha més exposició a la llum, malgrat que hi poden influir altres factors.
Les taques, les anticonceptives i el càncer
Aquesta producció de melanina associada a les hormones sexuals no és un fet exclusiu de l’embaràs. Els tractaments amb pastilles anticonceptives, avui àmpliament estesos, contenen anàlegs de les hormones sexuals enfocats a regular la seva acció en el cos. No és d’estranyar que el còctel hormonal pugui també induir la síntesi de melanina, explicant-ne un de la llarga llista d’efectes secundaris.
És també curiós el cas del tamòxifen, un fàrmac emprat en el tractament del càncer de mama. Considerant que en alguns tipus d’aquest càncer es produeix el receptor d’estrògens en grans quantitats, el paper del tamòxifen és la d’inhibir-lo per tal de matar les cèl·lules canceroses. Tanmateix, tot i que aquest fàrmac inhibeix el receptor d’estrògens, pot unir-se al receptor dels melanòcits i induir la síntesi de melanina. Això explica la possible aparició de taques en aquest tractament.
Una mica d’història
| Any | Fets |
|---|---|
| 1500 a.C | En el papir d’Ebhers, un dels tractats mèdics més antics, apareix un apartat dedicat a les patologies de la pell, amb esmena a èczemes, taques, acne i altres. |
| 1947 | Daniel Turner (1667-1740), “pare de la dermatologia”, publica De Morbis cutaneis, un tractat de malalties de la pell entre les quals apareix la descripció del melasma i l’aparició de taques durant l’embaràs. |
| 2006 | La FDA limita l’ús de la hidroquinona, molt usada per tractar hiperpigmentacions, pels nombrosos estudis que demostren els seus efectes perjudicials i la seva possible acció carcinogènica. |
Ja per acabar…
Ja a l’antiga Grècia, Hipòcrates coneixia la relació entre l’aparició de taques a la pell i l’exposició a la llum solar. No només això, sinó que també va associar l’aparició de taques a la cara amb l’embaràs. Fins i tot, va arribar a associar les taques amb el sexe del nadó, afirmant que aquelles dones que presentaven taques tindrien nenes. Evidentment, aquesta última relació no és certa!
El melasma és una condició complexa en què influeixen molts factors i hi participen molts mecanismes diferents, cosa que la fa difícil de tractar. Tot i això, hi ha una cosa efectiva que sí que podem fer per contribuir a prevenir-lo: protegir-nos la pell de la radiació solar.
Per saber-ne més
Dermatologia.cat – Melasma
Endocrineweb – An overview of the ovaries
Elife – Sex steroids regulate skin pigmentation through nonclassical membrane-bound receptors
Els esquemes d’aquest reportatge s’han fet amb Biorender.com.
