Tu ets com ets perquè has viscut moltes experiències i has pogut guardar-les en forma de records. Aquests records són una memòria a llarg termini, però existeixen altres tipus de memòria de més curta durada. En aquest reportatge veurem com s’ho fa el cervell per processar els diferents tipus de memòria.
Diferents tipus de memòria
L’any 1968, Richard Atkinson i Richard Shiffrin van proposar un model de la memòria tot dividint-la en tres blocs: sensorial, a curt termini i a llarg termini. Tot i que la seva classificació ha quedat una mica obsoleta, encara es pot fer servir per delimitar-ne els eixos principals.
Quan captem un estímul, per exemple quan mirem una imatge, es crea una memòria sensorial transitòria que dura pocs segons. Tanmateix, si parem atenció en algun detall, es crearà una memòria a curt termini que pot durar uns quants minuts.Per fer que aquest record passi a la memòria a llarg termini, cal alguna cosa més que parar-hi atenció. Cal repetir la interacció amb l’estímul unes quantes vegades. A base de repetició, la memòria a curt termini s’allarga de minuts a dies i de dies, fins i tot, a anys.
Posem per exemple el quadre de la portada, Tarda de diumenge a l’illa de la Grande Jatte, de Georges Seurat. De quin color és el paraigua de la dona que apareix al centre de l’escena? Si abans hi has parat atenció, la memòria sensorial s’haurà transformat en memòria a curt termini i ara m’ho podràs respondre sense mirar-lo. Però per respondre’m aquesta pregunta d’aquí a un mes, caldrà que te’l miris uns quants cops durant aquesta setmana.
Es pot viure sense memòria a llarg termini?
La neurociència ha aprofitat les lesions cerebrals en nombroses ocasions per estudiar fenòmens complexos del cervell. N’és un bon exemple el cas de Phineas Gage que vam veure en un altre reportatge. En l’estudi de la memòria, també hi ha hagut pacients que han facilitat l’estudi del seu cas per avançar en el coneixement. Aquest és el cas de Henry Molaison, conegut per les seves inicials, HM, fins a la seva mort l’any 2008.
De petit va desenvolupar una epilèpsia molt agressiva als lòbuls temporals dels dos hemisferis, és a dir, la zona del cervell que queda just darrere les orelles. L’any 1953, a l’edat de 26 anys, les seves crisis epilèptiques eren tan greus que no quedava més remei que operar. Li van extirpar la superfície dels lòbuls temporals dels dos hemisferis, incloent-hi l’hipocamp, una estructura cerebral que es troba en aquesta zona.
L’operació va ser un èxit. Henry Molaison es va curar dels seus atacs epilèptics, però la seva vida va quedar aturada en aquell moment. Inesperadament, havia perdut la capacitat de transformar la memòria de curt termini a memòria de llarg termini. El seu present estava encadenat al passat, a l’any 1953. Després de dècades anant al mateix psiquiatre, cada dia es presentava com si fos la primera vegada que es veiessin. És més, ni ell mateix reconeixia la seva cara quan es mirava al mirall, ja que el seu cervell li deia que encara tenia 26 anys.
Tanmateix, la seva memòria a curt termini estava intacta perquè podia mantenir una conversa sense cap problema. A més a més, podia recordar qualsevol detall de la seva vida abans de l’operació, fins i tot el que va aprendre a l’escola. Podia parlar i escriure, i continuava tenint el mateix caràcter que sempre. L’única diferència estava en la capacitat de formar nous records a llarg termini.
Encaixant les peces del trencaclosques
La història de Henry Molaison ha servit a la ciència per entendre millor com funciona la memòria. Si Henry Molaison tenia memòria a curt termini, però no a llarg termini, vol dir que els dos tipus de memòria depenen de llocs diferents del cervell. Mentre que la memòria a llarg termini depèn de l’hipocamp –la zona que li mancava–, la memòria a curt termini es processa a l’escorça prefrontal del cervell, just a la zona de darrere el front.
Ara bé, també hem vist que Henry Molaison recordava els fets anteriors a la cirurgia. Per tant, l’hipocamp no és el lloc on es guarden definitivament els records a llarg termini perquè, si no, els hauria perdut en extirpar-lo. La veritable funció de l’hipocamp, doncs, és convertir la memòria de curt termini en memòria de llarg termini, i enviar-la a altres zones del cervell per guardar-la.
Els estudis actuals semblen indicar que la memòria a llarg termini es guarda a les mateixes zones on es processa la informació inicial. Per exemple, quan abans hem vist la dona del paraigua vermell, la imatge s’ha processat a l’escorça visual del cervell, situada a la zona del clatell. Per tant, la memòria a llarg termini del color del paraigua també es guardarà en aquesta part.
Ja per acabar…
T’has preguntat mai què causa el déjà-vu, aquella sensació d’experimentar una situació nova com si ja l’haguessis viscut abans? Una de les hipòtesis actuals sembla indicar que el déjà-vu seria un petit error, un lapsus en el mecanisme de la memòria. Davant d’un estímul nou, el cervell processa la informació amb el mecanisme de la memòria a llarg termini, en comptes de la de curt termini. Per tant, en comptes de percebre la situació com quelcom nou, la percebem com un record, cosa que dona lloc al déjà-vu.
Per saber-ne més
Eric R. Kandel – In Search of Memory
Jon Turney – La biblia de la neurociencia
Antonio Damasio – Y el cerebro creó al hombre
Les imatges han estat elaborades amb BioRender.
