S’ha repetit fins a no poder més que l’accident a la central nuclear de Txornòbil (tal com s’anomena en ucraïnès) deixaria un paisatge apocalíptic, distòpic i inhabitable durant milers i milers d’anys. Tanmateix, la veritat no només és completament oposada a aquesta creença, sinó que ens transmet una visió esperançadora.
L’abril de 1986, un cúmul d’errors, negligències i problemes de disseny van malmetre greument el reactor 4 de la central nuclear de Txornòbil, al nord d’Ucraïna. Una explosió de vapor va exposar el nucli del reactor i es van alliberar grans quantitats de material radioactiu a l’atmosfera. L’alta contaminació radioactiva va obligar l’evacuació de milers de persones i l’establiment d’una zona d’exclusió de més de 4.100 km², tan gran com les illes de Mallorca i d’Eivissa juntes. Aquesta àrea restringida va proporcionar un ampli entorn on la natura ha progressat en absència d’interferència humana.
De poc pot servir un entorn tan contaminat…
És cert que l’accident nuclear va alliberar molts isòtops radioactius, però, afortunadament, els nivells de radioactivitat actuals ja han caigut més d’un 90% i els més perillosos per la seva alta activitat, com el iode-131, van desaparèixer completament en qüestió de setmanes després de l’accident. Així i tot, encara queden radioisòtops com el cesi-137 i l’estronci-90, que en aquest temps només s’han reduït a la meitat. Són precisament aquests els responsables de l’alta radioactivitat de zones com el bosc vermell, on es va acumular la major part del material radioactiu alliberat.
Malgrat la radioactivitat, aïllar aquest gran territori per part de les persones ha propiciat un dels pocs exemples de resilvestració d’Europa, on l’entorn està tornant a un estat previ al de la intervenció humana. Això significa que l’extensa superfície de conreu comença a desdibuixar-se sota els arbres, la ciutat comença a ser engolida pel bosc i el riu Prípiat flueix sense obstacles construïts per les persones. I és que les dades parlen per si mateixes: la superfície forestal ha augmentat d’un 40% a més del 70% en 37 anys. I si encara no estàs convençut, pots comparar fàcilment com era l’entorn de Txornòbil fa uns anys amb l’actualitat utilitzant Google Earth.
Recuperant l’espai perdut
L’expansió de la vegetació i l’abandonament del territori per les persones ha obert la porta a la proliferació d’animals de tots tipus. Per exemple, el linx eurasiàtic (Lynx lynx) ha colonitzat l’àrea i ara és la més densament poblada de tota Europa per aquest animal. A més del linx, altres espècies de grans mamífers com l’os bru, el bisó europeu i el llop han ocupat el nou entorn un segle després d’haver-hi desaparegut. Concretament, el llop ha proliferat tant que supera unes set vegades la població d’altres reserves naturals i fins i tot ja comencen a sortir de la zona d’exclusió. I si ens fixem en els ocells, també hi ha hagut una explosió de diversitat fins a assolir més de dues-centes espècies identificades, moltes de les quals estan desapareixent a altres indrets d’Europa, com el gall fer (Tetrao urogallus).
El seguiment de l’evolució de totes aquestes poblacions de Txornòbil ha demostrat que allà no només hi viuen, sinó que a més s’hi reprodueixen. Per tant, tots aquests animals estan completant els seus cicles vitals en entorns relativament contaminats i el més fascinant de tot plegat és que no s’han observat conseqüències negatives de la radioactivitat en la seva salut a escala poblacional.
Una emblemàtica introducció activa
Tots aquests animals han arribat i s’han establert a la zona d’exclusió mitjançant una resilvestració passiva, és a dir, sense la intervenció humana. Una de les excepcions, però, són els formosos cavalls de Przewalski (Equus ferus przewalskii). El 1998 se’n van introduir 31 individus dels quals 23 acabarien establint la base d’una població que actualment ha superat els 140 individus, dividits en uns vint grups. Originalment, la idea rere la introducció d’aquesta espècie era evitar la reforestació dels terrenys agrícoles per tal de facilitar-ne l’explotació en un futur, però sembla que no els ha funcionat. De fet, aquests grups de cavalls freqüenten els boscos malgrat ser típics d’estepes. En qualsevol cas, en aquest temps han multiplicat per set la seva població i cada vegada van expandint més el seu territori fins al punt d’arribar a travessar el riu per habitar-ne la part est.
Un cop d’ull al món microscòpic
La transformació de Txornòbil durant aquests 37 anys posteriors a l’accident és evident a l’escala macroscòpica, però què ha passat amb els bacteris? Un estudi del científic asturià Germán Orizaola va analitzar l’aigua i el sòl de zones humides de Txornòbil i va determinar que hi ha una àmplia diversitat de microorganismes com la que es pot trobar en entorns no contaminats. No obstant això, sí que van observar que certs bacteris són especialment abundants en espais amb altes dosis radioactives. Pel que fa als fongs, ja en vam publicar un article basat en uns estudis que no només presentaven uns fongs capaços de resistir la radioactivitat sinó que a més proposaven que se’n podien beneficiar obtenint-ne energia. Una de les claus rere aquesta resistència a la radioactivitat la té la melanina, un pigment –que també tenim a la pell– capaç de captar les radiacions perilloses com la llum ultraviolada.
És precisament aquesta melanina, l’única alteració que l’equip del Dr. Orizaola va poder identificar en les granotes de Txornòbil. No s’ha trobat cap afectació en la morfologia de les granotes ni cap anomalia fisiològica; tanmateix, sí que van trobar exemplars d’una espècie de granota verda de colors foscos i fins i tot, negres–coloració que és causada per un major contingut de melanina. El més interessant de tot plegat és que aquestes granotes viuen en espais que actualment estan poc contaminats, però que anys enrere van concentrar força radioactivitat. És a dir, que en aquests anys hem presenciat l’evolució a temps real d’una població de granotes que s’ha adaptat a un entorn més radioactiu i ara, anys després de la disminució de la radioactivitat en aquest espai, encara les veiem.
Ja per acabar…
L’accident nuclear de Txornòbil ha proporcionat un paratge únic on es fusiona la manca d’intervenció humana i la contaminació radioactiva. Aquestes circumstàncies han permès l’estudi d’uns processos que altrament no s’haguessin pogut analitzar. Així, estem entenent la força dels processos de resilvestració passiva, que realment són capaços de generar ecosistemes funcionals. A més a més, aquest escenari anòmal ha evidenciat la necessitat de la creació d’entorns lliures de presència humana per a la protecció de la biodiversitat. Amb tot, un cop més, la ciència ens ajuda a trobar l’optimisme i l’esperança enmig de la tragèdia.
Agraïments: aquest reportatge s’ha basat en la xerrada del Dr. Germán Orizaola organitzada per RePlanet Portugal en motiu del dia mundial de la resilvestració.
Per saber-ne més
Evolutionary Applications – Unusual evolution of tree frog populations in the Chernobyl exclusion zone
- Imatge de Institute Gerd Ludwig, obtinguda de National Geographic
- Imatge de Claudia Feh obtingut de Wikimedia Commons amb llicència CC BY-SA 4.0
- Imatge obtinguda de Burraco i Orizaola, 2022.
- Portada de Chernobyl: A Stalkers’ Guide, by Darmon Richter. Fuel Publishing, 2020
Igual que durant la pandèmia de la Covid la natura desplega la seua vitalitat quan veu que l’home s’amaga o se’n va a un altre lloc. Quina llàstima que haja de ser a base de desastres que deixen tranquil·la la natura.
Completament d’acord, Salvador! Per això, cal aprofitar aquests casos únics per demostrar que amb esforç i regulacions es podrien recuperar àmpliament alguns ecosistemes.