Els vampirs són éssers recurrents en la literatura, el cinema i fins i tot als videoclips musicals. Així com passa amb molts altres mites, el seu origen es basa en fenòmens extraordinaris, poc comuns i desconeguts als quals la millor explicació que se’ls pot donar és sobrenatural. En aquests éssers monstruosos es mescla la sang i fetge, la por, la mort i el més enllà, per crear un mite que ha fascinat i atemorit durant segles.
![Nosferatu (1922) [Silent Movie] - YouTube](https://i.ytimg.com/vi/FC6jFoYm3xs/hqdefault.jpg)
Certament, la idea de vampir actual, sorgida d’obres com Dràcula o Nosferatu, és una distorsió de l’original. Per exemple en l’obra Dràcula de Bram Stoker es va crear el concepte de vampir aristòcrata, mentre que fins llavors eren eminentment camperols.
Però d’on ve la paraula vampir?
El terme vampir va aparèixer entre el segle XVII i XVIII, provinent de llengües eslaves. Dels diferents manuscrits que s’atribueix la primera menció de la paraula trobem dos informes de l’imperi austríac. En aquell moment Àustria governava territoris que s’estenien des del Tirol a l’actual Romania, passant per la República Txeca, Eslovàquia, Hongria i parts de Sèrbia i Croàcia.
Els escrits descriuen els fets que van tenir lloc a un poble d’Ístria (actual Croàcia) i a un poble del nord de l’actual Sèrbia. S’acusava un recent difunt d’haver-se alimentat i d’haver assassinat a nombroses persones dels respectius pobles.
Ens trobem a una Europa guiada per la Il·lustració
La Il·lustració promovia l’ús de la raó. Calia donar explicacions racionals, que no màgiques o sobrenaturals a aquells fenòmens poc explorats. Per això, en un dels casos anteriors, es va enviar un comissari per investigar els successos sobre vampirisme. A l’informe es descriu el procés d’exhumació del cadàver sospitós de ser un vampir i part de la posterior carniceria. D’entre tot només vull destacar un aspecte que és el bon estat de conservació del cos.
L’enterrament afavoreix la conservació
Com podeu imaginar, l’exhumació de cadàvers no era comuna, per tant, no s’estava familiaritzat amb el procés de descomposició. Ara sabem que la putrefacció és significativament més lenta quan s’enterra el cos, que no pas si queda a l’intempèrie, com pot passar amb el bestiar.
Hi ha molts factors implicats en aquest procés. L‘enterrament a una major profunditat alenteix la descomposició perquè la temperatura és més baixa i més constant, allunyada de les temperatures òptimes de funcionament dels nostres bacteris i fongs. A més, òbviament, el cos està protegit dels fenòmens meteorològics i de tota mena d’organismes que se’n puguin alimentar.
Com a curiositat: les balenes
Encara que aquest tema sembli una qüestió desagradable, podem pensar en les balenes. Quan moren es poden enfonsar a les profunditats marítimes i allà creen tot un “oasi” ple de vida en un entorn extrem. Gràcies al seu cos en descomposició, al seu voltant es forma un ecosistema on viuen tota classe d’organismes fascinants.
Ara sí, ataquem els vampirs que ens agraden
Tothom sap que els vampirs mosseguen per xuclar sang per alimentar-se, són pàl·lids, tenen uns ullals llargs i són sensibles a la llum solar i a l’all. Doncs bé, com ja deus imaginar, això es pot relacionar amb diferents patologies, que desafortunadament, en algun cert moment es van associar a esperits malignes. Per sort, és només fantasia.
Parlem de la sang i la porfíria
El color vermell de la sang prové dels glòbuls vermells o eritròcits. Unes cèl·lules sense nucli que s’encarreguen de fer el transport de gasos a través del sistema circulatori. Aquests gasos són l’oxigen que respirem (O₂) i el diòxid de carboni que produïm (CO₂).
Els glòbuls vermells contenen una proteïna, molt interessant i molt estudiada, que és la responsable de dues propietats: la capacitat de transport dels gasos i del color vermell. Aquesta proteïna és l’hemoglobina i fa que els glòbuls vermells tinguin aquest color, i que al seu torn, la sang també ho sigui.
L’hemoglobina i el grup hemo
L’hemoglobina és una proteïna que està formada per quatre peces que anomenem subunitats. Cada peça o subunitat és una proteïna que conté una molècula, el grup hemo. Aquest grup hemo és la principal destinació del ferro que consumim d’aliments com les llenties o les sardines.
Com podeu veure a la següent imatge, el grup hemo té una estructura força complexa que descrivim com un anell tetrapirròlic acomplexat amb un àtom de ferro. És una estructura molt similar a la clorofil·la de les plantes, i ambdues s’anomenen porfirines.
Podem sintetitzar el grup hemo
El nostre cos és capaç de crear aquesta molècula de novo, és a dir, de zero. Per fer-ho necessitem seguir tot un seguit de reaccions bioquímiques que funcionen com una cadena de muntatge, on cada màquina, els enzims, fan una tasca que és la d’accelerar una reacció química. Diem que actuen com a biocatalitzadors. El resultat final d’aquesta cadena de muntatge, és a dir, d’aquesta via metabòlica és el grup hemo, imprescindible per al funcionament de l’hemoglobina.
I si algun d’aquests passos no funciona?
Podria ser que algun dels enzims (la maquinària proteica) no funcioni correctament. Llavors es produeix una acumulació d’algun dels intermediaris del procés. La cadena de muntatge segueix funcionant malgrat que un dels passos estigui aturat, això fa que s’acumuli un producte intermedi. Aquest tipus de malaltia metabòlica on s’acumula algun dels precursors de la porfirina (que després formaria el grup hemo) s’anomenen porfíries.
Les porfíries poden ser hereditàries, és a dir, causades per variants genètics que provoquin la producció d’enzims no funcionals, o bé que l’adquireixis. Les formes adquirides s’associen a conductes de risc com el consum excessiu d’alcohol i el tabaquisme, però també poden venir donades i ser indicadores de malalties hepàtiques.
Quina simptomatologia presenten els pacients amb porfíria?
Algunes porfíries estan marcades per una anèmia hemolítica que es tracta amb transfusions de sang, d’altres pateixen anèmies més lleus. Tot i així, ens fixarem en altres aspectes d’aquest grup de malalties que podem dividir en dos variants principals: les porfíries agudes i les cutànies.
Les porfíries agudes es caracteritzen per atacar al sistema nerviós de forma ràpida en diferents episodis. És la forma més greu. Els símptomes són variats i van des de dolor muscular, vòmits, orina vermella o marronosa i desorientació a al·lucinacions, paranoia, convulsions i problemes respiratoris.
En canvi, les porfíries cutànies són més lleus, ja que no ataquen el sistema nerviós sinó que provoquen una gran fotosensibilitat. L’exposició a la llum solar provoca envermelliment i dolor a la pell, alhora que l’aparició de butllofes.
Aquesta simptomatologia no ens hauria de sorprendre tenint en compte que les porfirines són estructures, que en el cas de les plantes, s’encarreguen precisament de captar l’energia de la llum per fer la fotosíntesi. Actuen a tall d’antenes.
Un collaret d’all
Com et pots imaginar, no podia oblidar-me de la qüestió de l’all. Alguns dels compostos que el formen són molècules orgàniques sulfurades que tenen activitat sobre l’expressió de l’hemo oxigenasa, un enzim capaç d’agreujar les conseqüències de la porfíria.
No m’acaba de convèncer…
Potser en sembli que les similituds entre el vampirisme i la porfíria són relativament vagues, i se centren sobretot en la fotosensibilitat i l’orina vermella, que indica presència dels intermediaris acumulats com el porfobilinogen.
Per aquesta raó, alternativament hi ha autors que proposen la ràbia com a possible origen dels vampirs. Aquesta malaltia vírica es transmet per les mossegades d’animals infectats i provoca en alguns casos concrets espasmes, salivació amb sang, i una gran agressivitat. A més, l’origen zoonòtic del virus, és a dir, que prové d’animals, facilitaria entendre perquè es creia que els vampirs podien transformar-se en animals com gossos, llops i ratpenats. Tots ells transmissors de la ràbia.
Una de les dades que afavoreixen aquesta hipòtesi és la similitud geogràfica i cronològica entre la creació dels vampirs i una epidèmia de ràbies a Hongria entre els anys 1721 i 1728.
Ja per acabar…
Durant tota la història, la por i el desconeixement han creat i desenvolupat mites que han arribat a formar part de diferents cultures com els vampirs als Balcans, o variants de vampirs a parts de l’Àfrica. De forma que podria ser que persones afectades per la ràbia i la porfíria inspiressin el mite dels vampirs a conseqüència d’estranys successos del seu entorn.
En qualsevol cas, aquest tipus de misteris sempre seguiran despertant la curiositat i alimentant la imaginació de noves generacions, que probablement coneixeran vampirs molt diferents dels que imaginem ara.
Per saber-ne més
Neurology – Rabies: A possible explanation for the vampire legend
QJM – The vampire in medical perspective: myth or malady?
NCBI – Heme oxygenase-1 as a Potential Therapeutic Target for Hepatoprotection
