L’amor romàntic és una de les experiències més peculiars i més humanes que podem viure –i, de vegades, de les més complicades. Tenim registre de vivències romàntiques des de l’antiguitat: civilitzacions com ara la xinesa, la grega o la romana ens n’han deixat constància a través d’escrits i poemes. Així, des de fa 5.000 anys i fins avui, sembla que trobar una parella, enamorar-se, créixer junts, tenir fills… constitueix un objectiu de vida bastant estès.
“Pobre de mi! Que l’amor no es cura amb herbes.“
Ovidi. Metamorfosi (segle I d.C)
Amb dies com Sant Jordi, celebrem aquest art tan complex. I entre roses i llibres podem afirmar que l’amor romàntic és antic i gairebé universal en la nostra espècie, l’Homo sapiens. Però, com podem definir una experiència tan màgica? Quan i com sorgeix? Avui intentarem endinsar-nos en aquesta font de vida, com diria Simone de Beauvoir.
L’amor és… complicat de definir
Lluny de definicions literàries, la ciència també s’ha interessat per entendre i explicar aquest fenomen. Al llarg del segle XX, han anat sorgint definicions amb l’objectiu d’acotar i precisar, de forma global, l’amor romàntic (tot i que sota diversos noms).
Per buscar el perquè de l’amor romàntic, primer hem de saber què és
Resumint, les definicions més importants diuen que l’amor romàntic és un estat fortament associat a l’aparellament a llarg termini amb un altre individu. Es basa en la passió, la intimitat i el compromís i implica tota una sèrie de mecanismes emocionals, conductuals, socials, genètics i endocrins –entre d’altres.
Si vols aprofundir en les definicions, la taula següent en resumeix les cinc que han tingut i tenen més rellevància científica.
L’amor romàntic té moltes cares
| Any i autors | Definició |
|---|---|
| 1978 – Walster i Walster | L’amor passional és un estat de desig d’unió amb un altre, un complex funcional que inclou apreciació, sentiments subjectius, patrons psicològics i tendències de comportament. Està associat amb l’acompliment, i el seu fracàs amb el buit o l’ansietat. |
| 1986 – Hendrick i Hendrick | L’eros es defineix per una atracció física forta, intensitat emocional, preferències físiques i un sentiment d’inevitabilitat de la relació. Pot afectar sobtadament i suposar una revolució del sentiment i el pensament. |
| 1986 – Sternberg | La seva descripció de l’amor romàntic es basa en la teoria triangular de l’amor. Hi ha tres elements trobats en relacions properes: intimitat, passió i compromís. La passió (sexual) atrau, la intimitat uneix emocionalment i conductual i genera interdependència, i el compromís manté junts als individus. Segons com operen aquests elements, hi ha diferents tipus d’amor: l’amor consumat és el resultat de les tres. |
| 2015 – Fletcher i col·laboradors | L’amor romàntic és un instrument de compromís compost per passió, intimitat i cura. És universal i està associat a l’aparellament, suprimeix l’esforç i atenció cap a parelles alternatives i té característiques emocionals, conductuals, hormonals i neuropsicològiques. El seu èxit està associat amb millor salut i supervivència tant en progenitors com en la descendència. |
| 2021 – Bode i Kushnick | L’amor romàntic és un estat motivacional associat amb el desig d’aparellament a llarg termini amb un individu particular. Es relaciona amb activitats cognitives, emocionals, conductuals, socials, genètiques, neurals i endocrines en els dos sexes, amb funcions en l’elecció de parella, sexe i aparellament. És una sèrie d’adaptacions sorgides en la nostra evolució recent. |
És important entendre que estudiar l’amor requereix integrar diferents dimensions: des de la psicologia, passant per la neurobiologia i l’endocrinologia, a l’evolució. I és que aquestes definicions encara avui es revisen i treballen, a mesura que s’esclareixen més els seus mecanismes i funcions.
Així doncs, per buscar els seus orígens, hem d’emprendre un viatge evolutiu.
Des de quan som romàntics? Com evoluciona?
La realitat és que és difícil trobar un punt de partida de l’amor romàntic en els milions d’anys d’evolució humana. Com pots imaginar, és complicat obtenir aquesta informació a partir del registre fòssil, que seria la font més directa. És a dir, només a partir d’ossos o altres restes materials, no podríem afirmar que “aquesta parella d’individus es va enamorar”. Per això, hem de buscar altres pistes que ens expliquin el seu origen.
Les bases de l’amor romàntic les trobem en els mamífers
Molts mamífers presenten vincles propers, de cura i protecció entre els progenitors i la seva descendència. Aquest sistema d’afecte hauria evolucionat per garantir que una descendència relativament desprotegida pogués rebre provisions i créixer fins una edat reproductiva –i així, mantenir l’espècie– a través de vincles.
Curiosament, hi ha elements de l’amor romàntic que poden arribar a ser similars als vincles i compromisos que s’estableixen entre els progenitors i la seva descendència. Sense anar més lluny, podem comparar coses com el temps que invertim, l’interès físic, les mirades, els jocs, les carícies, els petons… Qui no ha posat un sobrenom afectuós o, fins i tot, ha fet xerrera infantil amb la seva parella? No hem de confondre això, però, amb els complexos d’Edip o d’Electra i altres consignes pròpies del psicoanàlisi. Simplement, hi ha certs comportaments comuns en ambdues maneres de relacionar-se.
No només això, sinó que les bases d’altres processos relacionats com ara certs comportaments socials, la cerca i elecció de parella o l’aparellament, també es poden veure en altres mamífers.
Tot això ha portat a proposar que, durant l’evolució, alguns mecanismes desenvolupats en mamífers es van incorporar en les parelles romàntiques humanes. Si estirem d’aquest fil, tindríem que les arrels de l’amor romàntic es trobarien en un ancestre comú. En aquest sentit, també podem extreure que l’aparellament i l’amor estan íntimament relacionats.
L’amor romàntic evoluciona per facilitar l’aparellament
L’aparellament és el patró –en diferents espècies– pel qual els individus acaben formant un vincle i vivint junts d’una forma relativament permanent. Tot i que en humans és majoritàriament monògam –associat a una major o menor exclusivitat– aquest procés també es dona en contextos polígams i poliàndrics.
Es pensa que l’aparellament apareix com una preadaptació per facilitar la cura i protecció de la descendència –que entre altres coses, ajudaria a evitar infanticidis o la dispersió de les femelles, com es veu en altres espècies de mamífers. Entre algunes de les seves conseqüències, hauria afavorit la monogàmia en Homo sapiens.
Partint d’això, hi ha cert consens en dir que l’amor romàntic hauria evolucionat per sustentar i facilitar l’aparellament. Així, mantindria els individus junts a través de la passió, intimitat i compromís per cuidar de la descendència de forma eficient.
Buscant l’amor en el nostre arbre familiar
Aquest fil ens dona més pistes per buscar la primera petjada de l’amor. Ens hem de remuntar, però, bastant enrere en el nostre arbre familiar.
S’ha arribat a suggerir que l’amor romàntic es va originar en l’ancestre comú que tenim amb els ximpanzés –l’espècie més propera a la nostra–, basant-se en alguns dels seus comportaments i sistemes d’aparellament. Això situaria l’origen entre fa 5 i 8 milions d’anys, quan es pensa que ens vam separar. Tanmateix, si acceptem la visió que hem vist abans, és a dir, que sorgeix per facilitar l’aparellament i la cria de la descendència (amb una conseqüent monogàmia), es tractaria d’un fet posterior.
La transició cap a un comportament sexual “humà” podria haver sorgit en les espècies d’Australopithecus, abans del gènere Homo, fa uns 4 milions d’anys. Però una possible poligàmia en Australopithecus i altres proves comparant espècies, han portat a pensar un origen posterior. Ja ens trobaríem en l’Homo erectus, fa uns 2 milions d’anys, com a possible origen d’alguns patrons propis d’aquests fenòmens, des d’on hauria evolucionat. D’altra banda, considerant l’evolució i les característiques úniques en Homo sapiens, es proposa també que sorgís amb nosaltres, fa uns 200.000 – 300.000 anys.
Per tant, trobem quatre possibles punts de partida per l’origen de l’aparellament i, conseqüentment, l’amor romàntic. Sigui com sigui, ens acompanya des de ben antic i és pràcticament inherent a la nostra espècie.
Llavors, en quin context sorgeix l’amor romàntic?
Ara que tenim una idea de quan i com va poder sorgir l’amor romàntic, ens podem enfocar a les teories que ens expliquen els motius del seu origen i evolució.
Podem dir que l’amor romàntic inclou un conjunt complex d’adaptacions i característiques associades que compleix funcions relacionades amb la reproducció (cerca i elecció de parella, seducció i, sobretot, aparellament).
D’acord amb la seva evolució lligada a l’aparellament, han sorgit tres teories que explicarien l’establiment de l’amor en els humans.
El bipedisme va comportar canvis
La primera teoria ens diu que l’amor romàntic hauria sorgit en el context del bipedisme i un canvi d’ambient en les espècies humanes. El fet d’haver de caminar per extensions com sabanes portant a criatures en braços, hauria afavorit la selecció de parelles que poguessin protegir, defensar i donar provisions i defensa a la descendència i els individus adults. L’amor romàntic hauria servit per crear i mantenir aquestes parelles.
La cura dels pares
La implicació dels dos pares en la cria dels fills va suposar un fet conductor per a la formació del sistema d’aparellament a llarg termini i, conseqüentment, l’amor. Normalment, però, s’identifica que va ser al revés.
L’amor és necessari per incrementar la fecunditat
En els ambients en què van sorgir les espècies humanes, era probable trobar-se amb períodes de malnutrició i, per tant, poca descendència. La necessitat d’incrementar la fecunditat hauria seleccionat aquells individus amb predisposició a aparellar-se i, per tant, augmentar les possibilitats de provisions i protecció en moments difícils, amb la conseqüent implicació de l’amor. Aquesta tercera teoria actualment es veu molt atractiva.
Ja per acabar…
És interessant considerar que l’amor romàntic se sustenta en una mena de família estesa: altres individus, familiars, amics… col·laboren i ajuden, cosa que també contribueix a la supervivència de la descendència. En conjunt, implica una xarxa de cooperacions i gestió de relacions que haurien propiciat l’evolució del nostre cervell i la nostra intel·ligència social!
Com a fenomen complex que és, els mecanismes de l’amor romàntic els trobem en molts factors: socials, psicològics, genètics, neurals i endocrins. Hi ha dotzenes de regions al cervell implicades en l’amor, com bé ens va explicar en Marc en aquest article. Destaca, també, la implicació de l’oxitocina i el sistema de recompensa de la dopamina, cosa que va ser un punt clau en l’evolució per a la creació de vincles i funcions socials a través del plaer. Però això ja ho va tractar en Nil en aquest article.
Per últim, caldria remarcar la importància dels factors socials en aquests fenòmens. En aquest article s’ha parlat dels possibles orígens evolutius que explicarien com van sorgir aquests comportaments i per què es va fixar. Tanmateix, la realitat és que vivim en una societat on estem exposats a la monogàmia i l’enamorament des que naixem. Els nostres models ho fixen i, fins a cert punt, ho imposen. Ho vivim durant el nostre creixement i ho veiem contínuament en pel·lícules, llibres i anuncis. Per tant, es perpetua. Cal separar això dels mecanismes biològics que puguin estar implicats.
“Hi ha persones que mai no s’haurien enamorat si no haguessin sentit a parlar de l’amor.“
François de La Rochefoucauld. Màximes (segle XVII)
Per saber-ne més
Frontiers in Psychology – Proximate and Ultimate Prespectives on Romantic Love
Perspectives on Psychological Science – Pair-Bonding, Romantic Love, and Evolution: The Curious Case of Homo sapiens
Hashem Al-Ghali – The Evolution of Love
