La música és, avui dia, una part fonamental de la vida humana. De segur que coneixeu algú que escolta música tothora. Ja fa un temps, en Marc ens va parlar de la música com a regulador emocional i no és d’estranyar, ja que segur que tots l’hem fet servir com a tal. De fet, què hi ha millor que posar-te a escoltar la música que t’agrada quan necessites descansar o desconnectar una estona? Aquí s’obre una altra pregunta interessant: per què hi ha música que t’agrada i altra no?
La música impacta en el nostre cervell
Quan escoltem música s’activen una sèrie de regions cerebrals que inclouen àrees auditives, motores i emocionals. El nostre cervell percep la música com un patró de sons i intenta predir què passarà de forma continuada. Quan escoltem música el cervell funciona com una màquina de predicció i fa prediccions sobre el ritme, la melodia i l’harmonia per anticipar allò que vindrà. De fet, aquest principi és la base de la teoria de la inferència activa. Bàsicament, el nostre cervell intenta predir per tal d’optimitzar la funció d’escoltar i interpretar i reduir la incertesa, basant-se en les experiències passades. Quan el cervell fa una predicció i la informació que rep no coincideix amb aquesta predicció, es produeix un “error de predicció”. El cervell intenta minimitzar aquests errors ajustant les seves prediccions o canviant la manera com interpreta allò que escolta.
Es pot ser addicte a la música?
En Nil va dedicar un reportatge al sistema de recompensa i el plaer que va de nassos per explicar el que ens ocupa avui, perquè té un paper clau en l’experiència musical. En aquell reportatge s’explica en molt detall què és i com funciona el sistema de recompensa (llegiu-lo!), però en farem cinc cèntims. En resum, el sistema de recompensa està format per una sèrie d’àrees cerebrals interconnectades en què es produeix l’alliberament de dopamina, un neurotransmissor relacionat amb el plaer i la motivació. En general, quan hi ha alguna cosa que ens agrada, es produeix un alliberament de dopamina, que crea una sensació de benestar i plaer.
Tornant al quid de la qüestió, la música és capaç de produir un alliberament de dopamina en aquestes regions. I, per això, ens fa sentir bé. Tot i això, cal tenir en compte que un alliberament constant de dopamina fa que el sistema de recompensa, amb el temps, desenvolupi certa tolerància a aquest plaer, per la qual cosa és necessari augmentar l’exposició a la conducta per sentir el mateix que en un inici. Aquesta resposta és similar a la que s’observa amb les addiccions, com les drogues o el joc. Així doncs, des d’un punt de vista fisiològic, les bases cerebrals del plaer que sentim quan escoltem música són les mateixes implicades en una conducta addictiva.
Jo tan rock and roll, tu tan reggaeton
No us passa que dins del vostre cercle d’amistats hi ha “dissidències musicals” importants? Posaria la mà al foc en afirmar que no us agraden els mateixos grups ni estils musicals, i és completament natural. Hi ha diverses explicacions al respecte, però sembla que la teoria més acceptada és quelcom que sabem des de fa anys: els humans som animals de costums.
Diferències culturals en el processament musical
En la cultura occidental, com en tantes altres, es considera que hi ha combinacions de sons que són més plaents que d’altres. Per fer-ho senzill, parlarem del que tradicionalment —segons la nostra cultura— s’ha considerat “consonant” i “dissonant”. Des de l’antiga Grècia, s’ha documentat la nostra preferència per la consonància (“que ens sona bé”). Tanmateix, hi ha un problema de base en com definim i entenem la consonància i la dissonància.
Simplificant, podem dir que dependentment del grau d’acoblament o tensió que hi ha entre dos sons aquests seran més consonants o més dissonants. Per exemple, alguns intervals musicals, com l’octava, es consideren consonants (i preferibles en l’àmbit musical). D’altra banda, quan en un interval hi ha un ‘xoc’ entre dues notes, com en una segona menor o una sèptima major es considera dissonant. Aquí la pregunta és: això és innat o és una cosa que hem anat aprenent?
Ja fa uns anys, un equip de recerca del MIT va voler respondre aquesta qüestió. Per fer-ho, van estudiar les preferències musicals dels membres d’una comunitat aïllada de l’Amazones —els Tsimane’— que pràcticament no havien estat exposats a la música occidental. L’estudi demostra que quan s’exposa als membres d’aquesta comunitat a sons “consonants” i “dissonants” —segons la cultura occidental— els semblen igual de plaents. És a dir, que la preferència per la consonància per sobre la dissonància és un tret adquirit i no innat. D’una altra manera, que preferim la consonància perquè factors externs, com la societat i la cultura en què vivim, ens fa preferir-la. Aquest resultat està en línia amb la teoria de la inferència activa de la qual parlàvem al principi: com que la música consonant compleix les prediccions que el nostre cervell —basat en la seva experiència— fa sobre l’harmonia, ens agrada.
Diferències entre estils musicals
Fins ara, però, això només ens ha servit per explicar parcialment perquè jo puc preferir un concert de rock i tu escoltar en bucle el darrer disc del Conillet Entremaliat. És una pregunta que, per ara, sembla no tenir resposta senzilla, però hi ha un parell d’apreciacions que val la pena fer.
D’una banda, ja hem vist que el context cultural en què has crescut i les teves exposicions prèvies a la música determinen en gran part el que t’agrada. De fet, se sap que la variable més important per explicar el gust musical és la familiaritat amb aquell estil musical, independentment de la seva complexitat. En altres paraules, per poc que t’agradi el reggaeton, si l’escoltes molt t’acabarà agradant (almenys una mica més).
D’altra banda, cal considerar els efectes de la música sobre les diferents àrees cerebrals. Primer, és important mencionar la capacitat que té la música per generar canvis en les estructures i les connexions cerebrals, un procés conegut com a neuroplasticitat. Per exemple, s’ha demostrat que els músics tenen una major connectivitat en diverses regions del cervell i una major densitat de substància grisa en àrees associades amb el control motor i la percepció auditiva.
Segon, no tots els estils musicals afecten igual el cervell. Un estudi recent demostra que cada estil musical té un patró diferent pel que fa a l’activació de regions auditives i motores. Sorprenentment, l’estudi demostra que el gènere que genera una major activitat cerebral en àrees auditives i motores és el reggaeton, per damunt del folk, la música electrònica o la música clàssica. A part de les diferències acústiques evidents entre aquests, una altra possible explicació per aquest fet és la familiaritat (o la preferència) amb el gènere, ja que les majors diferències en activitat cerebral es van observar entre el reggaeton i la música clàssica.
Repescant la teoria de la inferència activa, la possibilitat de predir el comportament d’una cançó de reggaeton —perquè no ens enganyem, sonen gairebé sempre igual— fa que ens acabi agradant, perquè té un patró previsible. D’altra banda, gèneres com el jazz també poden ser molt atractius perquè desafien el cervell a ajustar les seves prediccions, I i proporcionenuna estimulació constant per a algunes persones.
Ja per acabar…
La música és molt més que un simple passatemps. Té l’enorme capacitat de transformar-nos i emocionar-nos. Ara ja saps que aquell calfred quan escoltes la teva cançó preferida té una base neurocientífica important. La música activa el nostre cervell i ens connecta amb les nostres emocions i amb la resta d’una manera única: de fet, té el poder de millorar la nostra salut mental i física, però d’això ja en parlarem un altre dia. Per ara, continua escoltant, tocant i gaudint de la música, sabent que cada nota et canvia una mica, també pel que fa al cervell!
Per saber-ne més
Nature Reviews – The “Music in the Brain
NBCNews – A musicologist explains the science behind your taste in music
The Week – The Great Pacific Garbage Patch
