Sandra Baiges, recerca i divulgació24 min de lectura

Abans de començar amb les preguntes, la Sandra ens explica que es troba al tercer any de doctorat, i que combina com bonament pot la intensa feina de laboratori amb les seves aficions, que no són precisament poques. Entre les quatre grans seccions de l’IDIBELL -càncer, recerca translacional, neurociència i medicina regenerativa- ella està al departament de recerca translacional 1, tot i que confessa que allà tots fan una mica de tot. A més a més, forma part del programa ProCURE, un conjunt de grups que es dediquen a treballar en recerca a fàrmacs, sobretot en càncer i en resistència a quimioteràpia.

Com vas començar estudiant la LAM?

És curiós perquè quan vaig entrar al laboratori jo pensava que treballaria el càncer de mama, ja que és el camp de recerca del meu cap i de la majoria dels meus companys. Però just van arribar certs diners per estudiar la LAM, i em van proposar dedicar-m’hi per seguir la feina que s’havia fet anteriorment. És una decisió de la qual no em penedeixo gens, perquè crec que hi ha tant a fer i tant a millorar… No és pas com el càncer, on hi ha més recursos i més gent dedicada que en malalties minoritàries.

Actualment, la LAM no té cura, ni tan sols hi ha un diagnòstic bo. Per dir-ho així, “tot va malament” perquè encara és una malaltia molt desconeguda. És per això que a la mínima que pugui fer alguna cosa, avançar encara que siguin passes molt petites, em sento molt realitzada, i sento que el meu projecte té més valor. Això em motiva molt a seguir endavant, com l’estret contacte que tenim amb els pacients, que és una de les coses que més aprecio del meu treball.

Ens podries resumir els 3 punts més importants de la vostra publicació (mena de resum) i les seves implicacions?

L’article està dividit en dos grans parts. La primera és la recerca de la similitud entre el càncer i la LAM, perquè es té la idea que la LAM és com una mena de càncer metastàtic, tot i que no està del tot clar, i encara es desconeix l’origen dels quists als pulmons. A partir d’aquí, vam voler buscar exactament quines eren aquestes similituds. Així doncs, aquesta primera part és on comparem un set de cèl·lules amb característiques LAM contra un munt de tipus de càncer. I s’arriba a la conclusió que hi ha alguns tipus de càncer en particular on les cèl·lules s’assemblen molt a les nostres cèl·lules LAM. Això, per un costat, ajuda a poder continuar investigant i pot servir, per exemple, per usar algun biomarcador que ja s’usa per a aquells tipus de càncer.

I, d’altra banda, està el tema de l’heterogeneïtat. Jo, igual que molts altres investigadors, he vist que un pulmó afectat per la LAM mostra lesions diferents. I, entre pacients, aquestes tampoc són iguals. Tots els pacients tenen LAM amb quistes als pulmons, però les cèl·lules no són iguals, ni a nivell de marcadors ni de morfologia. Si aquestes cèl·lules són tan diferents, potser la diferència és important per a la malaltia. En aquesta segona part de l’article ens dediquem a investigar una mica quines diferències en l’àmbit molecular podrien tenir els tipus de cèl·lules que hi ha dins una mateixa persona o entre pacients. 

Observant les cèl·lules LAM al microscopi n’he distingit dos tipus, unes més rodones i unes altres més allargades. Bàsicament, el que s’ha descobert a la nostra publicació és que les més rodones tenen uns patrons de comportament bastant diferents de les més allargades. Una cosa molt interessant és que unes responen millor al tractament que s’està fent servint de moment i les altres no tant. Per tant, podria ser que el tractament actual –la rapamicina– no fos la cura, perquè només està atacant a un dels dos patrons de cèl·lules. 

Estudiar una malaltia minoritària suposa alguna dificultat afegida?

Sí, és clar. La primera barrera de totes és una escassetat clara de recursos econòmics. Després, que hi ha molt poca recerca sobre la LAM: a Espanya som pocs grups. Sempre tenint en compte que és una malaltia rara, a l’estranger hi ha una mica més de recerca, sobretot a Anglaterra i als Estats Units, on hi ha la LAM Foundation. El problema més essencial és que en la majoria de casos no hi ha informació, no hi ha articles… Potser es publiquen uns tres articles sobre la LAM a l’any. La cosa encara està molt verda i perduda, i no només passa amb la LAM, sinó en la majoria de malalties minoritàries.

Normalment no es valora suficient a nivell de prestigi l’estudi de les malalties minoritàries. Una malaltia minoritària dificulta bastant la publicació a les grans revistes. És trist, però és així i té la seva lògica darrere.

I us trobeu amb dificultats per trobar pacients?

Sí, també. Jo estic molt en contacte amb l’Associació Espanyola de LAM (AELAM), que bàsicament ens proporciona diners i cada any organitza una convenció on tots els investigadors fem una presentació i parlem amb els pacients, cosa que ens és molt útil per entendre els seus problemes i el seu dia a dia. Són molt atentes i sempre tenen ganes d’escoltar-nos i d’ajudar, ja que veuen la investigació com una cosa molt emocional, i n’estan molt agraïdes. Per exemple, si necessitem mostres de sang dels pacients, ens les fan arribar de seguida. 

Cal recordar que a Espanya no hi ha gaires pacients de LAM (afecta 1 de cada 250.000 persones), n’hi ha uns 50, dels quals ja tenim les mostres. Com n’aconseguim de noves? Ara que tenim la Beca Marató, vam fer un consorci entre els anglesos i polonesos per compartir mostres. Així tenim una mostra més gran i de més variabilitat, que també és positiu. Com que som molt pocs els que estudiem LAM ens coneixem quasi tots, és com si fóssim d’un poble.

A l’estudi establiu la base per comprendre les característiques de les cèl·lules LAM i els mecanismes implicats en la seva heterogeneïtat. Quins són els pròxims passos a seguir?

És una pregunta difícil de respondre, però jo crec que el que té més sentit ara és estudiar la relació entre la LAM i el sistema immune. Diversos grups de recerca ja ho estan fent, però jo crec que pot ser molt important per la malaltia. Per exemple, una de les proteïnes que mencionem a l’article (RUNX1) té un paper molt rellevant en el sistema immune, i no és l’única amb aquestes característiques. Crec que, fins ara, l’estudi s’ha centrat molt les cèl·lules LAM i no en què hi ha per allí, què les envolta, com són els teixits… o com podrien respondre a una immunoteràpia. 

Com que hi ha hagut tan poca investigació en la LAM tot just hem pogut estudiar les cèl·lules. No hi ha hagut ni diners, ni temps, ni gent per investigar el que les envolta. Jo ni tan sols tinc un model de cèl·lules LAM que pugui fer servir, perquè encara no s’ha aconseguit. Els meus models són cèl·lules de ratolí que més o menys tenen uns patrons moleculars i manera d’actuar i proliferar que podia assemblar-se a les cèl·lules LAM, però no ho són. Això fa que jo treballi amb dos o tres models de cèl·lula, perquè cada una fa el que li dona la gana i representa la LAM millor o pitjor depèn del que faci. És tot un món.

Per fer tot això has d’estar mesos treballant i segur que hi ha etapes que requereixen activitats diferents, però… com és un dia normal a la teva feina?

Tot i que no tinc un horari fix ni concret, intento marcar-me’l per mantenir la meva salut física i mental. Normalment, el  meu horari al laboratori és de 8:30 a 18:00. La majoria dels meus experiments estan relacionats amb els cultius cel·lulars: a la placa de petri hi poso els meus models de cèl·lules, i allí van multiplicant-se i creixent. Això m’ajuda a fer els experiments: si els hi poso un fàrmac, puc veure si moren, si paren de créixer, com es mouen… o també puc reduir l’expressió d’una proteïna i veure la seva resposta. Jo treballo amb teixits de pacients (sang o mostres de pulmons), amb cèl·lules (mostres de ratolins) i amb ratolins.

Pel tema dels ratolins, he de treballar amb EPI, com els que heu vist per tot el tema de la Covid-19. Per poder fer-ho, s’ha de tenir un curs d’experimentació animal, que no són pas poques hores. Això es fa per seguir un codi ètic. De fet, per cada experiment hi ha un comitè ètic que te l’ha d’aprovar i et pot fer modificacions. No m’imagino fer un experiment amb ratolins sense tenir una base amb les cèl·lules, perquè podrien morir-ne molts sense cap mena de sentit ni utilitat.

Com són les teves condicions laborals?

Doncs hi ha una part positiva i una negativa. La positiva és que, a nivell de sou, he estat quasi tota la tesi cobrant més que un estudiant de doctorat amb beca normal. Jo no tinc nota per la beca –no és pas dolenta, però no arriba perquè són altíssimes–, però puc cobrar perquè el meu cap, gràcies a l’associació de pacients, havia recaptat uns diners per finançar part dels meus primers mesos. El meu contracte no és de doctorand, sinó que és de tècnic o similar. Aquí ve la part negativa: tinc contractes molt curts i, per tant, una inestabilitat econòmica i laboral molt gran. Contractes de sis, de dos, de tres mesos… Màxim d’un any. És dramàtic. A mi això em preocupa molt, ja que aquests tipus de contractes no contribueixen pas a l’estabilitat emocional.

Havent vist tota la feina d’investigació i projectes que duus a terme a temps complet, com trobes l’equilibri amb els altres aspectes de la vida?

Jo intento sempre estar sortint a les 18:00 del laboratori, si no estic sortint a aquella hora, alguna cosa greu ha passat. Prefereixo entrar abans, si cal. Per tant, em queda una tarda més o menys decent, que aprofito per anar al gimnàs, fer coses de divulgació pel canal, o descansar i veure una sèrie. O quedar amb algú, òbviament. Intento gestionar la meva vida posant límits, i fer cada setmana almenys alguna cosa que em faci molta il·lusió, alguna cosa que em motivi: m’intento donar una recompensa. S’ha de valorar el temps lliure, les vacances i el  descans, i més en el tipus de feines que tenim els doctorands. Perquè anem “a saco”, i si cada dia anem així, arriba un punt en què estàs cansada, no veus les coses clares i no pots estar al 100%.

La feina del doctorand, a més, té un estrès afegit. El teu projecte pot fallar i podria ser per culpa teva i, si no ho és, et sents culpable inevitablement. Tota la teva tesi està allí, i hi ha una pressió extra que ens fa estar sempre connectats al projecte. És impossible desvincular-se’n. Estàs molt motivada pel projecte, pels experiments, i quan surt alguna cosa positiva és una festa, però, per altra banda, té aquests aspectes negatius. Tot i així, jo tornaria a fer tot el que he fet i de la manera en la qual ho he fet, així que estic contenta.

Sabem que, a més, ets divulgadora. Per què ho fas, què et va motivar a tirar endavant aquest projecte?

Sempre he tingut un gran problema, i la meva mare ja m’ho deia de petita. I és que a mi sempre m’ha agradat tot. I jo sóc molt dolenta dient que no. Llavors quan alguna cosa em fa il·lusió jo “voy a por ello”, el temps ja el trobaré. Com que també sóc una mica hiperactiva, no sé parar. Abans cantava a una coral, ballava, havia fet teatre… M’agrada molt el món de la faràndula des de sempre, i ser youtuber m’esqueia molt. Però van anar passant els anys i cada vegada tenia menys temps. 

Com vaig començar a divulgar, doncs? Si laCovid m’ha aportat alguna cosa a la vida, ha estat justament aquesta. Gràcies a la meva parella vaig aprendre a utilitzar Photoshop i Premiere, i allà va sortir l’espurna. Vaig pensar ja en el meu nom, amb els vídeos que podria penjar… No tenia més excuses. En un inici, em vaig plantejar dedicar el canal a la ciència o de llibres, la meva altra gran passió. Però vaig pensar, què necessita més la societat, que li expliquin ciència o llibres que jo m’he llegit? Estava clar.

El primer vídeo va ser terrible. El segon, també. I a la tercera vaig pensar “mira, no està tan malament”. I el vaig penjar. Estava molt nerviosa i vaig avisar als meus amics. Realment al principi vaig començar de manera molt ingènua, però al cap de cinc o sis vídeos em vaig adonar que m’encantava, que m’ho passo molt bé editant i preparant-los. Crec que també tinc el canal per satisfer la meva curiositat, perquè jo també vull aprendre sobre el que explico. Si, de pas, la gent aprèn amb mi, és meravellós.

Segueixes algun criteri especial per triar els temes dels teus vídeos? Et suposa gaire feina?

Quasi sempre divulgo sobre coses que no tenen a veure amb la meva tesi. Ho faig perquè el canal, com he dit, no deixa de ser una manera de saciar la meva curiositat i d’aprendre, i per això busco coses que en un principi no sàpiga. A més, m’és més fàcil fer-ho així, perquè si divulgués sobre el meu camp de recerca em costaria ser clara, reduir els tecnicismes i no parlar des de l’expertesa. Divideixo molt aquestes dues tasques, el canal i la meva feina. D’aquesta manera em motiva molt més, però suposo que cadascú té les seves manies i les seves maneres de divulgar.

Sobre el treball que hi ha darrere, sí que és cert que a vegades em costa trobar el temps. Va arribar un moment en què estava molt enfeinada i vaig haver de reduir la periodicitat dels vídeos. Jo crec que per divulgar ho has de sentir i passar-t’ho bé, i des que vaig decidir fer un vídeo quan pogués (i no forçar-me a una agenda) ho porto molt millor. Quan li pugui dedicar temps a la divulgació li dedicaré, però si no puc, tampoc passa res.

Per què fas divulgació en castellà? Tens pensat fer continguts en català?

Quan em vaig plantejar obrir el canal de YouTube, vaig pensar de fer-lo en català. Però hi havia unes quantes coses que em van tirar enrere. Clar, jo el podia fer en tres idiomes: català, castellà i anglès. En anglès no crec que em senti suficient solta i segura per portar la mateixa agilitat que porto en castellà o català. I el que em va tirar enrere, sobretot, del català és que és més fàcil arribar a més gent en castellà.

De totes maneres, també he fet diverses coses en català. Per exemple, fa un mes vaig tenir la final del concurs de Monòlegs del Club de la Ciència, i m’ho vaig passar molt bé. De fet, El meu dia a dia és en català. Fer-ho en castellà també és una manera de practicar-lo i de millorar la fluïdesa de l’idioma, perquè realment no el parlo quasi mai. Va ser una decisió complicada, però crec que ha sigut l’encertada per mi.

Com has dit abans, una de les teves grans passions és la literatura. Per acabar, ens agradaria que ens recomanessis algun llibre.

Genial! Jo solc llegir fantasia, no divulgació científica, perquè el que vull és evadir-me, anar-me’n un moment… i ja tornaré després (riures). Recomanaré dos llibres, una novel·la i un de divulgació pura i dura. El de divulgació és Una selva de sinapsis, d’Ignacio Crespo, un llibre espectacular, gens pesat i que ensenya moltíssim. Sempre tenia l’espineta clavada sobre la neurobiologia, i aquest llibre me l’ha treta; puc dir sense dubtar que és el millor llibre de divulgació científica que he llegit mai.

La novel·la és The Love Hipothesis, tot i que encara no està en castellà ni en català. L’autora és Ali Hazelwood, una neurocientífica que, com jo, adora les novel·les romàntiques. En aquest llibre ha fet la millor combinació d’amor i ciència que algú ha pogut fer, podríem dir que és un romanç de laboratori. Però per l’altre costat, és superrigorós. La protagonista està fent la seva tesi a Stanford i explica la seva història d’amor, però també hi ha escenes de laboratori, d’experimentació amb ratolins, de congressos, de mostres… És com un dia a dia molt realista d’un estudiant de doctorat, i paral·lelament hi ha la història d’amor. Si t’agrada la ciència i una bona història d’amor… ja saps. És el millor llibre que vaig llegir l’any passat.