Escrit per Cèlia Ventura
Narrat per Parlem de Ciència | Il·lustrat per Mireia Espuñes
La Ramona es passava el dia en remull.
Dins la seva posició privilegiada, podia veure tots els deliciosos aliments que la Criatura assaboria. Després d’haver-los tocat i, si era necessari, avaluar-los, aquests desapareixien a la gola i començaven una muntanya russa inoblidable. Més enllà, hi hauria una gran festa on companyes com la Peronella farien una feina esplèndida digerint el que havia arribat. Però la Ramona no s’apuntava mai a aquelles celebracions: ella es quedava en remull, observant i tocant tot el que anava arribant. La seva feina es basava a sentir, notar. Ella tocava tot el que arribava per tal d’avisar a la Centraleta si hi havia un canvi de temperatura. Potser aquesta història ja us sona, no? No fa molt vam conèixer a la Neus, una eixerida neurona que utilitzava tots els mètodes al seu abast per avisar a la Criatura que feia fred i suplicar-li que s’abrigués. Però la Ramona feia just el contrari. Ella avisava quan hi havia canvis de temperatura elevats, és a dir, quan la Criatura s’estava cremant [1]. Era típic, per exemple, en les nits fredes d’hivern, quan la Criatura, accelerada i impacient, feia un glop de xocolata desfeta i s’escaldava la llengua.
[1] Què és la Ramona?
La Ramona és una neurona sensorial nociceptiva del sistema nerviós perifèric. Aquesta té receptors TRPV1 que s’uneixen a una partícula concreta i de la qual parlarem molt avui.
Així doncs, la Ramona funcionava d’una manera molt similar a la Neus… Encara recordo aquell moment dramàtic en què la Ramona va veure com la Criatura havia consumit quelcom aliè. Al seu voltant, tot de Gal·les somreien emocionades, a l’expectativa de tastar aquell nou menjar que a simple vista no reconeixen. Les Gal·les eren un conjunt de cèl·lules que sobresortien com un botó a la llengua i tastaven el que entrava. Però deixem-nos d’històries que avui no toquen, tornem a la Ramona, la nostra protagonista.
Abans que la mandíbula pogués fer de les seves i destrossés aquella figura estranya de consistència xicletosa, la Ramona ja l’havia acariciada. Tan bon punt ho va fer, va notar com quelcom calent se li enganxava i les alarmes es van encendre de cop. Calia avisar a la Centraleta immediatament! I així ho va fer. Cap amunt corria el senyal: un missatge que deia que la temperatura a la llengua havia pujat massa, i que s’estaven cremant. Un cop el senyal va arribar a la Centraleta, la sensació del dolor va envair a la Criatura.
A fora, la Criatura no sabia si plorar o riure; els ulls se li havien omplert de llàgrimes. Feia temps que ho volia provar, però no s’havia atrevit fins a aquell moment. Les seves amistats l’havien reptada a fer-ho i ara n’estava patint les conseqüències. No havia begut pas un got d’aigua cremant, com es queixava la Ramona. El que havia menjat eren aquelles gominoles en forma de pebrot que es podien confondre fàcilment amb les de maduixa. Però aquelles no eren dolces i bones. No, aquelles et feien cremor, i els ulls picaven. No s’ho esperava pas, no en aquell nivell d’intensitat. Tenia set i sentia una flamarada a la boca. Feia calor, molta calor.
Com podia ser que una cosa tan insignificant com una gominola fes suar a la Criatura d’aquella manera? La Centraleta s’havia pres seriosament l’avís de la Ramona. El missatge era clar: la temperatura era massa elevada, i quelcom ho havia causat. Quelcom que encara era unit a la Ramona, fent que continués activa. Aquest bocí que tenia enganxat era una substància microscòpica que associem al picant [2], tot i que, realment aquell fragment no era calorós. Senzillament, la Ramona estava acostumada a ser l’encarregada d’avisar quan feia calor, i ara que aquell fragment se li havia enganxat, havia pensat que havien d’actuar de la mateixa manera. I així estaven, actuant com si la Criatura tingués calor, quan, a la realitat, només havia menjat una gominola picant [3].
[2] Què produeix la sensació del picant?
La capsaïcina és la partícula que s’uneix als receptors TRPV1 de la Ramona. Ella està acostumada que s’utilitzin aquells receptors per coses calentes així que quan es dona la unió, convençuda, avisa que la llengua s’està cremant i cal actuar ràpidament.
[3] Aleshores el picant és un gust?
El picant no és un gust! No són pas les Gal·les, les papil·les gustatives, les qui capten el gust de picant sinó que és la Ramona, neurona sensorial nociceptiva. Quan mengem quelcom picant no tastem el picant sinó que el que notem és la reacció del nostre cos (desencadenada per la Ramona), a aquell menjar. Si voleu més informació del picant aquest reportatge del Nil us anirà com anell al dit.
Així doncs, la resposta de la Centraleta, a través de missatgers que avisaven a tot el cos de com reaccionar, era la de baixar la temperatura i expulsar a aquell agent. Com potser recordeu, quan la Neus feia saltar l’alarma, una de les respostes era tancar les carreteres auxiliars, és a dir, els vasos sanguinis. En aquest cas, per això, es volia perdre temperatura, així que es va ordenar l’obertura de totes les carreteres i camins, grans i petits, i, a través d’un procés anomenat radiació, la calor començava a marxar del cos. Però això no era suficient així que es va alertar el sistema de la sudoració, i glàndules escampades pel cos de la Criatura van començar a secretar líquid per tal de refrescar-la. Amb l’objectiu d’assegurar que allò que havia causat aquella reacció fos expulsat, el cos havia començat a humitejar els ulls i el nas, com si d’una mànega netejant-ho tot es tractés.
Ara la Criatura buscava desesperadament un mocador perquè li queia la gota. Perles de suor li apareixen al front i la boca li continuava cremant. Necessitava aigua. Necessitava aigua? Just anava a fer un glop de la seva cantimplora quan una de les seves amistats, la qui ja s’havia aventurat en aquelles gominoles feia unes setmanes i era aclamada com l’experta del grup, la va aturar. Li va dir que en lloc de veure aigua que begués llet o es prengués un iogurt. La Criatura, perduda, però desesperada, va obeir.
L’amistat tenia raó. El glop d’aigua no milloraria la sensació. I és que si ho fes, aquestes partícules s’escamparien, però no anirien enlloc, no deixarien de reaccionar, d’anar a buscar i enganxar-se als receptors de la Ramona. El que l’amistat de la Criatura li havia recomanat era la clau per aguantar aquella sensació. De fet, per aquest motiu si mai aneu a un restaurant que serveixi menjar molt picant segurament anirà acompanyat per un bol amb algun tipus de salsa de iogurt. Dit d’una altra manera, quan el picant veu a la llet, perd l’interès per la Ramona i hi va corrents [4]. D’aquesta manera, el picant i la llet, juntets, són feliços, la Ramona ja no capta aquella escalfor, la Centraleta ja no necessita enviar senyals i la Criatura respira tranquil·la, alleugerida, sentint que el seu cos torna a la normalitat. Ja n’havia tingut prou per una bona temporada d’aquella sensació. Necessitaria una mica de temps fins que es tornés a atrevir a tastar alguna cosa picant i, quan ho fes, s’asseguraria de tenir llet o iogurt al seu abast.
[4] Què causa que perdem la sensació del picant?
La llet té una proteïna que s’anomena caseïna. Recordeu que el que provocava el gust era la capsaïcina? Segur que ja us heu adonat que els dos noms són d’allò més similars i sí, tenen alguna cosa a veure. I és que la caseïna (la de la llet) és lipofílica, i la capsaïcina (la del picant) és hidrofòbica. Això el que vol dir és que el picant no es dissol en aigua, i la caseïna ajuda en aquest procés. Aquesta serà capaç de fer el que l’aigua no podia, treure la capsaïcina. Com si es tractés d’una taca, i la caseïna de sabó, aquesta s’endurà el picant ben lluny d’allà i nosaltres podrem respirar més tranquils.
