Com es fonamenta el coneixement científic? Per definició, aquest hauria de ser universal i necessari, però alhora estar basat en l’experiència empírica, que és particular. És això possible? Acabem d’entrar a un debat filosòfic que compta amb segles i segles de diverses posicions.
Posem-nos en context
Karl Raimund Popper (1902 – 1994) va dedicar la seva carrera a aquest conflicte. Popper fou un filòsof austríac que va fer importants aportacions en filosofia de la ciència. Va créixer a Viena en un període històric molt agitat que va marcar la seva manera de pensar el món. Això el va dur a la cerca dels fonaments epistemològics i a qüestionar-se les veritats donades.
El període de Popper va estar dominat pel corrent del positivisme lògic, especialment a la seva ciutat natal, amb el conegut Cercle de Viena. El positivisme lògic sostenia que no hi havia problemes filosòfics reals, sinó que tots els problemes eren propis del llenguatge. Tot i això, Popper divergeix d’aquest corrent i, seguint una línia més propera a Kant, pensa que sí que hi ha problemes. És més, aquests problemes són els motius per fer filosofia.
Popper afirma, doncs, que investiguem a través de problemes, als quals es formulen teories com a solucions. Aquestes teories són eines que després són sotmeses a judici en la seva aplicació.
La ciència no és inductiva?
Abans de Popper era àmpliament acceptat que la ciència és inductiva. Això vol dir que la persona investigadora recol·lecta una sèrie d’observacions particulars per després extreure una teoria que sigui general i de caràcter universal. Un procés, en definitiva, que procedeix de baix a dalt.
Popper trenca amb el pensament inductiu. Segons ell, la investigació es fa en funció de teories ja preconcebudes, és a dir, el problema s’imposa en primer lloc.
Els cignes blancs
Per il·lustrar això, prendrem un exemple molt antic: els cignes blancs. Si a un llac ple de cignes, només n’hi ha de color blanc, podem afirmar que tots els cignes són blancs? I si en comptes d’un llac, en fossin dos o tres? Aquest és l’anomenat problema de Hume.
Popper afirma que no podem induir un coneixement universal per molt gran que sigui el nombre de casos observats que el confirmin. Hauríem de poder observar tots els casos possibles en l’espai i el temps, i no és gaire probable. Totes les observacions, per això, seran particulars.
La ciència és, doncs, un procés deductiu. Observem fets, elaborem una teoria per deduir-ne les conseqüències i després es contrasta de forma empírica amb la realitat. Un procés que va de dalt a baix.
El falsacionisme
Per contrastar una teoria és necessari intentar falsar-la. Per molts casos afirmatius que es puguin tenir, no podríem arribar a verificar-la de forma concloent, ja que un sol cas particular podria contradir-la.
Si una teoria és contrastada repetides vegades i aguanta, es corrobora, però això no significa que no puguin aparèixer més teories o ser falsada posteriorment. Una teoria es corrobora si és lògica, coherent, contrastable i millor que altres (aquí s’estableix una competència). Això soluciona el problema de la inducció, però els positivistes lògics pensaven d’una altra manera…
Així doncs, Popper pensa que la ciència avança per mitjà de conjectures i refutacions. Cada descobriment d’un error constitueix un avenç real. Les teories són falsables (i per tant, científiques) si d’elles se segueixen enunciats que les poden falsar, a través de contrastar les seves conseqüències amb la realitat a través de testos (proves, experiments) que han de ser reproduïbles.
Popper vs. Kuhn
Com hem pogut veure fins ara, el falsacionisme de Popper afirma que la ciència avança permanentment de teoria en teoria mitjançant refutacions. Per contra, Kuhn, afirmava que aquest procés té lloc a través de revolucions subjectes als moments històrics en què es donen.
Kuhn va criticar a la seva obra les doctrines de Popper. Segons ell sí que es busca la verificació de teories, i una comunitat científica difícilment abandonarà el seu paradigma davant fets que el contradiguin. Es tracta de resoldre els problemes i defensar els paradigmes. Una visió oposada a la que acabem d’explicar.
Popper i Kuhn es van trobar a un simpòsium celebrat a Londres l’any 1965, on van obrir el seu debat. Les crítiques de Kuhn van portar a Popper a reforçar parts de la seva filosofia. Tots dos, però, buscaven caracteritzar el progrés científic. I tu, amb qui estàs d’acord?
Ja per acabar…
Està clar que, d’una forma o una altra, hi ha un progrés científic, avui en dia molt accelerat. Ambdós corrents caracteritzen aquest progrés d’una forma molt diferent de com la tradició l’havia pensat, però la realitat és que la investigació científica sembla tendir a la cerca d’un coneixement universal absolut. La pregunta és, hi podrem arribar algun dia?
Per saber-ne més
UNAM – La filosofía de la ciencia de Karl Popper
Investigación y Ciencia – Popper y Kuhn sobre el progreso científico
La piedra de Sísifo – Karl Popper: Filosofía de la Ciencia
