La filosofia de la ciència és aquella branca de la filosofia que té l’objectiu de desxifrar una de les més humanes activitats: la ciència. Què és una explicació científica? Què és una hipòtesi? Com es fa la ciència? Com avança? No només manquem d’una resposta definitiva a aquestes preguntes (i moltes altres), sinó que no existeix una definició universalment acceptada de la pràctica científica. En el camí, però, sorgeixen diverses explicacions i visions. Avui intentarem esbrinar el marge teòric en què es defineixen els programes de recerca. Presentem primer el protagonista.
Imre Lakatos: deixeble de Karl Popper… o no
Imre Lakatos va néixer a Hongria l’any 1922. Va estudiar física i el 1956 va fugir a Viena després de sis anys de presó, arran de la fallida revolució hongaresa. Posteriorment va establir-se a Londres, on va morir l’any 1974, amb 52 anys. Allà va ser deixeble i successor de Karl Popper, ocupant la seva càtedra al London School of Economics.
La principal teoria de Lakatos és anomenada metodologia dels programes de recerca científics. En aquesta, es veu certa influència del falsacionisme de Popper, però alhora es troba tintada amb les idees de les revolucions científiques de Thomas Kuhn. Però, en què consisteix?
Metodologia dels programes de recerca científics
Un programa de recerca científic ha de ser una estructura que guiï i condicioni la investigació en tots els seus aspectes. Per fer una construcció així, Lakatos estableix els fonaments de la seva teoria en dos pilars.
Salvant el falsacionisme
Per una banda, i en contraposició a Popper, Lakatos deia que molts descobriments científics es caracteritzaven més com a verificacions que no pas com a falsacions. En comptes de tenir una sola teoria que havia de demostrar-se falsa, Lakatos afegeix un nou element al procés: una segona teoria. Així doncs, dues teories serien comparades en un experiment decisiu que les provés.
De fet, la justificació d’aquest punt es troba quan, l’any 1919, s’aprofita un eclipsi solar per confirmar la mateixa relativitat general d’Einstein enfront de la mecànica clàssica.
Incloent el context històric
El segon pilar estableix que les teories no s’han d’avaluar en referència a un sol punt en el temps. És a dir, el que s’ha d’analitzar és la tendència del desenvolupament en una sèrie de teories, i per això, és important tenir en compte la perspectiva històrica.
Els elements del programa
Partint dels dos pilars que Lakatos inspira entorn Popper i Kuhn, els programes de recerca es poden definir tenint en compte diversos elements.
Els programes, segons Lakatos, consisteixen en una sèrie de teories relacionades que formen un nucli comú que anomena nucli central. Aquest queda envoltat per l’anomenat cinturó protector, que són assumpcions prèvies de les condicions dels experiments, premisses, mesures, etc. La funció d’aquest cinturó és protegir el nucli de la falsació, o dit d’una altra manera, amortir aquelles proves que podrien posar en qüestió les teories del programa. És una manera elegant de dir ”la culpa no és meva, és de l’experiment”. Això constitueix un principi heurístic negatiu: mai pots falsar el nucli. Aquest, alhora, ve acompanyat d’un principi heurístic positiu, que dona la possibilitat de formular noves teories en el procés.
La norma
Amb aquests quatre elements, que formen l’estructura del programa, Lakatos defineix dos tipus de programes d’investigació: els degeneratius i els progressius. Els programes d’investigació degeneratius es caracteritzen per un desenvolupament que es dona en resposta a dificultats experimentals. En conseqüència, es troben alternatives, excepcions i es reinterpreten resultats per explicar per què no estan d’acord amb les teories. Es podria dir que s’intenten adaptar els resultats a les teories. Per contra, els programes d’investigació progressius es caracteritzen per desenvolupar teories que s’avancen als resultats experimentals, sent així més útils per provar-les en futurs experiments.
La norma que estableix Lakatos és senzilla: sempre s’ha de prioritzar un programa progressiu enfront un degeneratiu. Ara bé, no s’han d’abandonar els programes degeneratius per programes progressius tot d’una, sinó que ha d’haver-hi un temps perquè les teories d’un programa degeneratiu puguin convertir-se en progressives.
No tot és perfecte
Però, quant de temps s’hauria d’esperar? Lakatos no va definir un temps concret, i aquí és on van ploure les crítiques. Això podria implicar que qualsevol teoria, per irracional que sigui, es pugui defensar argumentant que “passa per temps difícils”. Però Lakatos resol aquestes contraposicions argumentant que, més que ser una guia per la recerca directa i actual, la seva teoria permet una reconstrucció general de la història de la ciència. Sempre que s’ha abandonat una teoria, ha sigut perquè ha entrat en fase degenerativa fins que no s’ha pogut justificar. Si no s’ha abandonat, és perquè travessava dificultats que, tot i això, permetien la seva defensa.
Ja per acabar…
Al cap i a la fi, no podem esperar que les persones científiques siguin més racionals que altres. Com a persones, investigadors i investigadores també estan influenciats per desitjos, visions incorrectes o parcials i tota una sèrie de condicions que poden afectar les conclusions de la seva feina. La comunitat científica és influenciada per la realitat objectiva i, en conseqüència, cada cert temps es canvien els programes en tant que la ciència també és producte de l’avenç social.
Per saber-ne més
Biblioteca digital – Imre Lakatos
Madrimas – Imre Lakatos i su filosofia de la Ciencia
Lars-Göran Johansson – Philosophy of Science for Scientists
