Els éssers humans tenim un cervell de maduració lenta que tarda quasi 25 anys a acabar del tot. Tota la informació que rebem des de l’exterior juga un paper sobre aquest procés, de tal manera que, fins i tot les nostres aficions durant la infància, poden influir-hi. Avui en veurem un exemple amb la famosa saga de videojocs Pokémon.
Cada cosa té el seu lloc
Si ens imaginem el cervell com una ceba, el procés de maduració va de dins cap a fora, i des del clatell en direcció cap a la cara. Per tant, el cervell comença madurant les capes més internes i va avançant cap a l’escorça exterior, de tal manera que l’última zona a madurar és la part que queda darrera del front, anomenada escorça prefrontal. És precisament aquesta zona prefrontal la que s’encarrega de les anomenades funcions executives, les més exclusives del humans, com ara la planificació, la flexibilitat mental, l’anticipació i l’autocontrol, entre d’altres.
Per tant, hem vist que l’escorça cerebral madura tard i, de fet, s’allarga durant bona part de la infància. De fet, fins a quasi els dotze anys, el cervell encara es dedica a reorganitzar la informació que rep de l’exterior. Dedica zones senceres de l’escorça cerebral a codificar grups concrets d’estímuls freqüents o que creu que són importants. I el més interessant de tot: aquestes zones que agafen funcions específiques són comunes en tota la resta d’éssers humans.
Fixem-nos, per exemple, amb les cares de les persones, ja que és un estímul al qual els infants estan constantment exposats. Aquesta interacció contínua amb les cares fa que una regió de l’hemisferi dret, anomenada gir fusiforme, es dediqui a processar les imatges de les cares de les persones. Dit amb altres paraules, durant tota la vida de l’individu, cada vegada que la persona vegi una cara, s’activarà el gir fusiforme del seu cervell.
Un altre exemple molt interessant és el una regió de l’hemisferi esquerre, anomenada solc occipitotemporal, encarregada d’identificar les lletres i les paraules. A una persona adulta analfabeta no se li activa el solc occipitotemporal quan observa una paraula, a diferència del que ens passa als que hem après a llegir.
Els Pokémon també tenen el seu lloc
Per tal que el cervell dediqui un tros de la seva escorça a codificar un conjunt d’estímuls, cal que es compleixin dues condicions: s’ha hagut de donar una exposició prolongada durant la infància i han de tenir alguna rellevància per l’individu. Davant d’aquesta situació, el neurocientífic Jesse Gomez de la universitat de Stanford va tenir la pensada d’utilitzar els Pokémon com a objecte d’estudi.
Les persones que van jugar a Pokémon quan van sortir els videojocs, durant els anys 90, ara són ja adultes. Van interaccionar moltes vegades amb aquestes criatures durant la infància i, habitualment, aprenien de memòria tots els seus noms, així com les fortaleses i febleses de cadascun i moltes altres característiques. Per tant, és una bona hipòtesi pensar que el cervell dedicaria alguna zona a reconèixer-los.
Amb aquesta idea al cap, es van reclutar dos grups de persones adultes: unes havien jugat a Pokémon i les altes no. Tots dos grups van posar-se dins d’una màquina de ressonància magnètica funcional (fMRI) per poder estudiar quines zones del cervell s’activen quan els mostraven diferents imatges a través d’una pantalla.
En la imatge següent tenim una comparació entre dues persones. Quan els mostren una cara, totes dues activen el gir fusiforme dret, perquè de petits van estar exposats a cares de persones i van crear una part del cervell a processar-les. En canvi, quan els mostren un Pokémon, només el cervell de la persona amb experiència s’il·lumina com un arbre de Nadal. Concretament, s’activa una regió pròxima al gir fusiforme dret, anomenada solc occipitotemporal dret. Per tant, aquesta regió només es dedica a reconèixer els Pokémon en les persones que s’hi havien aficionats de petits.
Ja per acabar…
Aquesta recerca amb els Pokémon, a part de la curiositat que ens pot generar, aporta molta informació sobre la maduració del cervell humà. Amb aquests estudis, podem entendre com funciona l’escorça cerebral i desenvolupar tractaments per ajudar a nens amb trastorns d’aprenentatge, com ara la dislèxia, la disgrafia o la discalcúlia.
Per saber-ne més
El Periódico – Los Pokémon dejan huella en el cerebro
BBC – Cómo el cerebro reconoce tu cara (y no es de forma innata como se pensaba)
