Presentem la Irina Pi i Jaumà, física-matemàtica i investigadora predoctoral a l’Institut de Sistemes Complexos de la Universitat de Barcelona, en aquesta segona entrevista del pòdcast de Ciència Oberta, el RecerCA’T. Parlem de la biofísica, com a través dels principis i mètodes de la física podem entendre millor el comportament dels éssers vius, i en particular de com les cèl·lules responen a estímuls mecànics per moure’s.
Escolta’ns a Spotify, a iVoox o llegeix la transcripció de l’episodi que trobaràs més avall!
Transcripció de l’episodi
Victor N: Penseu en una persona que es dedica a la física. Segurament el primer que ens vindrà al cap a la majoria de nosaltres és algú que escriu fórmules impossibles a una pissarra, o algú que mira detalladament les estrelles i es pregunta per la seva creació, per les seves trajectòries i fins i tot per la seva futura desaparició.
Ara penseu en una persona que es dedica a la biologia. Està clar, no? Una persona amb bata blanca en un laboratori que treballa amb el microscopi i estudia com les cèl·lules viuen, es comuniquen i es reprodueixen. O potser també heu pensat en algú amb botes i motxilla que surt a explorar la natura per estudiar plantes, fons i animals.
Aparentment, física i biologia se’ns apareixen com dues ciències amb tasques ben diferents. Tanmateix, com podreu imaginar, tot això respon a estereotips i convencions una mica antiquades i poc fonamentades. La física i la biologia són en realitat més semblants del que pensem i, de fet, es complementen. Les nostres cèl·lules també es mouen i tota la física que hem après observant la naturalesa i estudiant els moviments dels diferents cossos es pot aplicar al nostre organisme. D’aquesta manera podem descriure com es comportaran les nostres cèl·lules o els nostres teixits, oi, Mar?
Mar BC: Efectivament, Víctor, aquest és un dels objectius de la biofísica. A través dels principis i mètodes de la física, la biofísica té com a objectiu entendre millor el comportament dels éssers vius, des de les cèl·lules fins als organismes. Tot plegat és el que veurem amb la convidada d’avui. No podem obviar, però, la importància de les matemàtiques en tot plegat. Part d’investigació de la biofísica es basa en models matemàtics, que siguin capaços de descriure el millor possible les diferents propietats de les cèl·lules, òrgans i, fins i tot, organismes. Això suposa un canvi de mentalitat a l’hora d’estudiar aquests sistemes i ha sigut possible, en part, gràcies als avenços tecnològics dels últims anys.
Victor N: Les diferents eines que ens ofereixen la física i les matemàtiques, doncs, són imprescindibles per descriure com es comportaran teixits i cèl·lules. Però tot és més complicat del que sembla i encara queda molt per fer. Acompanyeu-nos en aquest primer recerCA´T on parlarem precisament del moviment cel·lular i de tots els reptes que ha d’encarar la biofísica en el futur. Som-hi!
Victor N: Mar, ara que ho penso bé, no és curiós que físicament sapiguem tant sobre la naturalesa exterior, però encara ara hi hagi tants interrogants sobre el nostre propi cos?
Mar BC: Sí, és molt interessant. Des de temps immemorials, l’ésser humà ha tendit a observar l’exterior. Per exemple, els antics grecs ja van calcular la circumferència de la Terra fixant-se en les ombres i el moviment del Sol. Segles més tard, astrònoms com Kepler i Galilei van ser capaços de mesurar acuradament les trajectòries dels astres. La física ha desenvolupat molta teoria i moltes maneres de descriure el moviment de la natura, però, malauradament, encara no som capaços de descriure amb total certesa algunes de les incògnites de la biologia, com és el cas de cap a on es mourà un teixit cel·lular.
Per això és tan important continuar amb la investigació en aquesta línia. Investigar models pot semblar un exercici buit, sense gran utilitat a la vida real, però res més lluny de la realitat. Posem un cas hipotètic. Si podem descriure com i per què es mou un teixit de càncer, estarem un pas més a prop de poder-lo tractar i curar. En aquesta línia d’investigació se centra el grup de la nostra convidada d’avui.
Victor N: Avui tenim entre nosaltres la Irina Pi i Jaumà, investigadora predoctoral a l’Institut de Sistemes Complexos de la Universitat de Barcelona. La Irina, nascuda a Girona, va estudiar física i matemàtiques a la Universitat de Barcelona i després va marxar a França, on va realitzar màster en biofísica i matèria tova. Durant els seus estudis ha realitzat diverses estades d’estiu a l’Institut de Ciències Fotòniques, a la Universitat d’Uppsala, a Suècia i a la de les Illes Balears. Benvinguda al recerCA’T, Irina!
Irina PJ: Hola a tots, bona tarda i merci per convidar-me.
Victor N: Irina, has cursat física i matemàtiques simultàniament, una opció acadèmica realment exigent i fins a cert punt controvertida. Com ha sigut l’experiència del doble grau? El recomanaries?
Irina PJ: Bé, jo crec que ara, si hagués de tornar a començar a estudiar la carrera, no ho faria perquè és veritat que això que jo ja em decantava molt més cap a física, m’agradava i m’interessava molt més això de la física, poder explicar fenòmens de la natura que no les mates més abstractes i més pures.
Però igualment, en el batxillerat sí que m’anaven bé les mates, que al final també sé que això de les mates són molt necessàries per a la física, i per això m’hi vaig posar. Però sí que en el grau ja hi havia moltes assignatures que les trobava una mica buides, de mates, que no hi veia tant interès.
Llavors, el recomanaria si realment les dues disciplines les tens com molt balancejades, si totes dues t’interessen per igual, entre cometes, però potser no va ser la millor decisió per mi en aquell moment, tot i que vaig aprendre molt i també em va portar moltes coses.
Victor N: Realment, en decantar-te per la biofísica, tu t’allunyes una mica de tots els estereotips dels físics i matemàtics que hem comentat abans. Ens pots explicar què és això de la biofísica i quines aplicacions pot tenir?
Irina PJ: Ja amb la “superintroducció” que heu fet ho heu dit molt bé, però si és veritat que jo potser… Sí he fet biofísica durant la carrera, a física només em vaig fer una signatura i a quart, perquè això no es considera gaire important ni troncal en la carrera, però em va agradar molt, perquè al final vaig veure molt més l’aplicació del que jo estava estudiant en el món real, que és el que us he dit abans, que trobava falta una mica de les matemàtiques.
Llavors, la biofísica és un camp molt i molt ampli i ja no només d’estudiar moviments de cèl·lules en teixits, que és el que jo ara investigo durant el doctorat, sinó també els principis físics que regeixen molts de mecanismes moleculars, a més, a gran escala, això, cèl·lules, teixits, però després també tots els òrgans, els sistemes del nostre cos, que són molt complexos, el cervell…
Doncs aquí al final hi ha molts principis físics que són necessaris i que ens poden aportar molt per entendre el sistema biològic. Llavors, això és un camp molt i molt ampli i a mi em va cridar l’atenció aquest aspecte que és una mica més aplicat i que ara que sigui a llarg termini, doncs pot tenir una implicació.
Mar BC: Recentment, la biologia ha fet grans avenços gràcies a les innovacions tecnològiques i a les matemàtiques. Què aporten a la física i les matemàtiques a la biologia?
Irina PJ: Bé, doncs jo crec que principalment quan fem models de física o matemàtiques aplicats a la biologia, el que intentem és desacoblar el que realment és important i el que no dins de la biologia. Al final la biologia és súper, súpercomplexa i hi ha molts ingredients que poden influenciar un resultat que estàs observant i que és molt difícil saber i controlar.
Llavors, el que fem quan fem els models és intentar simplificar al màxim el sistema i veure que amb molts menys ingredients observem els mateixos resultats. Això aporta un nivell de simplificar el sistema, però realment per identificar què és l’important. I també, al final, entendre que sí, al final és biologia, però també allà hi ha física, hi ha química, es barregen les disciplines, per tant, també entendre aquests fenòmens en el sistema biològic.
Mar BC: Això hi ha molta crítica per part del camp de la biologia, perquè sempre ens diuen que física simplifica molt les coses.
Irina PJ: Sí, en part sí, però en part… És veritat que tu, fent un model simplificat de física, no pots pretendre explicar tots els detalls del sistema biològic. Però jo crec que són dues maneres de veure-ho. A les dues perspectives també et serà útil en segons quin punt. Tot depèn de quin sigui el teu objectiu.
Victor N: I aquest coneixement del què parles també pot anar al revés, és a dir, de la biologia cap a la física i les matemàtiques, o és només unidireccional?
Irina PJ: Totalment. Això també volia recalcar-ho en un moment, perquè és veritat que la física i matemàtiques poden aportar molt a la biologia, però viceversa també. Perquè al final estudiar sempre nous sistemes que abans no t’havies plantejat en física, per exemple, estudiem sistemes biològics que també et poden fer entendre més coses de la física en si. Per exemple, nosaltres quan estem modelant sistemes biològics, el que fem és física de la matèria activa, activa en el sentit que hi ha una font d’energia interna. Llavors, estudiar això, sistemes de fa bastants anys que no s’estudiaven, també t’aporta molt a la física en si.
Victor N: I com creus que avançarà el camp de la biofísica? Quins reptes haurà de considerar en un futur pròxim?
Irina PJ: Crec que ara actualment s’estan dedicant molts esforços a analitzar grans bases de dades, perquè al final la biologia s’ha tornat molt i molt més quantitativa, perquè també hi ha les tècniques que t’ho permeten. No et sabria dir exactament en quin camp de la biologia això tirarà, però sí que com totes les eines potents estadístiques per analitzar aquestes dades, segur que serà una direcció important.
Mar BC: Ara parlarem de l’article “Stiffness-dependent active wetting enables optimal collective cell durotaxis”, que traduït al català seria “la mullabilitat activa permet que els cúmuls de cèl·lules es desplacin cap on hi ha més rigidesa”, publicat l’any 2022. Ens podries explicar breument en què consisteix l’article?
Irina PJ: Doncs sí, això va ser una col·laboració entre jo, que feia més la part del model de física, i un noi que estava fent els experiments en un laboratori experimental de biologia. I el que volíem estudiar era aquest fenomen de la durotaxis. La durotaxis és, ja ho has dit, però és aquest fenomen pel qual les cèl·lules es desplacen cap a llocs més rígids del seu entorn.
Llavors això està dins d’un camp que es diu mecanobiologia, perquè s’ha observat que els factors mecànics, forces mecàniques de l’entorn de les cèl·lules i els teixits influencien també el seu comportament, ja sigui en el moviment o potser inclús en com es diferencien o com expressen alguns gens.
En aquest cas era estudiar això, com influenciaven aquests factors mecànics, com és la rigidesa en el moviment. El que es tenien eren cèl·lules a sobre d’un gel, un gel que és més rígid, d’una banda, i més tou de l’altra, i s’observava com aquests cúmuls de cèl·lules, que podien ser més grans o més petits, es desplaçaven cap a la zona rígida, i també que hi havia algun punt, una rigidesa òptima, on els cúmuls es movien més de pressa.
Llavors, des del punt de vista físic, volíem entendre i explicar per què passava, i aquí és on vam entrar nosaltres a fer el model, un model quel està dins el camp de física de la matèria activa. El que vam fer és fer una analogia d’aquests cúmuls de cèl·lules com si fossin gotes d’un fluid, com gotes d’aigua però d’un fluid actiu, perquè les cèl·lules es mouen per si soles.
Això va consistir una mica a entendre quins efectes i quines forces eren les importants i les rellevants per explicar aquest moviment cap a la zona rígida.
Mar BC: Com va sorgir la idea de l’article?
Irina PJ: Bé aquí jo he de dir que jo vaig entrar bastant a la meitat de tot el projecte. Jo vaig començar el doctorat que el noi que estava fent els experiments ja duia uns tres anys fent-los. I, per tant, ja començava a tenir resultats i en aquell moment ells van, d’alguna manera, contactar amb el meu supervisor de tesi per tal de veure si es podia fer un model per explicar els resultats. Perquè el projecte en si venia també ja d’un article previ.
És a dir, al final, en ciència això sempre parteix d’algú anterior. Llavors ja havien col·laborat en un altre article també de mullabilitat activa. I, per tant, això era com el seguiment. Per tant, jo vaig entrar molt a la meitat. La idea, no hi ha un punt en què diguis que ara podríem estudiar exactament això, sinó que va ser molt gradual. I jo vaig entrar quan ja hi havia els resultats experimentals.
Mar BC: O sigui, vas entrar a la part més teòrica fent el model.
Irina PJ: Sí, fent el model. El model anterior, que ja estava publicat, era de feia tres anys, crec. En ciència, normalment, passa això, no comences tu des de zero amb un tema. Jo vaig entrar també estudiant el model anterior i afegint-hi algun ingredient que era necessari per explicar els resultats que hi havia actuals.
Mar BC: Pots explicar per la gent que no sàpiga exactament a què et refereixes, que és un model i per què són importants?
Irina PJ: Doncs sí, els models són molt importants per intentar desacoblar i entendre què és el rellevant en el sistema. I quan parlo de models, al final el que em refereixo és una equació matemàtica on hi ha diferents termes. En aquest cas, com que estudiem els cúmuls d’aquestes cèl·lules com si fossin fluids actius, estem dins també de la física de fluids. Per tant, tenim una equació que ens relaciona les forces amb la velocitat interna amb el teixit i amb les forces internes també. Per tant, això al final, el model és una qüestió que a vegades es pot resoldre amb paper i boli i a vegades no, a vegades fan falta simulacions a l’ordinador.
I com que tens diversos paràmetres, alguns que, per exemple, modelen la viscositat del fluid, l’altre que modela com d’actiu és, com d’activa són les cèl·lules, doncs jo, quan faig la simulació, puc jugar molt amb els valors d’aquests paràmetres i veure si això em porta a resultats i comportaments diferents. I llavors és quan intentes jugar amb els paràmetres per observar o per predir coses que passin també a l’experiment.
Victor N: I el vostre model en concret, com va ser el procés de crear-lo? I què té d’especial, per així dir-ho?
Irina PJ: Bé, això torno a dir que vaig partir d’un model anterior que havia fet un noi molt “crack”. O sigui, el meu doctorat quan vaig començar va consistir a entendre el model i una mica d’on partia, quines eren les equacions en les quals aquest model ja s’havia basat. I llavors, a partir d’això, sí que vam afegir algun terme que era necessari per als experiments. Al final, per exemple, com que estàvem estudiant com aquests cúmuls es movien des d’un lloc més tou en un lloc més dur, havíem d’incorporar això, que hi hagués una diferència espacial entre els dos llocs. Llavors, va ser afegir-hi això, un terme. Però ja partia de models anteriors i això si ens anéssim remuntant d’on parteix cada model, arribaríem 50 anys enrere.
Victor N: Com has explicat, a l’article feu servir tant els experiments com els models. Potser molta gent s’està preguntant per què feu simulacions si podeu fer experiments, si ja aquests es van desxifrant la realitat i tenim la sensació que som més acurats.
Irina PJ: Els models ens poden aportar moltes coses també, però és veritat, jo estic d’acord que si al final veus que el model no concorda amb l’experiment, probablement el model és el que està equivocat, perquè l’experiment és més real. Al final amb el model t’inventes tu paràmetres i també negligeixes moltes coses, molts termes, que potser són importants al final.
Però sí que ens permeten, i això que és important fer-ne també, perquè ens permeten entendre i simplificar una mica més això, el sistema biològic, però amb aquesta simplicitat també ens aportarà a tenir més intuïció del que està passant i ben bé quines forces físiques són les rellevants, per exemple, o saber què és el més important.
I, per altra banda, també fer models o simulacions computacionals ens pot estalviar també molt temps i molts diners del laboratori, perquè així com jo no necessito gaires recursos per fer la meva investigació, perquè tampoc necessito simulacions molt llargues ni temps de computació ni res, en un laboratori és que cada experiment són molts diners i és molt de temps. Llavors si ja amb el model has acotat una mica quins paràmetres, sota quines condicions pots tenir més bons resultats, això et pot estalviar molt de temps i diners també.
Mar BC: És a dir, que pot ajudar.
Irina PJ: Sí, pot ajudar i les dues coses es complementen.
Mar BC: Acostumada a fer models, com ha sigut experimentar? Perquè ens han comentat que has anat una mica al laboratori.
Irina PJ: Sí, sí, estic anant, estic passant per la frustració que les cèl·lules se’t morin.
Mar BC: Ens pots explicar una mica més que tal és l’experiència, com ha sigut el canvi d’estar més treballant enfocada en models computacionals a passar al laboratori?.
Irina PJ: Mira, crec que molt guai i molt interessant perquè moltes vegades si fas només teoria o si fas només experiments no veus la dificultat de l’altre. I per als teòrics sovint es diu que quan estem fent una col·laboració demanem fer experiments com si en una setmana els haguessin de tenir fets. Per res és així. També és veritat que fer les dues coses alhora és difícil i probablement no avancis tant ni en una cosa ni en l’altra. Però jo, en el moment que estic ara del doctorat va sortir l’oportunitat d’anar al laboratori i la veritat és que m’està agradant molt això per veure com és el dia a dia allà, per veure també els problemes que tens a l’hora de fer l’experiment.
I això, fer recerca d’una manera o l’altra és molt diferent. Per exemple, ara que estic fent les dues coses una mica alhora, quan vaig a la facultat a fer la part teòrica més de models, al final el dia a dia és estar amb l’ordinador o amb paper i boli amb equacions. I està molt bé, és molt interessant, però a vegades també et frustres d’haver d’esperar que la simulació acabi. Per altra banda, al “lab” és molt diferent, és molt més dinàmic el fet que ara t’aixeques a fer una cosa, ara t’has d’esperar que les cèl·lules facin alguna cosa, però llavors les vas a buscar i fas una altra cosa. Hi ha més coses a fer, tot i que després també hi ha moltes més coses que fallen i no saps per què. Llavors es complementa i és anar-ho provant.
Mar BC: I és fàcil de compaginar les dues tasques?
Irina PJ: No, ja he dit que no és el millor per avançar en un sentit i en l’altre, si més no ara fent el doctorat, potser, perquè estic aprenent una mica de tot, però no estic endinsant-me molt en res potser. Però la veritat és que a mi m’interessava provar-ho. S’havia quedat una mica l’espineta, perquè durant el confinament havia de fer un projecte més experimental i no va poder sortir. I això crec que també és molt interessant, com tota la visió que et pots emportar del laboratori i després poder-la aplicar en els models i viceversa. Potser no és molt fàcil de compaginar, ni avanço molt, però estic aprenent molt també.
Victor N: Tornant una mica a l’article, quin seria el resultat que més destacaries? O una conclusió general?
Irina PJ: Possiblement que no només hi ha el moviment cap a la zona rígida, la durotaxis, sinó que hi ha un rang, una rigidesa òptima, on els cúmuls es mouen més ràpidment. I també que la forma en si del cúmul no és només el moviment sinó que la forma també depèn d’aquest paràmetre de la rigidesa.
Victor N: I aquesta conclusió podria ajudar d’alguna manera, per exemple, al desenvolupament dels teixits o a la investigació del càncer?
Irina PJ: Nosaltres fem ciència molt fonamental, molt bàsica. Intentem explicar des de la perspectiva dels principis físics més bàsics per què s’observa això, però està bastant lluny que es pugui aplicar en un temps tan curt en això que comentes. Però sí que és un primer pas, no només al nostre estudi, sinó al camp, és el primer pas que s’ha de fer per després entendre també com es desenvolupen els òrgans, com des d’això, des d’un embrió s’acaba formant l’organisme. Aplicacions també que abans comentaveu són en metàstasi i cèl·lules cancerígenes, perquè al final quan hi ha metàstasi hi ha un moviment i també els teixits del nostre cos, n’hi ha que són més durs i n’hi ha que són més tous, per això és rellevant aquest estudi de la rigidesa. Però així, directament, no s’aplica això ara. És molt més a llarg termini per entendre els mecanismes més fonamentals.
Victor N: Abans hem parlat de la confluència de coneixements entre diferents ciències com la biologia. És important que es doni aquest diàleg interdisciplinari entre les ciències per avançar en la investigació?
Irina PJ: Totalment. I és una cosa que estic veient moltíssim en l’àmbit on ara estic. Per exemple, en el laboratori, ara que hi vaig, hi ha gent amb formació que han estudiat carreres de física, hi ha de biologia, però també biotecnologia, enginyeria biomèdica, química… Jo crec que és això. Al final, a la natura està tot barrejat i no pots desacoblar això. Això és només biologia o només física. Jo crec que és indispensable i més en aquest camp. I a vegades és difícil, perquè uns tenen un llenguatge i els altres un altre. S’ha de fer un esforç perquè per les dues bandes els interessi arribar allà mateix.
Victor N: Sí, de fet, cada vegada més grups o laboratoris ja s’estan organitzant així, no sé si falta encara més, com ho veus?
Irina PJ: En el laboratori que estic sí,però tinc la impressió que en física ho és menys. Hi ha menys gent… A física a la facultat, als meus companys de doctorat, tothom ha fet física, en els grups en general tots els supervisors i tots els professors venen de la carrera de física. Em fa l’efecte, perquè una cosa és una facultat i, l’altre un centre de recerca. Però sí que crec que com a mínim hi ha la mentalitat, i potser encara més en la gent jove, que això és important. L’únic que, és clar, potser en facultats encara no s’hi ha fet tota la feina.
Mar BC: Ara et farem preguntes més relacionades amb la teva experiència personal i una de les coses que ens ha sorprès és que has estat a França estudiant el màster, has fet diverses estades, entre les quals vas estar a Uppsala. Com està sent la teva experiència de tornar a fer el doctorat a Catalunya?
Irina PJ: Jo vaig tornar de fer el màster d’un any a París i a més va ser l’any de la COVID. Jo estava allà el 2019-20, i amb la pandèmia no vaig poder fer el TFM en el laboratori on l’anava a fer, perquè era experimental. Vaig tornar a casa i vaig fer el que vaig poder, que va ser fer l’anàlisi d’imatges amb el meu portàtil, amb dades que tenien de feia tres anys. Vaig tornar a París una mica per acabar el màster i recollir les coses bàsicament, però ja estava amb un peu de tornar de casa.
La veritat és que em vaig decidir fer el doctorat a la UB també perquè havia fet el TFG, el treball de final de grau, amb el que ara és el meu director de tesi. M’havia entès molt bé, m’havia agradat molt com treballava i com em tractava, que també és molt important. Crec que va ser l’opció més segura i que sabia que ja hi estaria bé, perquè eren uns temps una mica incerts.
Mar BC: I ara canviant una mica de tema, com creus que t’ha influenciat o afectat el fet de ser dona i estudiar i treballar en un sector tan masculinitzat com és la física o la investigació?
Irina PJ: Crec que bastant, que m’ha influenciat bastant i sobretot me’n vaig fer a la idea quan a final de la carrera, a quart, vaig anar a Uppsala. Això va ser perquè vam fer un mes que estàvem organitzant per noies que estiguessin acabant el grau en Física, va ser un intercanvi amb 10 noies de Barcelona i 10 noies de Suècia, d’Uppsala. Llavors, allà va ser com el primer moment que jo ja veia que eren només 4 noies de 20 fent la doble titulació o que en general a la classe física també hi ha moltes menys noies i també que tens moltes menys professores. És una cosa que ja veus, però que tampoc comparteixes molt o que no identifiques amb després sentir-te més insegura.
Aquell mes va ser molt interessant per parlar de tots aquests temes, per compartir les experiències. Jo crec que m’ha influenciat bastant perquè no tens gaire referents durant la carrera de dones que estiguin fent recerca. Les que hi ha penses que són inaccessibles, que són molt “cracks” i que no arribaràs allà. També crec que en general sempre he estat una mica més insegura amb el que faig. Jo què sé, sortir a la pissarra, etc…
Mar BC: O preguntar. Jo això recordo molt, tinc una pregunta, però em fa molta vergonya que hi hagi molts companys pel fet de poder-te equivocar.
Irina PJ: Sí, molts amics, molts nois a la carrera no tenen cap problema en preguntar. Tendim a ser molt més les noies les que no preguntem. O que no ens atrevim a tocar al despatx o enviar un mail. És un tema que està present. No sé fins a quin punt això m’ha influenciat acabar fent més coses de biologia, perquè és veritat que en biologia no és tan així. En ciències així, quan vas pujant a la carrera acadèmica, cada cop hi ha menys dones. En el grau, en biologia, hi ha moltes més noies. És un sector de la biofísica que hi ha moltes més dones treballant i ho veig en el laboratori mateix.
Mar BC: Jo crec que també ho veig, amb les companyes que han acabat, però també estem influenciades.
Victor N: I tot plegat, veieu que està canviant recentment? O com ho veieu?
Mar: Jo crec que sí. És veritat que ara entren més dones a estudiar el grau. Hi ha més motivació. És veritat que continuen havent-hi desigualtats o això que comentàvem que potser en fa més vergonya preguntar o potser no ens imaginem tant treballant en el món de la investigació, però a poc a poc anem conquerint aquests espais i els anem fent una mica més nostres.
Irina PJ: Estic d’acord que hi ha molta més consciència, crec, ara, i moltes més iniciatives per motivar nenes en ciència. Però crec que encara falta molta feina, perquè encara que estiguem en ciència, doctorat o postdocs, ens hi vulguem quedar. Al final, pel que fa a la maternitat no t’ho posen fàcil. Al final, acaba havent-hi igualment el sostre de vidre i acabes veient moltes menys dones.
Mar BC: A vegades encara hi ha aquesta visió de renunciar a la teva vida personal per poder dedicar-se a la ciència.
Irina PJ: I no és així, ni ha de ser-ho, però és veritat que és un món precari i que és difícil tenir estabilitat aviat a la teva vida, si vols fer ciència.
Mar BC: Sí.
Víctor: Realment és tot un tema que dona per reflexionar molt i el que està clar és que encara queda molt per fer.
Molt bé, Irina, ha arribat el moment per fer una pregunta dels nostres seguidors. La primera ens l’envia el Nil Mas per Instagram i ens diu el següent. Com saben les cèl·lules cap on s’han de moure?
Irina PJ: Ui… aquí no hi ha gaire resposta directa ni ràpida. Hi ha molts factors que influencien i no puc dir res com concretament, però per exemple gradients i diferències en factors químics o també el que jo he estat explicant són factors mecànics, si és més dur o més tou. Però aquí entraríem això en una cosa molt complexa.
Victor N: No és una resposta senzilla.
Mar BC: L’altra pregunta que et farem avui ens l’envia la Carla Prats i està molt relacionada també. I ens pregunta com es mouen les cèl·lules si no tenen cilis ni flagels?
Irina PJ: El que fan és formar… Això en els experiments que hem fet nosaltres. Formen adhesions amb els substrats. O sigui, quan les cèl·lules les posem a fora in vitro, sobre d’un gel, formen una adhesió amb el gel aquest. I llavors hi ha tot el citoesquelet d’actina dins de la cèl·lula, hi ha motors moleculars que hi juguen un paper. I llavors la cèl·lula s’estira, forma un lamel·lipodi, d’una banda, i es contrau de l’altra.
Mar BC: O sigui que deforma la seva forma.
Irina PJ: Sí, no ens hem d’imaginar cèl·lules, sempre rodonetes i estàtiques amb la mateixa forma, perquè contínuament allà, al seu citoesquelet, es van deformant.
Victor N: Després de les preguntes dels seguidors passem al minut d’or. Irina, et donem el màxim d’un minut perquè ens deixis un missatge, un consell, o una reflexió general per tota aquella gent que ara mateix ens està escoltant i s’ha interessat per la biofísica.
Irina PJ: Tothom que s’hagi interessat per la biofísica, els animo que segueixin interessant-s’hi i que llegeixin sobre el tema, que preguntin, que si pensen de fer investigació o carrera acadèmica, que facin pràctiques, que provin coses diferents, perquè al final això també és un món molt ampli i amb moltes opcions. Per tant, és molt interessant, trobo que anar provant moltes coses per anar veient on et sent més còmode i t’agrada més, que és un camp molt guai, molt interessant i que actualment crec que hi ha molta feina per fer.
I també com a consell de vida, provar coses, no tenir por a equivocar-se, que si veus que no estàs còmode, que no t’agrada suficient el que estàs fent, que no passa res, que no és temps perdut, que de tot se n’aprèn. Jo vaig fer pràctiques que no tenien res a veure ara amb biofísica, però també t’aporta saber el que no vols fer. i això i, que fora també de l’acadèmia, gent que faci batxillerat o graus científics, fora d’investigació acadèmica també hi ha coses molt interessants. Per tant, no és l’única opció.
Victor N: Abans d’acabar, ens agradaria que ens recomanessis un llibre, una pel·lícula o bé una sèrie i un lloc.
Irina PJ: D’acord, llibre us diré “La Trena”, que me la vaig llegir de la Laetitia Colombani, que me la vaig llegir fa bastant, però fa poc vaig anar a veure l’obra de teatre aquí i és molt i molt xula. No sé si encara la fan, però bé, una història sobre tres dones en diferents èpoques i punts del món. Pel·lícula o sèrie no en miro gaire, però m’agraden bastant les que em fan plorar, així que “Coco” i “This is Us”, de sèrie, una història de tota de vida d’una família, a mi em va agradar molt. I, un lloc, m’agrada molt anar a la muntanya i estimo molt Girona, el castell de Sant Miquel és un turonet que està a prop i que tens molt bones vistes. Quan un dia és clar, veus també tot el Baix Empordà i els Pirineus, així que és molt bonic.
Victor N: Molt bé, doncs amb aquestes recomanacions ens n’hem d’anar acomiadant. Moltes gràcies, Irina, per concedir-nos el teu temps i per la teva feina diària.
Irina PJ: Moltes gràcies a vosaltres per tenir-me aquí i ha estat molt interessant i un plaer.
Víctor N: Igualment. Gràcies a tu també, Mar per ser avui al meu costat i a tot l’equip del RecerCA’T.
Mar BC: Gràcies a vosaltres també.
Victor N: I també hem d’agrair l’espai Jove la Fontana per cedir-nos l’espai i a la Fundació Catalana per la Recerca i la innovació per subvencionar el projecte. Fins al pròxim RecerCA’T!
